divendres, 24 d’agost de 2018

Picos Infiernos ( 3.073 m. ,3.081 m. i 3.073m. ), Arnales ( 3.002 m. ), Agulla Pondiellos ( 3.016 m. ) , Garmo Negro ( 3.064 m. ), Algas ( 3.018 m. i 3.036 m. ) i Argualas ( 3.034 m. ).


Ahir vàrem anar amb el Josep cap a Espanya, a Panticosa, al Balneari ( 1.600 m. ). Vàrem arribar-hi cap a quarts de nou i després de sopar, cap al sobre. Déu ni do quines autovies que tenen per allà, gratuïtes i desertes.
Avui ens hem llevat a les 5 i a dos quarts de sis ja estàvem en marxa cap al refugi de Bachimaña seguint el GR. Hem anat pujant de fosc i quan el sol ja començava a sortir, hem arribat al coll dels Infiernos a uns 2.700 metres.


 Allà hem esmorzat. Hem deixat el GR i hem pres un corriol, enmig d'una tartera, que anava fent ziga-zagues cap al pic dels Infiernos. El tram d'abaix un corriol, però a mesura que pujàvem, una grimpada fàcil i tot seguit un flanqueig a un tram de pedra calcària blanca per acabar pujant al Infiernos Occidental ( 3.073 m. ) grimpant. Des de dalt, hem seguit la carena passant per la marmolera, un tram d'uns cinquanta metres, de pedra blanca, de bon pas i amb timba a banda i banda, arribant al Infierno Central ( 3.081 m. ) i hem seguit fins aconseguir a l'Infierno Est ( 3.073 m.).

 

A partir d'aquí hem anat crestejant, una cresta fàcil i aèria, per anar fins a la bretxa, un tall a la carena que cal superar ja sigui desgrimpant, ja sigui rapelant. Nosaltres hem optat per desgrimpar assegurats. Hem posat la corda al ràpel que hi ha muntat i hem baixat desgrimpant una paret dreta d'uns deu metres de grau III. Tot seguit hem encarat la canal que baixava i hem fet un ràpel per superar un pas curt. Des d'allà, flanquejant i pujant, hem anat fins al coll i seguint un corriol un xic descompost, hem pujat al cim d'Arnales ( 3.002 m. ). Després hem desfet camí fins altre cop al coll i hem anat cap al coll de Pondiellos.
Hem fet una cresta un xic dreta, que no supera de grau II per assolir l'Agulla de Pondiellos ( 3.016 m. ). Tot el terreny és entre calcari i pissarres. Bones preses però un xic abrasives, és a dir, d'aquelles que rasquen.
Un cop a dalt ens hem situat davant del Garmo Negro ( 3.064 m. ). De fet, la imatge d'aquest cim és impressionant. Costa creure que es pugui pujar a aquest cim per aquell costat. Tot es veu molt dret, però un cop t'hi acostes, veus que és dret però té bones preses. Es puja per la franja vermella per, al capdamunt, desviar-te cap al cim.



Hem assolit el cim, on ja hem trobat gent i un cop en aquest, hem baixat al coll d'Argualas per fer després els Picos Algas ( 3.018 m. i 3036 m. ) i l'Argualas ( 3.034 m.) crestejant de nou.
Un cop fet aquest darrer cim, hem baixat cap al Balneari, que tota l'estona el vèiem, uns 1.500 metres de desnivell directe. El primer tram per una tartera dreta, després per un corriol enmig d'herba, amb una baixada per una canal  fins a agafar el camí de pujada del Garmo.
Al final ens han sortit poc més de 23 quilòmetres i uns 2.300 metres de desnivell. Ara bé, ha estat una sortida ben distreta, crestejant amb trams força aeris i compromesos, però de fet, ben assequibles i el fet de crestejar, fa que sigui menys cansat, ja que cal estar ben al cas de cada pas.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dilluns, 20 d’agost de 2018

Mont Valier ( 2.838 m. ) i Petit Mont Valier ( 2.736 m. )


Ahir vaig anar amb una colla de bons amics a fer el Mont Valier. Vàrem sortir de Manresa cap a les 9 i cap a quarts d'una, després de recollir al Pep a Esterri, vàrem aparcar a la Borda de Perosa ( 1.400 m. ), sobre Isil. Després de dinar entrepans, vàrem prendre una pista que surt del costat de l'aparcament tot resseguint lel riu Noguera Pallaresa. Al cap de poc però, després d'un bonic salt d'aigua, ja vàrem deixar la pista i vàrem prendre un corriol costerut, que pujava directe cap a l'estanyet de Clavera (2.245 m. ). És un petit llac, ben bonic, a mitja pujada. Des d'allà, sempre ben dret, vàrem seguir el camí, marcat amb marques de GR,  tot i que el pas constant de bestiar fa que hi hagi força camins desdibuixant-se el principal, fins al coll de Clavera (2.615 m. ) per saltar a la banda francesa de l'Arièja, ben coberta de boira.
Baixant per l'altra banda, per una clapa de neu d'una allau, vàrem anar flanquejant la muntanya per poder baixar, tot cercant passos enmig de la paret, fins a l'estany Long. La baixada és fàcil, però hi ha algun tram un xic dret i aeri on hi ha passamans. Borejant el llac vam seguir baixant, fins gairebé 1.900 m. d'alçada per atànyer l'altre llac, l'estany Rond, on ja vàrem veure unes quantes tendes plantades.





Des d'aquí surt un corriol que s'enfila uns tres-cents metres per arribar al refugi dels Estagnols. Aquest estava força ple. De fet, només vàrem reservar per dormir, el menjar el portàvem. Vàrem cuinar entre riures i converses a fora, on vàrem sopar i cap a les 10, ja vàrem anar a dormir. A la nit la boira ja havia marxat i es veia un cel ben estrellat.
L'endemà cap a les 6, ens vàrem llevar i després d'esmorzar, vàrem enfilar cap al cim. 600 metres de desnivell per un corriol dret, zig-zaguejant, amb unes vistes als llacs precioses. A dalt del cim, les vistes són impressonants.
La banda francesa ben tapada per la boira. La part catalana ben destapada i el sol, lluent a dalt.
Un cop fetes les fotos de rigor al cim del Mont Valier ( 2.838 m. ), un cim espectacular, vàrem tornar al coll de Faustin, però en comptes de baixar de nou al refugi, vàrem fer una petita grimpada fins al cim del Petit Mont Valier ( 2.736 m.). Tot seguit, el vàrem baixar per una tartera fins a un collet, per després fer un altre cim, aquest grimpant entre rocs i fent algun flanqueig aeri sobre herba, per arribar al coll de Pèira Blanca que volíem prendre per baixar.





La baixada a partir d'aquí va ser per on havíem pujat el dia anterior. Més de mil metres de desnivell de baixada de cop.
Un cop a baix, abans de marxar, un bany ben refrescant al riu i cap a dinar.
Aquest cap de setmana, amb bons amics, hem rigut molt, hem xerrat més i sobretot, hem compartit molts moments i el que podria semblar feixuc, com fer-se l'àpat després de caminar hores o bé dormir en un refugi on comparteixes habitació amb molta gent, esdevé un plaer compartit. L'ambient de muntanya, on surt el millor de cadascú i on tots, acabem sent un. Caps de setmana com aquests refermen uns lligams que amb el pas dels anys es mantenen i s'estrenyen.


Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 17 d’agost de 2018

Homenatge a Lledoners


Avui he anat a Lledoners. Quan vaig veure l'espectacle d'exaltació espanyolista que es preparava a Barcelona per recordar les víctimes del 17 d'agost de l'any passat, vaig tenir clar que no hi participaria. Perquè es veia clar que era una oda a l'espanyolisme. Una visita de forasters per penjar-se unes medalles que no es mereixen, ans al contrari tenint en compte la relació del cervell dels atemptats i l'Estat, per tant, he decidit anar aquesta tarda a Lledoners.
D'una banda per tenir un record per a les víctimes, sí, perquè hi ha unes víctimes innocents que han patit una tragèdia i de l'altra, per a mostrar el meu respecte a aquell que va dirigir tot l'operatiu que va acabar amb els terroristes i que ara, injustament, és a la presó. Possiblement més per la feina ben feta aleshores que per res més. Qui sap si va escapçar l'objectiu d'un atac de falsa bandera.
Allà, sota la pluja, entre centenars o potser de milers de persones d'arreu de Catalunya, de totes les edats i condicions, de nou he vist la determinació d'un poble, representada amb la màxima expressió amb l'ADF, un grup de persones que defensa el territori dels incendis, que se l'estima i en té cura, capaç de jugar-s'ho tot pel territori, pel país.
També m'he trobat un altre personatge que segur que d'aquí uns anys, perquè mai som de valorar la feina d'uns fins que ja no hi són, serà recordat per la seva gran feina per a la recuperació de la llengua catalana a la Catalunya Nord, en Joan Pere Le Bihan. Molta gent segurament ni el coneix, Ni li sona. Potser ni coneix la Bressola, una associació que promou escoles que treballen en la immersió al català allà, a l'Estat francès.


Ell va ser un dels primers mestres de les bressoles i amb el temps, esdevingué el seu director general. Va treballar per tal de consolidar un model de qualitat que fes la llengua atractiva i a partir d'aquí, créixer l'ús d'aquesta. A l'inici potser eren 12 infants, ara ja en són més de mil i la demanda creix.
Fa uns anys que es va jubilar, però lluny de restar passiu, és un home inquiet, segueix treballant pel país ara i aquí, a aquesta banda dels Pirineus, ja sigui lluitant per la Independència, ja sigui batallant per la llengua.
Avui, a Lledoners, he vist i tinc clar, que ens podran fer mal, molt mal, però la determinació del poble català, farà que tard o d'hora siguem un país independent, com Cuba, Argentina o les Filipines.

dijous, 16 d’agost de 2018

Fins a Montserrat i tornar en bicicleta de carretera

 Avui he anat amb bicicleta de carretera des de Calders a Montserrat... i tornar. Perquè el tornar no sembla important, però ho és molt. I tant! La d'avisos de rampa que he tingut tornant...
Hem sortit cap a dos quarts de vuit i hem anat directes cap a Sant Fruitós. De fet aquest tram fa força baixada. Després, cap a Manresa, passant pels bombers. Allà comences a veure que això d'anar en bici de carretera té un xic de risc. Ara bé, a aquella hora, no passaven molts cotxes. Hem baixat cap a la rotonda de la Pujada Roja i després hem agafat el camí que passa per l'escola oficial d'idiomes.
Des d'allà hem anat cap al Pont de Vilomara i Sant Vicenç. L'hem travessat i passant per l'antiga carretera, hem anat altre cop a la C-55, una ratonera, perquè ara que han posat la tanca al mig et demanes què passaria si tinguessis un accident. De fet, veus que hi hauria un embús important i l'accés seria dificultós. Vaja, el que passa quan hi ha un accident, però els calers són els calers i l'autopista deu ser prioritària, malgrat hi passin quatre gats.
Hem fet un petit tram fins a arribar al trencall de Castellbell i el Vilar per la via ràpida. Des d'allà ja hem pres una carretera secundària fins a Monistrol de Montserrat, on ja hem començat la pujada cap al Monestir. 10 quilòmetres constants.
Al monestir, com cal, hem esmorzat i després d'agafar forces, hem baixat però ara anant cap a Can Massana. La carretera d'allà, excepte alguna pujada que es fa pesada, tot és baixada fins a Manresa.
A Manresa hem pres la carretera de Vic i hem desfet camí fins a Calders.
Déu n'hi do quina volta. Perquè un servidor, que va a batzegades amb bicicleta, no acaba d'agafar ritme i per tant, pateix les pujades, les baixades -perquè no sé com s'ho fan per anar tan ràpid- i els plans. Però m'agrada sortir amb la gent de Calders Bike, perquè ric, coneixo llocs i em sento bé. Perquè, com diu el foraster, i un és foraster d'arreu i d'enlloc, són molt bona gent.
Per cert, aquells que aneu amb cotxe gran, també podeu deixar la distància de seguretat, que la marca, es veu igualment i per més que us arrambeu, no aniré més ràpid.


Al final ens han sortit gairebé 90 quilòmetres i uns 1.400 metres de desnivell, segurament la sortida més llarga que he fet mai i tenint en compte que excepte dimarts, que vaig sortir una estona i feia temps que no agafava la bici, estic més que content. Feliç! Feliç i trinxat!

dimecres, 8 d’agost de 2018

Al niu de l'Àliga amb nens ( 2.537 m. )


Una altra bona sortida per fer amb nens és pujar al refugi del Niu d'Àliga, a la Tossa d'Alp. Avui hi hem anat.
Érem l'Albert i el Roger, el Quirze, el Berenguer i jo, que hem sortit a les set de Calders. Cap a les vuit hem arribat a Bagà, on ens esperava el Jaume, amb dos dels seus fills, la Judit i el Jaume. Hem pujat cap al coll de Pal i allà hem aparcat. Està a 2.080 metres d'alçada.
Feia un dia clar, un xic ventat però el sol començava a lluïr, tot i que s'endevinava alguna boira.
Hem començat a enfilar cap al cim. Des del cotxe surt un corriol, una taca marró enmig d'una catifa verda que puja directe cap al primer collet.


 Fent diferents turons va pujant entre herba per després, cap a dalt, començar a esdevenir més rocós. Puja tota l'estona, excepte una baixada abans de la darrera pujada. Uns 500 metres de desnivell que es fan molt bé. El cim està a uns 2.500 metres d'alçada.
El dia però s'ha anat tapant i un cop hem entrat dins la boira, aquesta ja ens ha acompanyat fins a dalt. Només ha marxat en comptades ocasions, empesa per un vent constant.
Al refugi ens hem refet del fred i tot seguit hem tornat a baixar. Això sí, abans, el Jaume amb els nens i l'Albert han cercat un tresor., del Geocatching L'han trobat i han acabat de baixar.
En total són uns set o vuit quilòmetres tota la volta.


És una bona sortida per fer amb nens ara a l'estiu i a l'hivern per fer una escapada d'esquí de muntanya, si tens poca estona i vols fer un puja i baixa.

dilluns, 6 d’agost de 2018

Catalan...


diumenge, 5 d’agost de 2018

Dusit i khlongs


Quan passes uns dies a una ciutat, vas habituant-te a ella i t'esdevé més familiar. Avui he pres el metro. Són dues línies alçades, per això es diu skytrain i és molt nou. Hi ha trams que encara els van allargant. Un cop a la parada, he anat amb moto fins al Dusti Zoo. De fet és un parc molt gran on hi ha el zoo, al costat d'un sumptuós palau.
D'animals no n'hi ha massa i gairebé tots són de zones càlides, d'Àsia principalment.
A dins d'aquest parc hi ha un refugi antiaeri i un museu.
Sembla que la missió d'aquest zoo és la de conscienciar en el respecte pel medi ambient i així es fa evident tota l'estona, ja sigui amb els plafons, cartells o espais. Del museu poca cosa he entès, ja que estava tot pràcticament en tailandès i no porto prou temps com per saber-lo llegir.
Havia sentit a dir que era un espai prou respectuós, dintre del que cap, amb els animals. No ho sé, la cara del mico m'ha trencat el cor.


Entenc que és important la feina de conscienciació que pretenen, sobretot aquí, perquè tenen algunes espècies salvatges a la selva en perill d'extinció. A casa nostra de poc serveix, ja que poca vida salvatge queda.
Després, altre cop amb transport públic, he anat cap al riu, per prendre una barca i anar cap als canals secundaris, el khlong Dao Khanong
En aquests hi ha moltes cases que reposen al llit del riu on la gent hi viu. Hem vist força gent, des de nens banyant-se, altres ensabonant-se, molta gent pescant, fent la migdiada... tot i l'aigua que tenen.




Després del passeig he tornat a perdre'm per Bangkok, pels seus carrers laberíntics carregats d'olors, sabent que ja s'acaba. Deixant-me portar tot descobrint racons.
Demà ja torno. L'aventura s'acaba, encara que el dia sencer de vols també serà una altra aventura.

Per veure més fotos cliqueu aquí.


dissabte, 4 d’agost de 2018

Mercats curiosos


Si hi ha una imatge que hi ha molta gent que ha vist i que potser no la situa aquí, és la d'un tren passant pel mig d'un mercat i la gent que enretira les coses. És el mercat de Mae Klong.
Doncs bé, avui hi he anat i és sorprenent. És un mercat de veritat, que funciona i on la gent d'aquí hi ve a comprar, tot i que de tant en tant, han de parar perquè passa el tren. Aleshores els paradistes enretiren la mercaderia un xic, corren el tendal i esperen que passi el tren.



Un cop passat segueixen amb naturalitat.
Un altre lloc on he anat i aquest sí que no té res de mercat local és el mercat en barques, el mercat de Khlong Lat Mayom. Les parades estan orientades cap als canals on els compradors, crec que tots devíem ser guiris, compren records. Ara, és una imatge curiosa.


Un cop vistos aquests mercats he tornat a Bangkok. Voltant he vist que hi ha carrers que s'organitzen per gremis, si se'n pot dir així.
He passat pel dels fusters, per un de peces de recanvi de motos, un altre que venien peces de motor, exposades en tendes i en furgonetes,...
Cansat, que avui he caminat força i la panxa no està fina amb tants fregits, després d'anar a veure un fort i la Muntanya Daurada ja he anat a retir.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 3 d’agost de 2018

Viatge en tren


Ahir a la nit vaig agafar el tren cap a Bangkok. Un ràpid. Suposo que n'hi deuen dir ràpid per glamour, perquè tots es veien millor que aquest, l'exprés, l'especial... Quan vaig comprar el bitllet semblava la millor opció. Sortir a quarts de deu del vespre i arribar cap a quarts de nou. A més, com que em va dir que els seients estaven bé, ja no vaig agafar llit.
Només arribar ja em van dir que duia més d'una hora de retard. Paciència, no tinc pas pressa. Si bé és cert que era prou espaiós i els seients estaven bé, era un xic vell. En comptes d'aire condicionat, sis ventiladors. Però no passa res. Finestres abaixades fins avall i som-hi. Per cert que durant tota la nit els llums oberts. Uns fluorescents que no en fallava ni un. Dotze, diria.



Cap a les dues s'ha sentit un espetec, seguit d'una bafarada de fum i una oloreta dolça, com la que fa a vegades el ferro. Hem anat avançant a poc a poc fins a una estació.
Ens hem aturat i just al meu vagó, a darrera, un tub havia petat. A fora. Vinga anades i vingudes dels del tren i l'estació. Vinga trucades.
Finalment han desenganxat el nostre vagó i han mogut tot el convoi i el nostre vagó l'han situat a la cua.



Mentrestant anaven passant pel costat els altres trens; especial, exprés, ràpid que surt més tard... De tant en tant pujaven venedors al vagó, venent menjars i begudes.
Finalment hem arribat a Bangkok cap a la una.
Trinxat, perquè poc he dormit, he sortit una estoneta a voltar i ara a relaxar-me que el viatge ha estat llarg... i ja tenim una anècdota més.

Per veure més fotos cliqueu aquí

dijous, 2 d’agost de 2018

Al parc natural de Khaosok


Si ho hagués sabut abans hauria fet com el noi marroquí, una tarja de telèfon per quinze dies per uns 20 euros, així tindria trucades i wiffi arreu i no em passaria com ara, que he d'anar buscant locals per poder enviar missatges. Però bé, aixi descobreixo llocs, com aquest bar de l'estació on potser mai hagués entrat.
D'aqui una estona agafaré el tren cap a Bangkok, demà al matí hi arribaré.
Avui ha estat un dia intens. M'he despertat a Suratthani i he pres una furgoneta cap a Khaosok, a dues hores de distància per poder anar al Parc Natural.




És un dels parcs més grans de Tailàndia. Selva humida i molt. Agafa tempestes de totes bandes i tot i que les recomanacions de les guies, Lonely i Routard eren de no anar-hi aquestes dates, no ha plogut, pràcticament. De fet si hagués fet cas en tot a la guia ahir no hauria dormit a Suratthani i no hauria pogut voltar i sopar al seu mercat, un lloc molt atractiu.


El camí, és cert, estava ben enfangat. La xafogor era espantosa. Altre cop gotejant. Però passejar sol per la selva té encant. Se senten molts sons. Altre cop el bambú era arreu, com si un gegant estigués jugant al Mikado. El camí va tota l'estona ran de riu i és creuat sovint per torrents que baixen generosos. La fauna, si busques, és present i o bé se la veu - granotes, llangardaixos, micos...- o se la sent.



El millor de tot ha estat en una raconada descobrir una familia de micos menjant. Espectacular. Només per això ja ha valgut la pena el desplaçament.
Més endavant he arribat a un salt d'aigua força minso, tot sigui dit.
Després he anat a dinar al mateix parc i en acabat, altre cop furgo i cap a l'estació. Cansat però content d'haver gaudit d'un lloc tan especial.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dimecres, 1 d’agost de 2018

A Suratthani


Quan arribo a un país nou, uns dels indicadors que faig servir per saber com n'és de segur aquell país, és veure d'una banda les armes que es veuen pel carrer -policia, militars o seguretat- i de l'altra les proteccions de les cases. A Tailàndia gairebé no he vist armes, ni policies, ni militars i pel que fa a la seguretat, sembla que no estan massa capficats. Per tant...
Aquest matí m'he despertat d'hora i tot i que teòricament tenia l'esmorzar pagat, ahir també però no va arribar, he preferit fer camí.



He anat a l'estació d'autobusos i he pres el primer bus que sortia cap a Suratthani. Cinc hores de trajecte per fer uns tres-cents quilòmetres.
De fet ha estat com si continués el viatge d'ahir, però en comptes de blau, el color ha estat el verd. Si els esquimals tenen cinquanta mots per dir les diferents tonalitats del blanc, quants en deuen tenir els tailandesos pel verd? No ho sé, però segur que en tenen molts.
El camí és força planer. Passa entremig d'extenses plantacions d'arbres, palmeres i uns altres arbres que desconec, podrien servir per la fusta, per uns fruits que ara no tenen o bé per alguna mena de saba que deuen treure ja que molts tenen un recipient a la base. De fet, a algun lloc, he llegit que aquesta és una zona rica de cautxú.
Enmig d'aquesta planura arbrada s'alcen moles calcàries plenes de vegetació, talment com ahir. Pics drets i sobtats reclam d'escaladors.
La carretera l'estan ampliant i hi ha hagut un moment que hem passat per un túnel que estaven acabant de fer.
En arribar a Sunatthani he cercat on dormir. Avui no havia reservat res i és una de les coses que em neguiteja més, però de fet, aquí no és cap problema. Arreu hi ha lloc i més ara que no és temporada alta, els monsons i tal, tot i que de moment no m'ha plogut gaire.
Un cop m'he instal.lat i he comprat els bitllets per a demà, per anar al parc natural de Khaosok, he anat a voltar.


Primer a veure un parell de temples, després un parc i finalment el mercat. Allà, per fí he trobat les bèsties per menjar; cucs, saltamartins, cigales, grills i altres que desconec. He fet fotos, un video, però ni boig ho tasto. Diuen que s'assembla al pollastre, per tant, si és una còpia d'aquest, millor em quedo amb l'original.

Per veure més fotos cliqueu aquí.