dimecres, 31 d’agost del 2011

Cloure l'estiu

Que en són de dolces. Collides d'una en una, en família, cercant entre un munt i escollint-ne les millors. Les més grosses. Les més vistoses. Cridaneres per definició. Les altres les deixem, per demà o un altre dia que mai arriba. Només un dia per collir, per cloure l'estiu. Més dies seria massa dolorós i tampoc tantes en volem.
El fruit dóna sentit a moltes coses, entre elles a la planta espinosa i persistent. Tradició ja instal·lada, agredolç comiat d'estiu, la seva negror ens recorda que tot s'acaba. Que tot té un final i les vacances, ves què hi farem, també.
Quan vespreja acabem plens d'esgarrinxades, de dits lacerats i tuppers plens. Dies després, a casa, qualsevol tarda, a pesar-les i bullir-les. A preparar la melmelada que més endavant, amb el fred o les fulles caigudes, ens portarà la fragància de l'estiu que es clou. Dels viatges fets, els llibres llegits, les mandres viscudes i les hores perdudes.
Un altre any collint les móres. Un altre estiu que se'n va. Aquest però, amb el fill que ja vol collir, que les pren, les mira, les olora i després, cansat de la feixuga tasca de cercar, del recipient sempre mig ple, les llença enmig d'un somriure trapella i una mirada espurnejant. Mira com salten! Mira com se'n van!
I què li diràs? Que costen de collir? Que em dol perquè amb cada móra l'estiu s'escurça i demà, o l'altre, ens veurem menys? Jugarem menys? Que estarem menys estona junts, per tot, fins i tot per enfadar-nos d'aquella manera que mai dura, que no és feixuga? Només un instant? Un sospir? , car la innocència no coneix de premeditació i tot allò que fa, enrere ràpid va.
Però, no! Només per resposta un això no es fa, però en el fons, és igual. Collir móres no és per collir-les, per fer pes, per fer melmelada, és per cloure l'estiu, per prendre el temps per pensar en el què deixem enrere i el què comencem.
Una nova aventura. Un nou any. Aquest a Mura. Un nou repte temptador. Escollit amb il·lusió. I malgrat el repte, la il·lusió, l'elecció, sempre costa haver de separar-se de l'infant, gaudir-ne menys, jugar menys, enfadar-se menys. Però és llei de vida i demà, serà un altre dia. Al vespre en parlarem.



dimarts, 30 d’agost del 2011

Diuen...

Uns diuen que ha estat de nit. Altres, que ha estat de dia. Els que menys, en aquella hora en què la nit dóna pas al dia i els follets tornen a casa deixant els camins pels vianants. Però ningú no ho sap del cert. Només una certesa ens assalta. Només una veritat es veu a primer cop d'ull. Or i sang al capdamunt.
Vestida finalment, deixant enrere anys de nuesa, després de tempestes i cops de calor, de vent i de nevades, per fi ha tornat a engalanar-se. Per fi ha tornat a sentir l'escalf dels colors que l'aixecaren.
Volia esperar-se a la data assenyalada, volia vestir-se de festa per a l'ocasió, però com aquesta fa el lladre, diuen que ha preferit no esperar i vestir-se a la primera. Massa temps nua als quatre vents.
Demà de bon matí, si venteja de ponent els respondrà altre cop, batent les ales esteses amb pregàries al cel, amb reclams d'una terra que es desperta. Sec vindrà el ponent, àrid i feréstec, però endolcit pel vellut acolorit al seu pas, la resposta serà nostra.
Diuen, que estava adormida i que emmetzinada la tenien. Sembla que amb bruixeria l'atordiren. Ben aferrada a les seves entranyes, soldada amb pasta de manobre, tenia una pústula desagradable, un virus nociu, un càncer malaltís que l'estenallava. Es veu, i m'ho han dit de primera mà, que entre les seves parets alteroses, les que temps enllà defensaven la marca d'invasions, ara ja envaïts i emmudits, car el regne d'Espanya ens ha engolit, el seu bastió havia estat violat. Lacerat. Marcat. Humiliat.
Una moneda, com si d'un símbol de traïció parlés, car Judes deuria ser qui la plantà, una moneda grossa, sonora i vanitosa, una moneda del calb que parlava de gràcia de Déu quan desgràcia devia ser, es mantenia tacant la immaculada i gràcil torre.
Es veu però, que els que alçaren el penó, que qui sap el dia que no caldrà onejar alliberats del tot, l'arrencaren i l'expulsaren del seu cos vell i malmès. Del seu cos calderí. Aleshores, alliberada de tal xacra immunda i pèrfida de les seves entranyes, com a resposta agraïda, onejà la insígnia amb fermesa i convicció.
Anit dormirà tranquil·la, diuen, car el tap de bassa rodanxó, veu soprano, calb i pudent, ha estat expulsat dels seus murs històrics i amb el temps, pluges i sols reparadors, la cicatriu es tancarà tornant la bellesa i virginitat al lloc. Preludi, qui ho sap, si de l'esdevenidor del país.
Diuen!

diumenge, 28 d’agost del 2011

Un gran viatge

Tanta excitació no és possible contenir-la al pit. T'inflaries com un globus sonda i volaries enllà, però el sostre baix, ran de cap, t'impedeix que marxis. Assegut seriós mires els comandaments. Toques tot el què hi ha. Botons de colors cridaners que fan sons monòtons, estris de grans de mida petita, nens i nenes asseguts igual d'excitats... I mires a banda i banda i els colors i els llums t'aclaparen. Et sedueixen. La música, primer suau, dolça, comença a sonar més forta després de la botzina. D'aquell so estrident que anuncia quelcom. Sembla que s'acosta el moment.
I de sobte la primera embranzida. L'arrencada que malgrat l'avís i les recomanacions sentides, mai escoltem quan ens parlen amb un somriure a la cara i amb tantes coses meravelloses per mirar, ens ha agafat d'improvís i durant uns instants, breus, el somriure nerviós de la cara se't transforma i només fugaçment, la rialla continguda esdevé desconcertada entre el plor i l'alegria, però ràpidament, un cop el moviment sobtat esdevé un anar melós i suau, un agombolament agradable, sempre vigilat de prop pels teus que et saluden en passar, la boca s'engrandeix altre cop i l'atenció s'escapa entre tants estímuls. Globus, llums, sorolls, persones, vehicles. I el somriure dóna pas a rialles i aquestes a un capteniment de curiositat i joia.
I hem encetat una nova experiència i mai més, quan sentim aquella música ofensiva, d'alta i cridanera, veurem quelcom de paorós. A la nostra ment vindrà l'avui, el viatge en el tractor de plàstic dur, immòbil i fixe, però que ens transporta enllà, fent-nos pagesos o astronautes de la terra, tan hi fa, hem somniat desperts i en volem més i més, perquè el viatge, que potser podria semblar llarg, esdevé curt, esdevé misèrrim, i anhelem encetar altre cop la volta circular i repetitiva que mai se'ns fa avorrida. Un i altre cop. Girar i girar. Malgrat sempre anem en fila, un rere l'altre i el moviment és el mateix i tot és de cartró pedra però la nostra ment, la nostra imaginació omple els buits que hi ha i transforma l'atracció de fira en un llarg viatge. En el primer i millor viatge de festa major.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Sonen els campanes

Me n'assabento de la mort d'en Heribert Barrera. Un personatge singular. Fins al final conseqüent amb la idea de país, tot i que a vegades fotent la gamba fins al capdamunt. Sobretot amb les seves memòries i amb comentaris més que censurables referents a la immigració. També és veritat que hi va haver qui va aprofitar per dilapidar-lo, mostrant només allò nefast que deia. Però malgrat tot, algú que ha estat fidel al país. Fins al final manifestant-se per la llibertat de Catalunya. No sé si passarà el mateix amb polítics com els d'ara, que uns ens venen per un plat de llenties - ja veureu el Duran d'aquí a quatre dies si pot passejar la calba amb cartera ministerial - i d'altres que són incapaços de deixar pas per por de perdre la mamella d'on fa temps que xuclen - diguem-n'hi Ridao -.
N'Heribert ha estat un personatge admirat per moltes generacions, amb clars i obscurs, però on els seus obscurs no tenen res a veure amb els obscurs que ens volien fer empassar del Samaranch quan morí. Aquell era nefast pel país, una lacra de cap a peus i tot el què feia era per interès propi, mentre en Barrera, tot i comentaris o idees desafortunades, el què deia o feia era amb voluntat d'ajudar Catalunya. Per tant, esperem que els homenatges i reconeixements estiguin a l'alçada.
Per cert que és interessant veure com desgranen la notícia els diferents mitjans. Mentre TV3 sembla més distant, com si parlés de la mort d'un dirigent afganès, amb poca cosa i cridanera, bàsicament centrant-se en el polític, a la malla ens en fan una biografia més àmplia, de manera que ens mostren més un intel·lectual que ha esdevingut polític. Potser però, la que trobo més equilibrada és la del diari Ara.
Pel què fa a Esquerra em sorprèn que hagin tardat tant a fer-se'n ressò, fa just cinc minuts que ho han penjat. D'acord que és dissabte, d'acord que és tard, però quatre ratlles, un mot, res... una menció per a algú que ha estat important per al partit... Ja sé que un cop surten d'escena, com per exemple en Carod, un cop se'n van la memòria és efímera i si t'he vist, no me'n recordo, però potser seria de justícia, un condol obert, un condol sincer o si més no respectuós i educat. I quan ho han fet, casualment els he enviat un correu gairebé tres quarts d'hora abans demanant com és que no en deien res, quatre ratlles i totalment impersonals, com si no anés amb ells.
Potser per això els va com els va, perquè anem endavant però ens costa mirar enrere i cap als costats, centrats només en el propi melic.
Esperem que en Bosch, que sembla més centrat, arregli el desgavell, si és que unes primàries no el debiliten i enfronten uns amb altres sense sumar.

divendres, 26 d’agost del 2011

Imatges locals

Els gustos de les persones són indesxifrables. Potser per això els publicistes s'han d'esmerçar per trobar el lema o la imatge que impacti i no sempre ho aconsegueixen.
Des de fa temps penjo fotografies que m'agraden en una pàgina web dita Panoramio, la qual les enllaça amb Google Earth si aquestes donen una visió general de l'indret. Aleshores quan navegues per la xarxa, pot passar que si busques un lloc concret, surti la teva fotografia i per tant puguis donar una visió personal d'aquest.
La gràcia, per a mi, és sobretot retratar aquells llocs que m'agraden i que tenen un valor especial, encara que de vegades afegeixo fotografies que trobo senzillament boniques.
D'aquesta manera puc mostrar racons del meu país i en particular de Calders, donant-ho a conèixer des d'aquí, des d'algú que ho ha trepitjat.
El què em sorprèn més però, és que el nombre de visites que tenen les fotografies no segueix una lògica clara. Bé, o si més no jo no la podria afirmar. Si bé semblaria més fàcil que fotografies de Nova York o Roma - alguna n'he posat - fossin les més visitades, malgrat haver-hi molta oferta també hi ha molta demanda, descobreixes que indrets com Calders, Menorca - en aquest cas potser és perquè és molt turístic - o bé Badalona s'emporten la palma en les que penjo, excepte una. Qui ho sap, podria ser que poca gent pengés fotografies d'aquests indrets i per tant hi hagués poc on escollir, mai se sap.
Ara bé, deixant de banda el nombre de visites, penjar fotografies de llocs propers i estimats, et permet mostrar a gent de fora allò que t'estimes, aquells racons o aquells moments que te'ls fan especials i d'aquesta manera, potser, transmetre un xic de l'amor que es sent pel país i n'entenguin el sentiment que se'n desprèn.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Dels espais públics

L'altre dia, voltant per Ginebra ( caram, com sona això... ) , vam anar a parar a un parc. Un parc públic enmig de la ciutat, dels molts que hi ha.
A l'entrada hi havia fets a terra amb rajoles, deu o dotze taulells gegants d'escacs. A sobre, ben posades, les peces d'escacs o de dames. Més d'escacs que de dames i en alguns, la majoria, gent jugant-hi. Gent de tot tipus, grans, joves, d'aquí, d'allà o de més enllà. Molts d'ells amb una cervesa a la mà, feia molta calor.
Més endavant, un parc infantil. Un senyor parc. Com els d'aquí. Ironia, s'entén.
Al primer espai hi havia una font que anava rajant tota l'estona ( serà perquè tenen el llac i l'aigua els sobra? ) i aquesta, quan queia a terra, seguia un canal fins a un espai circular, obert només en un punt, on l'aigua s'acumulava i feia les delícies dels infants. A tocar, paret amb paret, un sorral.
Més enllà uns tobogans, uns gronxadors...
Seguint pel parc vàrem trobar després un canal. Devia fer un parell de metres d'ample, si hi arribava i potser un metre de fondària. A dins, gent banyant-s'hi. Famílies, joves, nens i nenes.
I és clar, tot plegat en un entorn ombrívol amb arbres i gespa amb gent a vessar, xerrant, descansant, dormint o llegint.
Un parc on podies trobar-hi allò que volguessis. Hi havia un bar amb terrassa on al ritme de samba, potser un xic alt el volum, una parella dansava sense que els peus els toquessin a terra mentre una altra era a punt d'unir-s'hi.
Venia de gust quedar-s'hi, estar-hi estona i gaudir de l'espai.
Quan volto, voltem, descobreixo que de les moltes mancances que tenim al nostre petit país, una d'aquestes són els espais públics. Tampoc vull lloar en excés allò de fora, tampoc era molt net, malgrat els tòpics, però dóna la sensació que arreu pensen en aquestes coses, que no es limiten a posar quatre coses i passa que t'he vist.
Segurament si fessin un parc d'aquests aquí, el problema seria que els infants es mullarien i les famílies es queixarien, que al cap de quatre dies als taulells d'escacs s'hauria de jugar amb pedres o fulles o bé que al canal, es faria un concurs de
pesca d'ampolles.
Però amb el clima d'aquí, que convida a viure al carrer bona part de l'any, a passar hores a l'aire lliure i fer relacions socials, és estrany que no seguim més els models d'aquests espais i ens tanquem al parc de formigó amb quatre coses mal comptades.

diumenge, 21 d’agost del 2011

Montblanc ( 4.810 m. )

Les fotografies del Montblanc.


dissabte, 20 d’agost del 2011

Ascensió al Montblanc ( 4.810 m. ) II


L'aresta fins al cim amb el naixement del sol de fons.

La nit fou gèlida. Vent i sòl de neu, una
combinació perfecta. A més a més no havíem portat màrfegues i per tant tota la fredor del terra de gel - la tenda que tinc no aïlla, com vaig descobrir aquella nit- se'ns va acumular al cos i ens passàrem la nit regirant-nos i tremolant. Per tant, quan a la una el despertador va sonar, no ens costà gaire posar-nos en moviment.
Més lleugers, deixàrem tenda, sacs i part del menjar en aquesta, i equipats amb grampons, piolet, pal d'esquiar i frontal, encara que hi havia lluna gairebé plena, vàrem començar a fer l'aresta que ens portava a la pala que s'enfilava al Dôme du Goûter ( 4.304 m. ). D'allà seguirem al coll i després al refugi de Vallot a 4.362 m.

Dalt del cim del Montblanc

A partir d'aquest punt comença l'aresta de les Bosses, un pas estret, on hi caben poc més que els dos peus junts i que va pujant entre pendents més o menys dretes. Me l'havia imaginat molt, el somniava de tant que me n'havien parlat i potser per això, potser per les grans dimensions que havia adquirit dins el meu cap, al trobar-me'l no em semblà tant. Ara bé, va ser un pas divertit, d'aquells en què la boca se t'asseca i esbufegues per l'alçada i l'esforç. D'aquells que vas concentrat per tal de no errar el pas i mentalment et vas repetint, abans de moure un punt de suport, tres de ben ancorats. Un i altre cop.


Baixant cap a Vallot.

En aquest tram al Robert li saltaren un parell de cops els grampons, d'aquells maleïts que van amb corretges, amb la dificultat que comporta nuar-los amb pendent. Però amb la neu bona que hi havia i el cap fred, va anar fent.
Finalment, passada l'aresta, s'enceta la pala que ja puja cap al cim, fent esses per suavitzar el pas, on s'hi arriba resseguint una altra aresta, la del cim.
Vàrem arribar al cim del Montblanc quan tot just clarejava, cap a quarts de sis, quan una franja tènue taronja, una franja que separava les diferents tonalitats de blau que anaven fins al negre sobre nostre, s'endevinava a l'horitzó, amb un vent fredíssim que ens calava els ossos. Sota els nostres peus tots els altres cims. Una atalaia envejable.
Dalt de tot ens anàrem reunint diferents persones. Tothom amb cara de felicitat i satisfacció, admirant el paisatge i també, perquè no, concentrats en la baixada que ens esperava. El mateix camí però cada cop amb més gent.
Després de les fotos, les felicitacions i aquell somriure neci a la cara de fita aconseguida, començàrem a baixar. Creuant-nos amb diferents cordades, deixant pas o passant.


Corrua de gent que pujava al cim mentre nosaltres baixàvem. Al fons, el Montblanc.

La baixada fou molt més fàcil que la pujada, amb l'alegria del cim assolit. Desparàrem la tenda i després, altre cop carregats com rucs, a desgrimpar fins a Tête Rousse i Nid d'Aigle, on prenguérem el cremallera enllaunats fins a Le Fayet, on teníem el cotxe.

El cremallera a Nid d'Aigle de baixada.

Realment ha estat un dels cims més importants que he fet. Per molts motius, per alçada, per diversitat, té de tot i força ( neu, grimpada, arestes, passos compromesos... ), l'acampada a la neu, però també perquè em sentia amo del meu destí i connectat, perquè en cims d'aquestes característiques, difícils i nous, anava sempre amb gent que ja l'havia fet o tècnicament eren molt bons i aquest cop ens aventuràvem amb el Robert, estrenant-nos ambdós. I la veritat, tot ens anà rodó. La neu, el temps... Fou d'aquells cims en que quan arribes a baix trucaries a ton pare i t'atures a mig marcar. Perquè ja no hi és qui plantà la llavor anys enrere, però voldries comentar-li, com sempre feies quan feies un cim especial, malgrat ell ja no pogués seguir-te. Perquè t'escoltava i en gaudia com tu, i t'explicava que ell havia baixat amb el piolet entre cames tal gelera, o del pobre Monistrol, allà a la xemeneia o d'aquell camió de la llet que els portava fins al Pedraforca o d'altres anècdotes de muntanya, repetint-se massa sovint però poc que importava - com un conte que agrada sentir un i altre cop - i ambdós rèieu veient unes històries tan allunyades en el temps però tan semblants en les formes. Però aquest cop només vaig poder-hi pensar, pujant amunt, dalt del cim, mirant al voltant i veient la bellesa que m'envoltava. Vivint una passió que compartíem i que ens unia i ens uneix malgrat ja no hi és.

dijous, 18 d’agost del 2011

Ascensió al Montblanc I



Aresta del refugi de Goûter a la zona d'acampada.

A vegades hi ha fites que semblen molt llunyanes. Parlant de muntanyes, cims que et sembla que tardaràs a assolir. Un d'aquests era el Montblanc. Fa un parell d'anys vàrem fer un intent d'anar-hi, però finalment vàrem anar al Gran Paradiso.
Aquest any, amb el Robert, vàrem decidir fer-lo. Teníem pensat fer l'ascensió dijous i divendres però una bona previsió del temps, ens féu avançar els plans.
Dimarts vàrem prendre el cremallera. Volíem agafar el primer però quan vàrem trucar per fer la reserva, ens van dir que hauríem de prendre el de les 10. Així doncs, ben equipats i carregats com rucs vàrem pujar al cremallera, una espècie de vagó per a bestiar bucòlic. Ple a vessar. La majoria dels passatgers però, anaven a la glacera de Bionnassay, pocs pujaven cap als refugis.
Un cop a la darrera parada, a Nid d'Aigle, a uns 2.300 m. comença el camí que va pujant entre pedres i rocs zigzaguejant fins a la glacera de la Tête Rousse ( 3.167 m. ), on hi ha un refugi i una zona habilitada per a acampar.
Per sobre d'aquest ens vàrem trobar amb la primera dificultat de la sortida, el Grand Couloir. N'havíem sentit molt a parlar, fins i tot m'havien enviat vídeos per animar-me. És un pas d'uns cent metres que algun bromista va anomenar irònicament la "bolera", ja que aquí quan la temperatura puja, la neu del capdamunt es fon i es desprenen rocs i cauen. Una pluja de rocs temible. Evidentment les bitlles són les persones que passen per sota. Nosaltres vàrem tenir la sort que van començar a caure més tard de que hi passéssim i per sort, pocs i petits.
Per passar aquest pas hi ha un cordino ( una corda fixe ) que serveix de guia i on veus que tothom s'hi ancora i corre que se les pela. Després, a l'altra banda, comença una grimpada d'uns sis-cents metres de desnivell fins al refugi de Goûter. Està assenyalada amb marques roges i de tant en tant hi ha cables d'acer allà on es fa gel per poder-se encordar, com una ferrata o bé per agafar-s'hi.
Quan s'acaben els rocs, al capdamunt, et trobes de sobte sota el refugi. Vàrem arribar-hi a les quatre, però com que estava ple - al setembre ja està tot reservat - havíem decidit dormir en tenda a una petita zona plana per sobre d'aquest. Passada una curta aresta s'arriba a la zona d'acampada. La veritat és que és molt bonic i dóna molt d'ambient d'alta muntanya, d'alpinisme.
Vàrem plantar la tenda en un buit que hi havia i dinàrem.


Zona d'acampada a Goûter

Després, a veure passar les hores, fins a les set que volíem anar a dormir, ja que ens llevaríem a la una per fer l'atac del cim, mirant el paisatge i gaudint de l'indret. Vistes meravelloses dels cims del voltant i les valls. Agulla de Bionnassay, Agulla de Midi, Dôme...


Vistes que teníem des de la tenda a l'Agulla du Midi

dissabte, 13 d’agost del 2011

Quin dia tenim?

Que fa sol, doncs sort, avui podrem anar-nos-en a banyar. Que està núvol, millor, que així a qualsevol hora podrem anar a córrer una estona i després a una terrasseta a fer una cervesa i no ens rostirem. Ep, que plou. Fantàstic. A seure al costat de la finestra, obrint-la un xic per no mullar-nos i flairar l'olor de terra mullada mentre vas veient els petits bassiols i rierols que es van formant. No, noi, no, fa vent, que m'he equivocat. Que bé. Així sortirem i deixarem que ens esbulli els cabells mentre mirem enllà, passejant entre els arbres i veure'ls dansar o fem volar estels de colors, tu mateix.
Però a vegades...
Que fa sol, collons, un altre dia a passejar arrambat a la paret i a suar com un toixó. Ja veuràs quins incendis aquest estiu. Però si està núvol... Ostres, si volia anar a la piscina, que agafaré una pulmonia. I acabarà plovent i haurem de córrer i ens mullarem i aquest vestit no es pot mullar... Ep, que plou. Ja m'ha fotut, a estar tancat a casa o a mullar-me els peus. Quin estiu que portem. Segur que un llamp caurà sobre un arbre, farà un incendi i veuràs com s'escampa. Que tot està molt brut - això és cert, malauradament - Res, que fa vent. Ostres, avui que havia anat a la perruqueria i volia intentar llegir el diari a la terrasseta i segur que m'entrarà quelcom als ulls que porto lentilles i si hi ha un foc no l'aturem fins a les Alberes.
I així cada estiu, tot l'any. Cada dia el temps ens condiciona. Del foc, poc podem fer-hi, la tasca de prevenció s'hauria de fer durant l'època de menys risc però no es fa. Així doncs, a part del tema dels incendis, que és una loteria, la resta si que depèn de nosaltres.
Així doncs tu, quin dia tens... o com ets?
Jo, depèn del dia, però m'agrada gaudir dels dies vinguin com vinguin, si més no pel què fa al temps que tampoc el controlem. Deia una dita, més o menys...
No pots aturar les onades, però pots surfejar-hi...

dimecres, 10 d’agost del 2011

Objectiu: Montblanc

El Puig de la Balma

D'aquí a uns dies marxem als Alps. Passarem amb la família uns dies a tocar de Chamonix i aprofitarem amb el Robert per fer el Montblanc. La idea és fer-lo amb dos dies. El primer dia fins a un refugi, encara no tenim clar quin, si el de Tête Rousse o bé el de Goûter i l'endemà atacar el cim i després baixar. La clau per escollir on dormirem està en la "Bolera", un corredor que cal travessar-lo ben d'hora, per tal d'evitar la caiguda de rocs.
Per anar-hi
, tot i que alguns diuen que és senzill si has fet muntanya, hi ha aspectes que cal controlar. Entre ells l'estat físic, el tècnic, el cap i un de menys controlable és l'afectació de l'alçada. Per tal d'assegurar els primers, de moment vaig fent entrenaments, anant a córrer, a caminar o amb bicicleta.
Avui hem anat fins a Mura, al Puig de la Balma, des de Calders. Ben bé unes tres hores pedalant tranquil·lament. I així anar fent, anar
-se preparant. Un altre aspecte és el tècnic i aquest s'aconsegueix amb temps i, per què no, amb cursos i anant i anant a la muntanya, trobant-se moltes situacions i sovint, amb bona companyia que t'ajudi a sortir-te'n. Potser és la millor manera d'aprendre'n. Pel què fa al cap, que potser és el més important, aquest dissabte el Josep, un boig de l'escalada - amb tot l'afecte del món l'adjectiu - em portarà al Pedraforca, a fer una via de la cara nord, per reviure, ara fa temps que no ho faig, la sensació de timba. Ara, que amb ell, fa baixada.
El darrer aspecte, l'alçada, és més difícil de dominar si no es disposa de prou temps per fer aclimatacions. De moment hem anat fent sortides per aquí, però és clar, el màxim, tres mil, que és a l'alçada que dormirem als Alps el dia de l'ascensió. Si dormim perquè diria que es comença a pujar ben d'hora, potser abans de les tres de la matinada.
Amb tot però, és un repte d'aquells que imposen i que venen de gust. Sinó no es faria direu, però fa respecte. Ara, com en tot, perquè el repte i l'èxit, si s'escau, sigui major, cal que els objectius siguin cada cop més grans, per anar creixent, per anar-se superant.
Amb sort, d'aquí a una setmana estaré plantant la tenda al costat del refugi, mirant al cim amb un sol ben lluent i l'endemà, a mig matí, trepitjaré l'anhelat cim. El sostre de l'Europa Occidental.

dilluns, 8 d’agost del 2011

No el gastaran l'aranès...

L'altre dia voltant per Arties un detall em va sorprendre. Primer no hi vaig parar esment, però al cap d'una estona, per reiteració, em vaig adonar que els rètols que hi havia, sota la signatura d'Ajuntament de Naut Aran, eren tots en castellà. Des dels de circulació, per exemple els d'aparcament, als d'avís, com per exemple els de recomanació de respectar les normes de convivència.
Em va sobtar perquè hauria trobat lògic que estiguessin només en aranès, si és que volien fer servir una sola llengua, però no en castellà.
Mal pensat, vaig creure'm que devien ser els populars els que manaven per aquelles terres i que volien estendre la seva visió democràtica del bilingüisme, però per sorpresa meva, hi mana Convergència Democràtica Aranesa, el sector aranès de Convergència Democràtica de Catalunya.
El més curiós és que l'atzar ha fet que anés per aquestes terres, aquestes dates, quan des del partit aranès critiquen el recurs d'inconstitucionalitat presentat per l'Estat contra la llei de l'occità.
D'una banda em xoca que encara no sigui normal veure la llengua natural del país en tots els àmbits ( l'aranès a l'Aran, per descomptat ) , però de l'altra em molesta el doble joc que fa convergència. Reclama l'aranès però retola en castellà.
Qui ho sap perquè ho fan, potser és per l'alt nombre de turistes estatals que reben i dels quals en depenen, és veritat que està ple d'espanyols, però si la política lingüística d'un país depèn del flux migratori o turístic, aleshores Catalunya, i l'Aran fins que no s'annexioni Occitània, ja poden començar a fer estoc de plaques variades i de traductors, doncs estem situats en un privilegiat lloc de pas.
I si això passa a la Val d'Aran, què passarà amb en Duran a Madrid? Defensarà realment els interessos de Catalunya i del català o ens vendrà per un plat de llenties ( Diguem-n'hi poder polític, concessions econòmiques, pactes per amagar casos de corrupció, carteres ministerials, diguem-n'hi xeix. )
Realment, cada dia em sorprenen més aquests convergents de la punyeta!

diumenge, 7 d’agost del 2011

Pic d'Amitges (2.851 m.) i Tuc de Saboredo (2.833 m.)

Dissabte, aprofitant que passàvem uns dies a casa de la Marta a Arties, vàrem decidir amb el Marc d'anar a la muntanya. Vàrem sortir força d'hora, cap a les set, i en menys de mitja hora ja aparcàvem el cotxe a la cota 1.900 del Port de la Bonaigua, al pàrquing de la Peülla.
Ben calçats i un xic endormiscats vàrem pujar cap a la vall de Gerber per un sender que passava pel mig del bosc enfilant-se suaument. A mesura que anàvem guanyant alçada anàvem deixant enrere els arbres, fins que al final ens movíem entre rocs força grans i amb aigua arreu.
El camí pujava fins al refugi metàl·lic Mataró, des d'on es veien tots els llacs que havíem anat deixant enrere i la vall que baixa. Després s'enfila cap al Coll de l'Estany Gelat, on vàrem tenir el primer tastet de les vistes que ens esperaven a dalt, ja que és a la línia divisòria de dues valls i des d'on es té força perspectiva de banda i banda. A un costat el Pallars, a l'altre la Val d'Aran.
Amb tot atalaiat i etiquetat, vàrem seguir enfilant-nos fins al coll d'Amitges, a 2.700 m. Aquí pots decidir si vas a fer un cim o altre. Com que el dia era força ennuvolat, vàrem decidir d'entrada anar a fer el pic d'Amitges ( 2.851 m. ). Hi puja un corriol ben marcat per fites que va zigzaguejant fins al cim. Poc més que un munt de pedres però des d'on vàrem tenir unes vistes, un cop els núvols se'n van anar empesos pel fort vent que bufava, impressionants. Als nostres peus el refugi d'Amitges i les agulles. Més enllà els Encantats. A tocar el pic de Bassiero. I lluny s'entreveu el Ratera, Colomers, Bessiberris...
Després, havent ganyipat i enfredorits, vàrem decidir baixar al coll i com que quan hi vàrem arribar el dia s'aclarí, vàrem acabar pujant al Tuc de Saboredo ( 2.833 m. ). Aquest és més divertit i les vistes, ja amb el cel força net, s'allargaren fins gairebé l'Aneto.
De retorn vàrem baixar altre cop al coll d'Amitges, d'allà fins al Coll de l'Estany Gelat i després, vàrem canviar de vall tot anant cap al refugi de Saboredo.
En tot el matí no ens havíem trobat a ningú, però a partir del refugi vàrem començar a creuar-nos amb força gent. Vàrem desfer el corriol que puja fins al refugi des de la pista forestal i des d'allà al principi del parc. Just en aquell punt, on hi ha el rètol informatiu, vàrem deixar la pista i prenguérem un sender per enfilar-nos altre cop fins al port de la Bonaigua per anar a buscar el cotxe, on hi vàrem arribar cap a les tres.
Una bona manera de passar el dissabte.

dimecres, 3 d’agost del 2011

De les vacances com cal

Deia a la darrera entrada que sense passar uns dies a casa de la Martina a Fillols no serien vacances. Bé, no serien les mateixes vacances.
És un punt i a part, una glopada d'aire fresc. Tornar a la Catalunya Nord i deixar-se embolcallar per aquell tarannà, per aquell cop de fre de mà al temps i reduir la velocitat del dia a dia. Per parlar i fer projectes. I perquè no, per rejovenir un poc.
Anar a Fillols, a cals Montagne, és trobar-se de nou amb gent a qui molt estimes i que molt t'estimen. Amb qui has estat colze a colze treballant plegats durant temps i ara, anys després, quan els dies viscuts comencen a difuminar-se, a esborrar-se, perquè el temps és el gran dissolvent universal, fer-ne de nous. Afegir moments. Seguir sumant perquè no tot s'acabà un cop deixàrem enrere aquelles terres i aquelles persones. Perquè amb els fonaments ben ferms d'un passat comú, d'un passat especial, junt amb el treball d'un present plegats, poder anar construint un futur junts.
Senzillament, el nostre pas per la Catalunya Nord l'hem afegit al nostre equipatge, al nostre llibre vital i de tant en tant ens cal anar-hi. Desfer les maletes. És com una crida salvatge que ens reclama tornar a aquelles terres amb els amics d'antany i sabem que sempre, malgrat els "sempres" no existeixen, sempre la tindrem com a referent, un pilar que ajudarà a mantenir la flama d'aquells anys vius, de l'amistat latent. El far que saps que hi és i hi serà, malgrat l'embat de les onades, del pas del temps, per fer de cola, de nexe de tots els que vàrem partir en diferents èpoques però que coincidirem. La clau de volta de la nostra amistat. La fita de la Catalunya Nord.

dimarts, 2 d’agost del 2011

A veure el ramat

L'Enric esperant per anar a veure les seves vaques.

A la muntanya hi vaig perquè m'agrada i a més a més hi vaig quan vull. És un plaer, una afecció. Si tinc un bon dia me'n vaig a fer tal cim o tal altre i si a mig matí fa mal temps, em sento cansat o senzillament me n'atipo, faig mitja volta i demà o el mes vinent sant tornem-hi que no ha estat res. És una elecció. Trio i decideixo.
Aquest cap de setmana he estat a Fillols, a casa de la Martina - sense uns dies a casa de la Martina no serien vacances com cal ( gràcies Martina ) - i he pogut anar amb el Laurent, el seu home, i l'Enric a la muntanya d'una altra manera. Són vaquers, tenen bestiar i durant l'estiu les tenen muntanyes amunt i quan comença el fred les van a buscar. De tant en tant però, les van a veure, tot i que tenen un pastor que les segueix regularment. En el seu cas no és una elecció, poden decidir el dia, però cal anar-les a veure sí o sí.
Anant amb ells a veure les vaques, deixant de banda aquella fal·lera que em corseca per dins de cim que veig, cim que ataco - vàrem deixar enrere el Roca Colom i el cim de Pomerola sense gairebé ni mirar-los - vaig viure una altra manera d'anar a la muntanya.
D'una banda el cotxe es deixa el màxim d'amunt, cal estalviar les forces, s'està treballant. D'altra banda, l'objectiu canvia, ja no són cims o vistes el què es cerca, són animals i amb els binocles a la mà, es va atalaiant per trobar-los i un cop localitzats, es busca el camí més directe cap a ells. Per cert que durant el recorregut vàrem trobar força grups d'isards.
Bé doncs, com dèiem, la jornada es pren com una passejada, xerrant i comentant. Esdevé, crec, un acte social també, com serà la transhumància, la recollida del bestiar. Es pot parlar entre d'altres coses a més de negocis, estratègies o bé tècniques de cria. I un cop es troben els animals, es fa el recompte, se'ls dóna sal, si cal, es mira que tot estigui bé i de nou cap a baix fins a la propera.


El Laurent donant sal a les vaques

La veritat és que va ser una experiència molt divertida, una altra manera d'anar a la muntanya, deixant-se portar i gaudint de la companyia. A més a més l'hora de l'àpat va ser un tastet de coses fetes de l'un o de l'altre, criades o conreades. Tot una experiència única pel paladar.
T'adones que el què per a uns no deixa de ser un joc, una afecció, per a d'altres és una manera de viure i mentre uns porten gore-tex, sofi-tex i pijo-tex, d'altres hi van amb camisa de franel·la, paraigües i botes normals, perquè si bé l'equip ajuda a l'home de la muntanya, no el fa.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Mostrem-nos al món. Localització: Catalunya.


Castell de Calders, Calders, Catalunya

A vegades la visió institucional no té massa a veure amb la visió nacional o senzillament amaga una realitat latent. Sovint passa que si vols saber coses de Catalunya, has de passar pel filtre d'Espanya / França, però fins i tot en aquest filtre, on els forats són cada cop més estrets, es dilueix l'esperit nacional i costa trobar referències al país.
Amb aquest anhel, veient com bàsicament situaven la Pedrera, Montserrat o Fillols senzillament a Espanya o França, vaig començar a penjar les fotos etiquetades. Amb l'anhel de donar a conèixer el país de primera mà, on es poguessin trobar via Internet marcades com a fotos de casa, fotos de Catalunya. La pàgina és un lloc on a través de Google pots veure fotografies de diferents indrets i si bé segueixen dient Espanya, en general, perquè costa desempallegar-se de certes etiquetes ( olé ) i tòpics arrelats, - busqueu un puzle, un pòster... amb el dibuix del món i a veure si trobeu un on a Espanya no surtin els toros i a França la torre Eiffel i us inclogui- pots acostar a qui demana per l'indret més a la realitat del país i en comptes del global espanyol, pots marcar ben gran la diferència, fent al·lusions a Catalunya. És poc, poquet, però et permet situar casa dins del món, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Els que mamen de la mamella estatal? L'estat que ens ocupa? No, és una tasca del dia a dia i de cadascú, en allò que fem, allà on anem, hem d'explicar, explicar i explicar. Que quedi clar. Perquè si es desconeix, no existeix.
De moment hi ha certes fotografies que tenen un munt de visites i si d'aquestes, només que en sigui una, qui la veu es demana com és que a més de, per exemple Badalona posa Catalunya i ho cerca, potser valdrà la pena l'esforç, doncs la ignorància de l'existència del país només afavoreix a uns. I no és als catalans.