Projectes, projectes... d'escola

A vegades a l'escola hi ha projectes que considero que són realment interessants i per tant, crec que val la pena deixar-ne constància per escrit per tal de que no es perdin. I no només per assegurar-ne la pervivència, sinó que deixant blanc sobre negre de les actuacions que m'han semblat especials, vull donar-ho a conèixer per si a algú li interessa.
Sovint són projectes que comencen d'una manera fortuïta, gairebé casual, en que no penses que allò que inicies arribi gaire lluny, més enllà d'una activitat quotidiana d'aula, però que per un factor o per altre, acaba sent una experiència molt positiva i de gran recorregut, i ho valores molt positivament i en treus molt de rendiment.
Altres vegades és per propostes que semblen difícilment realitzables. Per exemple quan planteges o els infants plantegen un repte de molta dificultat i que al final, ja sigui per la insistència i perseverança d'aquests o bé per algun tipus d'alineació astronòmica, aquest arriba a bon port i té uns resultats sorprenents.
I encara uns altres, que si bé semblen projectes senzills i d'un recorregut curt i previsible, la mateixa espontaneïtat dels infants, fa que aquest esdevingui insòlit i que obri portes que mai hauries esperat, portant-te a descobrir nous aspectes d'aquell projecte i aprenent moltes coses també.
En tots aquests casos i potser en algun altre que em deixo, m'agrada fer-ne un recull. En general acaba sent en format d'article, tampoc sabria quin altre format donar-li i aleshores ho envio a alguna revista pedagògica de les que segueixo. Crec que és interessant donar a conèixer les tasques que es fan a les escoles, sobretot perquè en el món de l'educació, una de les millors maneres de millorar la tasca docent és compartir les idees, llegir articles i anar a xerrades. Ara bé, l'èxit del projecte però, és el projecte realitzat amb els infants i els resultats obtinguts amb ells, mentre que la publicació d'aquest és la cirereta del pastís.
El darrer que he fet i que m'ha semblat que sortia de la normalitat, moltes de les coses que fem, per descomptat ho hem après o manllevat d'altres docents, en aquest cas no, és un que va partir d'una proposta dels infants un dia qualsevol. Volien tenir una mascota a la classe.
Ara, un cop acabat el projecte, m'he decidit dies després a escriure-ho, tot i la mandra que em feia -ho reconec- per d'aquesta manera deixar constància del treball fet i qui sap si, potser, algú o altre en podrà treure profit, adaptant, retocant, escapçant o bé copiant, és igual, allò que li interessi del treball fet. Sóc d'aquells que sempre ha pensat i ha dit que el coneixement no hauria de tenir preu ni límits, així com certes produccions, per fer d'aquesta manera accessible el saber a tothom, sense cànons ni peatges. Per això compartir aquest projecte és quelcom que em plau i que cadascú en faci el que en cregui oportú.
Aquí us en deixo l'enllaç.

Aquells personatges lluitadors

Tots estem immersos en un pou negre. Un període gris en què veiem com amics i familiars perden feina, habitatge o tot plegat. Alguns personatges, els que van ben peixats i s'asseguren sous generosos tocant manetes, veuen brots verds. Diuen, parlen, comparteixen i lamenten, la mala època, però tret de paraules falagueres i promeses buides, marxen mostrant una falsa empatia però que en realitat no és més que una indiferència insultant i sense cap solució ni interès per solucionar el problema. Això sí, les butxaques les tenen plenes i no els manca de res.
Amb aquest panorama molts s'han plegat. S'han reclòs com una flor a la nit i amb vergonya i malestar resten en l'anonimat intentant sortir del pou cercant ofertes de feina als diaris o a qualsevol portal de treball. Ens han dit tantes vegades que valem pel que treballem, sobretot aquells que necessitaven del nostre esforç a bon preu, que al final ens ho hem cregut i no tenir feina avui dia sembla un delicte. Una tara. Un error propi. Però no n'és. La feina és una necessitat i tant, però no per això ha de portar altres adjectius, senzillament, és un mitjà per sobreviure però que no defineix a la persona ni la classifica.
I enmig d'aquest malestar general, d'aquest ocàs col·lectiu, hi ha gent que sap trobar noves oportunitats. Que es reinventa i que sap veure el cantó positiu allà on tothom s'entossudeix a veure-hi només penúries i traves. Són gent llençada. Aquells personatges que abans, a l'altra vida, quan tenien ofici i benefici, seguien com xais l'onada, però al veure's llençats a la platja, han trobat la manera de surfejar sense taula. Han creat empreses amb els pocs estalvis que tenien i han realitzat el seu antic somni. I és per treure's el barret. Potser se'n sortiran, potser no, però la valentia, l'empenta, la visió i la capacitat de lluita per fer el pas fa que esdevinguin referents. Qui sap si els veritables ídols. Perquè no s'han acoquinat. No s'han rendit i han plantat cara a la situació adversa contraatacant.
Al meu entorn n'hi ha uns quants. Alguns fan menjars preparats, d'altres s'han llençat al món de la moda o creen programes, uns altres venen productes naturals afegint-hi algun plus i encara alguns altres fabriquen coses i les venen. Tots ells han decidit arriscar un futur relativament tranquil a mig termini amb uns estalvis que es fonien ràpidament, per un futur forjat per ells mateixos apostant fort per un somni amb un final incert. I són un exemple, perquè cal ser valent, intrèpid, agosarat, confiat i sobretot, emprenedor per fer el pas. I amb ells, cantarà la cançó, el país va canviar. Cap a millor, és clar.

Els temps no han canviat tant

Com m'agrada! Ara és moment dels sacrificis. De treballar en equip. El vaixell s'escora i és hora d'arromangar-se, d'anar tots a una. Cal deixar enrere les disputes personals, és el moment de treballar pel país, de donar-ho tot per sortir d'aquest atzucac on hem anat a parar. No hem de buscar culpables, cal buscar solucions. Per descomptat la consellera compta amb el sacrifici dels funcionaris. Comptem amb ells! Rebla cofoia tot intentant tocar la fibra. I és que vol endolcir unes mesures ja de per si soles força amargues. I alguns ens les creiem. Alguns diem, com en Pep, llevem-nos d'hora i treballem. Fem. Produïm que en va el futur del país.  Que si volem, som imparables.

Però aleshores, un dia, descobreixes que si et poses malalt, que si estàs de baixa, l'equip et deixa. S'oblida de tu. Amb sort un bot amb mig barril de rom, quatre arengades i abandonat a la teva sort. O pitjor, un tauló rosegat i a surar. A buscar una illa deserta o corrents favorables que t'ajudin a sortir-te'n. I és aquí quan dubtes. Quan desconfies. 

És que l'esforç només va en un sentit? El compromís és només per una banda? Aleshores no en dubteu, si només té una direcció, triaré la meva car ells, des de sempre, només trien la seva i el que em passi a mi, se'ls en fot. Ja m'ho varen demostrar quan ens portaren a aquesta crisi tot enriquint-se. 

Privatitzem els guanys, socialitzem les despeses, canten inflats.

Fa temps que ho deia l'Ovidi. Ha plogut força des d'aleshores, però tot plegat ha canviat poc.