dissabte, 25 de gener del 2020

Port del Comte

Avui hem anat amb el Robert al Port del Compte. No hem sortit massa d'hora, bàsicament perquè el Port és a prop i fer el Padró dels quatre Batlles és ràpid.
Hem sortit de Calders amb un dia rúfol i només acostar-nos al Port ja ens ha començat a nevar.
Quan hem sortit, del Sucre, no nevava, però hi havia una boira espessa.
Hem anat pujant per les pistes fins a entrar al bosc. Hi havia molta neu. Un bon gruix de neu humida.
A mesura que hem anat pujant la boira s'ha anat tancant, fins al punt que en alguns moments, no ens vèiem amb el Robert si ens havíem separat gaire.
Un cop a dalt del collet que fa, abans d'encarar l'última baixada i pujada, a més de la boira s'ha afegit el vent. No vèiem res. Les traces estaven esborrades. I feia un fred viu, les mans se'ns han gelat en intentar ganyipar.
Després de parlar-ho un xic, hem decidit baixar. El dia no semblava que anés a aclarir-se.
Ara, la baixada, tot i anar poc a poc per anar seguint traces, ha estat genial. Sobretot un tram de flanqueig enmig del bosc on la boira no era tan espessa i el vent ja no es sentia.





Com passa sovint, malgrat les inclemències del temps, ha estat una gran sortida, menys llarga del que hauríem volgut, però amb moments que omplen per una jornada.

dissabte, 18 de gener del 2020

Un escrit que ve de lluny

Els que em coneixen saben que m'agrada escriure. De fet, sovint, tasques que hem fet a l'escola, les acabo passant en un text, més per tenir-ho jo que per res més i a vegades, aquests escrits els envio a alguna revista educativa. El darrer ha estat un escrit d'un projecte fet a l'escola. Vàrem construir un galliner i com que em va agradar molt, ho vaig escriure i enviar a Perspectiva escolar. A ells també els va semblar interessant i avui, al número 409 de gener - febrer, hi surt.
Ara, el que molts no saben és com em va venir aquest desig d'escriure, més tenint en compte que sempre he estat algú de ciències. Ciències pures. I és fàcil d'entendre.
Fa molts anys, miro enrere i veig que en fa més del que em pensava, vam patir una tragèdia. Una amiga, en un accident de muntanya ens va deixar. Va ser demolidor. De fet em costava, i crec que a tots els que ho vàrem patir, trobar paraules per expressar allò que sentíem. Posar nom al dolor. Posar nom a quelcom que mai havíem viscut.
En aquell moment vàrem provar de fer un escrit per expressar el nostre estat. Les paraules, no sortien. Era difícil trobar el mot escaient. El mot precís, perquè ens semblava que  no hi havia mots al diccionari per expressar allò que sentíem. Les paraules ens fugien. Res ens semblava prou exacte. Bé, no a tots, sempre hi ha en una colla qui té el cap més lúcid i en aquell moment, quan un dels amics ens llegí el seu text, vàrem veure que era allò. Que havia posat mots al nostre dolor. Que havia sabut plasmar el nostre estat d'ànim.
En aquell moment, d'una banda em vaig sentir agraït en veure que podríem exposar el nostre estat d'ànim. De l'altra motivat a trobar les paraules pel meu compte i entossudit a que mai més em passés, que no fos capaç d'expressar amb paraules, un sentiment que em bullia a dins, per molt fort que fos o per això, i vaig començar a escriure. A cercar maneres d'expressar-me. A aprendre i a seguir aprenent per mai quedar-me mut.
En certa manera, tot i que pot semblar estrany, amb la mort d'aquesta amiga vaig perdre molts record compartits que haurien vingut, però vaig guanyar molts aprenentatges que em deixà.