Pujol de la Mata ( 770 m. )

Ahir vàrem anar amb els nens a Mura, a fer una excursió. Vàrem anar al pujol de la Mata ( 770 m. ).

Vàrem aparcar al pàrquing de l'ajuntament, on ens vàrem trobar amb el Marc. 

Vam creuar el poble, cap a l'ermita de sant Antoni. Hi ha diferents camins i és fàcil fer una sortida circular. Vàrem anar cap a les Llosades, però on es creua el rierol, que ahir baixava sec, es pren un corriol que puja de dret cap al pujol del Llobet. 

És una pujada força directe, amb Santllehí a un costat i a l'altre el Castellot. Una pujada ombrívola i constant fins arribar a la carena. 

Un cop a dalt,  es planeja fins al peu del Pujol de la Mata. És un turonet que destaca des d'arreu. Amb la falda arbrada, al capdamunt, una mola de pedra s'alça i convida a pujar-la. 

A peu d'aquest es pren una codoleda que s'enfila fins a la canaleta que puja al cim. La canal ens porta a un túnel, força gran, que travessa la roca per dues bandes. Un pas és gran, l'altre xic. 

Un cop vistos els passos vàrem flanquejar la mola fins al punt on abans hi havia unes escales per pujar. A dia d'avui no hi són. Les han tallat. Tot i això es puja bé.

Al cim vàrem ganyipar tot gaudint de les vistes des d'aquest bonic mirador, amb timba a banda i banda. 

La baixada la vàrem fer per un altre vessant del turó, desgrimpant. 

Per tornar, vàrem voltar el cim i vàrem prendre el corriol que ens porta a les Llosades. Tot i això, encara que es troba bé, està molt brut. La vegetació l'està desdibuixant i es fa difícil de seguir si no vas amb algun dispositiu. 

Un cop a les Llosades, on no baixava ni un regalim d'aigua, vàrem seguir ja la pista fins al poble, on vàrem fer l'aperitiu.

És una bonica sortida, per fer amb nens, fàcil, amb al·licients durant el camí i que no està gents transitada. 

Entrevista a la Calderina

 La Calderina és una revista de poble, una revista local, potser fins i tot veïnal, perquè de fet, al poble, tots ens coneixem, som veïns però quan la llegeixes, descobreixes més d'un o d'altre. De fet, gràcies a la revista he pogut conèixer històries que m'han sacsejat de gent del poble, d'aquells que veus cada dia i que potser, per aquesta proximitat, no acabes de conèixer del tot i la revista t'obre una nova mirada. 

L'entrevista me la varen fer l'Eladi i la Pilar i de fet, em vaig sentir més en una conversa amb amics que no pas en una entrevista i vaig quedar gratament sorprès del resultat, perquè, us ho juro, l'Eladi només anava apuntant i el que hi ha escrit, bàsicament és el que vaig dir. Quin crac! Jo no en seria capaç. I la sensació de complicitat i de tranquil·litat parlant amb ells va fer que em sentís prou a gust per anar-me obrint. 

Ja fa uns anys que ho fan i de fet cal valorar i molt aquesta constància i compromís, perquè en una època en que tot són presses i on l'efímer regne, mantenir aquesta passió i constància amb una tasca tant ingent i sovint tan poc valorada, és per tenir en compte i ho reconec, veure'ls en acció m'ha fet decidir a fer-me subscriptor, perquè és una revista local molt professional. 

Moltes gràcies i que per molts anys la revista segueixi sortint. 

Pic d'Agnellière ( 2.700 m.) i Cima de Juisse ( 2.589 m.)

Aquest matí hem sortit d'hora de l'ermita de la Madame de Fenestre ( 1.900 m.). Hem enfilat cap al llac de Fenestre seguint el GR, un sender ben fressat. Pel camí ens hem creuat amb marmotes i isards, que no fugien pas. De fet, a un isard l'hem hagut gairebé d'empènyer perquè ens deixés passar.

En aquest parc no hi poden anar gossos, ni lligats i potser per això els animals són tan refiats. 

Després del llac hem acabat de pujar al coll ( 2.474 m.). A tocar d'aquest hi queden tres búnquers. El coll fa frontera amb Itàlia i els búnquers apunten a França, tot i estar a la part francesa. A la banda italiana, a uns pocs metres hi ha un edifici que servia per allotjar els soldats.

Després del coll, hem desfet uns metres de camí per prendre el corriol que porta cap al pas dels Ladres ( 2.434 m.). Aquest camí va fent sifons, amb escales, per arribar a un coll obert des d'on es veu l'altra vall.

 Des del pas surt un corriol que baixa de nou a l'ermita o bé un altre que s'enfila cap al pic de l'Agnellière (2.700 m.) que hem pres.

Avui feia un dia assolellat i amb un vent suau molt agradable. El camí va pujant per la falda de la muntanya fins que arriba un collet.  A partir d'aquí cal fer una grimpadeta per assolir el cim.

Les vistes des de dalt són espectaculars. 

Hem ganyipat un xic i després hem baixat. Per no fer el mateix recorregut, hem provat un corriol que va cap a la Cima de Juisse ( 2.580 m.). El primer tram baixa per un pedregar i ràpidament flanqueja el cim tot passant per trams d'herba i pedres un xic drets.

 

A tocar del cim hi havia un ramat amb el seu gos que de lluny ja ens bordava. L'hem anat esquivant. El cim de Juisse ofereix unes bones vistes del camí fet i del cim.

Després de deixar el ramat ja hem pres el corriol que sense perdre alçada, només al final, ens ha portat de nou a l'ermita.

Ha estat una sortida preciosa, per un indret totalment desconegut i que m'ha sorprès, per la bellesa, les parets escarpades dels seus tres mil que des de la llunyania et miren i els racons que anaven apareixen contínuament.  Un indret per perdre-s'hi de nou.