dilluns, 30 d’abril de 2018

Retorn a Sant Maurici

Ahir ens vàrem passar la tarda entre jocs de taula i anades a la teulada del refugi a estirar-nos a prendre el sol, quan sortia, per gaudir dels cims del davant i l'escalforeta de l'astre rei.
Aquest matí però, el dia s'ha llevat tapat. De nit hi ha hagut tempesta i de bon matí, la tempesta s'ha transformat en una nevada abundant i els cims tapats.
Ens hem estat esperant per veure si afluixava però en comptes d'això, ha anat augmentant. Cap a quarts de deu però, ha afluixat un xic i hem decidit sortir. Primer hem pensat seguir el recorregut que teníem marcat, fins al Blanc, però l'absència de traces, tot colgat de neu, la boira i la nevada, a més de la llargada de la jornada, ens ha fet desistir i hem decidit desfer el camí cap al Portarró.
El paisatge era ben diferent d'ahir. La neu ho cobria tot i de fet, el recorregut es veia ben canviat, tot i ser el mateix. Abans del Portarró però, ha sortir el sol una estona, per tapar-se altre cop definitivament.










Avui la neu era més pesada, més humida, d'aquella que quan avances amb les pells de foca, s'enganxa i forma pans de neu i costa lliscar. De fet la pujada ha estat molt dura, mot cansada. suàvem a raig. Hem anat pujant fent alguna pala fins al Portarró on hem arribat i la boira s'ha tornat més espessa.
Des d'allà hem començat la baixada. Una baixada impressionant. La qualitat de la neu, per baixar i sense pells de foca, era boníssima i gràcies a això hem baixat per algunes pales molt dretes. Moltíssim. D'aquelles que a a cada gir no saps si perdrès l'equilibri i cauràs. Fins i tot, de com gaudíem, hem decidit deixar el camí principal i anar directes cap al llac per un torrent dretot, però que prometia una bona baixada. Ara bé, al final d'aquest torrent, animats pel gaudi de la baixada, hem seguit esquiant per dins del bosc, fins que ens hem trobat que havíem perdut el camí.
Per recuperar-lo, hem hagut de penjar-nos els esquís a l'esquena i fer algunes marrades pel bosc i pujar una petita canal molt dreta. Un cop a dalt, ja hem trobat el camí i en poca estona hem arribat al llac on hi havia els taxis que baixen a Espot.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.


dissabte, 28 d’abril de 2018

De Sant Maurici a Estany Llong


Aquest matí hem sortit d'hora amb el Guim i el Robert cap a Aigüestortes. Hem deixat la furgo a Espot i hem pres un taxi fins a Sant Maurici ( 1.938 m. ). 
Allà ens hem sorprès un xic. Es veia, el que la boira no tapava, tot pelat. Esquís a l'esquena un tros, fins gairebe al refugi Mallafré. Després neu discontinua fins a guanyar un xic d'alçada. Cap als 2.100 m. més o menys.




Hem voltat el llac fins al final per pujar cap al Portarró d'Espot ( 2.427 m.). El dia més o menys tapat i ventós. Neu primavera i marronosa.
Des del Portarró una baixada fins a l'estany Llong i de seguida al refugi d'Estany Llong.
Aquesta nit dormim aquí. Només nosaltres tres i demà ben d'hora, que tenim una jornada llarga, cap al refugi Josep Maria Blanc.

divendres, 20 d’abril de 2018

Puig Andreu ( 753 m. )

He anat cap al Puig Andreu ( 753 m. ). Feia temps que no hi anava. Sortint de l'escola (454 m. ), creuant la riera de Nespres, he anat enfilant per un corriol que porta a les coves de Mura. De fet, córrer és alliberador. Quan tinc maldecaps, només cal que comenci a córrer, res, dues passes i aquests, feixucs, pesats, es queden enrere. No poden seguir el ritme i alliberat del pes, vaig enfilant per qualsevol corriol feliç, amb un somriure dibuixat a la cara i amb els sentits ametents. I més avui, que feia un dia assolellat, tot i un xic de calitxa.
Per arribar al Puig, vas passant d'una vessant a l'altra de la muntanya i vas notant, perquè es nota a més de veure, el contrast entre un costat i l'altra. La part soleia amb codines més pelades, però amb una de les flors que més m'agraden, l'almesquí. De fet, en un punt hi ha una extensa catifa d'almesquins. En deler per la mirada. Després, quan t'acostumes al pedregar, tombes i entres en un bosc obac. Humit. Fresc. I el trepig canvia, perquè malgrat ser encara rocós, una capa de terra fosca, flonja, ho va cobrint tot i sembla talment que corris sobre una catifa. I així anar alternant, cara amunt o avall, perquè mai és tot pujada ni tot baixada.

           

Sota el Puig Andreu hi ha una balma i enfilant un corriol un xic aeri arribes al cim. Un mirador fantàstic.
De tornada he passat per la font del Cargol, avui rajava i després cap al Castellot. Una petita grimpada i deixes els arbres a sota i la visió s'amplia. De Mura a una banda i el Montcau a l'altra. Montserrat sempre present. 
Córrer per Mura és un plaer i tant el cansament com les tribulacions desapareixen. 

diumenge, 15 d’abril de 2018

Puigdemont president!

Avui, com ja fa molts anys, he anat a una manifestació per reclamar els drets del poble català. Quan era un sagal, es manifestaven dues o tres mil persones per la Diada, ara, sovint milers, centenars de milers. Aquest matí, pels presos polítics i la independència, ahir, per la llibertat d'expressió i la independència. De nou he assistit a una manifestació transversal, que agrada dir, amb gent de tot tipus. D'arreu i multicolor. Ens hem manifestat sortint de plaça Espanya i intentant arribar al capdavall del Paral·lel. Missió impossible. Molta gent. Moltíssima.
Però malgrat la gran quantitat de gent que hi havia, cada cop tinc més clar que aquestes manifestacions, tot i sevir per visualitzar el caràcter pacífic i multitudinari d'aquest clam a Europa, poc serviran per treure'ns d'aquest atzucac. L'Estat, amb aquestes manifestacions tan cíviques i agradables, farà com amb totes les reclamacions que li arriben de Catalunya. Eixugar-se allò que li calgui.
Només ha reaccionat quan s'ha fet un referèndum per la Independència i per tant, es podia contrastar el suport a aquesta i verificar aquells que volen deixar aquest Estat o bé quan els CDR, els toquen els interessos. Bé, la butxaca i un xic els pebrots.
De fet, l'Estat només reacciona davant una amenaça real i milers de persones al carrer, fent-se fotos, cantant, rient i saltant, poc els preocupa, en canvi, un president a l'exili, per exemple, que és escoltat a Europa i els posa un mirall al davant amb les seves misèries, els incomode. I molt. Cal doncs, investir en Puigdemont, perquè fent actes massius i festius poc aconseguirem, en canvi, trepitjant ulls de poll, potser sí.

dilluns, 9 d’abril de 2018

dimarts, 3 d’abril de 2018

Visca els CDR!

 Si mai aneu a una reunió dels CDR, no espereu trobar gent violenta, menys gent agressiva. Seria estrany que hi trobéssiu gent poc corrent. Com l'u d'octubre, com la nit que vetllàrem als col.legis electorals per poder votar, hi trobareu de tot, jubilats, estudiants, mestres, metges, empresaris, aturats, pagesos, botiguers... Un ventall de professions i procedències, perquè hi ha gent d'arreu, que respon a la diversitat de gent que abraça i anhela la república. Gent que estima la democràcia. Gent que s'ha desempallegat mentalment d'aquest Estat.
Alguns sempre estaran a primera fila, d'altres, potser més enrere, però a punt.
A les notícies ja construeixen un relat. Usen mots bèl.lics per tal que associem aquest col.lectiu com un element violent, agressiu i perillós, tot i que no ho són ni ho han estat mai.
Bé! Menteixo. De perillosos sí que ho són. Perillosos per a l'Estat, perquè ara que ho tenia tot controlat, mitjans de comunicació a favor, sistema judicial al dictat, líders d'associacions i partits discrepants a la garjola o a l'exili..., apareix un moviment de base que qüestiona l'Estat. Sense caps, sense direcció i per tant, no poden anihilar-lo i els fa por. Molta por. Perquè la força dels CDR emana de la gent, del poble, de cadascú de nosaltres i no cal ser ningú especial, sinó sentir-se partícep de la història del país i compromès amb aquest, per prendre'n part i això els preocupa, seria com agafar aigua amb les mans. Mai la podran retenir tota.
I els temen perquè pacíficament els toquen l'economia. Els diners, on més mal els fa. Obrint peatges perden ingressos els amics i la resta de població se'n beneficia i veu que aquest moviment els afavoreix i que parla com ells, perquè són ells.
D'altra banda el govern comença a construir un relat. Un conte. Una fàbula. Comencen a repetir i els mitjans afins fan d'altaveu, que hi ha violència. Encara que no n'hi ha hagut, malgrat els violentin els CDR. Ni una imatge. Cap. Zero. Però tot té una explicació. Usen aquesta falsa violència per bastir els contes d'un jutge i d'aquesta manera fer les acusacions com vestits a mida. Vaja, que més que un jutge sembla el sastre de l'estat.
Si mai aneu a una reunió d'un CDR, veureu que allà també hi sou vosaltres, joves i grans, pares, mares, avis o àvies, gent corrent fent coses extraordinàries i que per això, perquè des d'aquests es coneix el veritable poder del col.lectiu, la seva força, l'Estat es sulfura, indigna i neguiteja, perquè com l'u d'octubre, aquest país serà el que volguem nosaltres i això els fa por. Temen que descobrim el nostre veritable poder, la força de la gent guiada per unes conviccions i per això l'ataquen acarnissadament.
Visca els CDR!

dilluns, 2 d’abril de 2018

Puig del Coma de l'Orri ( 2.686m. ) i Puig de Pastuira o Les Borregues ( 2.692 m. )

Al davant els primers cims del Coma de l'Orri, a la dreta, el Gra de Fajol, al mig, al fons, el Bastiments, a l'esquerra, el Pic de l'Infern i la Fossa del Gegant. 
Avui hem anat amb el Robert cap a Vallter. La primera intenció era anar cap a fer el Bacivers, però abans de pujar a Vallter, al primer revolt, ja hem vist uns esquiadors que es preparaven per pujar per la vall del Coma de l'Orri. Feia temps que ho tenia en ment i veient que es veia neu, hem decidit canviar de plans i anar a fer el Coma de l'Orri (2.686 m. ).
Hem aparcat al revolt i un cop equipats, amb els esquís a l'esquena perquè aquí no hi havia neu, hem començat a pujar per una pista que puja a tocar del torrent. Pocs metres després, es creua el riu per un pont de fusta i es va per dins del bosc fins on la vall s'obre.
Uns metres més amunt, ja ens hem calçat els esquís. La pujada és suau, va fent, fins que s'arriba a un resalt que es pot prendre per l'esquerra o bé la dreta. Un és més costarut que l'altre. Hem pres el menys empinat. La neu estava força bé, un xic fosa i de sota gelada, però s'anava pujant bé malgrat la inclinació. Passat aquest ressalt hem arribat al peu del coll.
Altre cop fent voltes maries hem acabat de pujar fins al coll. Sense tants arbres, el vent es feia notar, però el dia era clar avui. Des del coll es veia perfectament el Gra de Fajol a la dreta, davant el Bastiments i a l'esquerra l'Infern i la Fossa del Gegant. És un mirador fantàstic i alhora sorprenent, perquè, si més no un servidor, no s'esperava les vistes d'allà. Magnífic.
Ja al coll hem començat a carenejar, tot fent els diferents cims del Coma de l'Orri, el Nord, el Mig i el Superior. Ara bé, al nord, ens hem tret els esquís. La pendent era més pronunciada i la neu més dura. Així doncs, hem acabat de pujar amb els esquís a l'esquena i el piolet a la mà.



Al fons, dret, hi havia el Pastuira o les Borregues, depèn del mapa que també hem fet.
La baixada l'hem fet directe, des del Pastuira, la pala que baixa dreta cap a la vall. Una baixada ben divertida i directe, estalviant-nos tota la carena per després desfer el camí fins al cotxe.

Per veure més fotos cliqueu aquí.