Per arribar al Puig, vas passant d'una vessant a l'altra de la muntanya i vas notant, perquè es nota a més de veure, el contrast entre un costat i l'altra. La part soleia amb codines més pelades, però amb una de les flors que més m'agraden, l'almesquí. De fet, en un punt hi ha una extensa catifa d'almesquins. En deler per la mirada. Després, quan t'acostumes al pedregar, tombes i entres en un bosc obac. Humit. Fresc. I el trepig canvia, perquè malgrat ser encara rocós, una capa de terra fosca, flonja, ho va cobrint tot i sembla talment que corris sobre una catifa. I així anar alternant, cara amunt o avall, perquè mai és tot pujada ni tot baixada.
Sota el Puig Andreu hi ha una balma i enfilant un corriol un xic aeri arribes al cim. Un mirador fantàstic.
De tornada he passat per la font del Cargol, avui rajava i després cap al Castellot. Una petita grimpada i deixes els arbres a sota i la visió s'amplia. De Mura a una banda i el Montcau a l'altra. Montserrat sempre present.
Córrer per Mura és un plaer i tant el cansament com les tribulacions desapareixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada