Vàrem arribar de matinada a Santiago, en ple carnaval i sense reserves d'hotel. Després de voltar per tota la ciutat, vàrem anar a dormir a una cambra d'usos múltiples.
El primer que vàrem veure és que allà hi havia una doble economia. La del turista, que pagava amb moneda estrangera o pesos cubans reconvertits i la dels autòctons, amb accés només a la moneda cubana amb escàs valor. Les botigues, fos per qui fos, força buides.
Anant per lliure vàrem viure experiències molt curioses. La gent ens buscava per oferir-nos casa seva, ja fos per dormir, ja fos per menjar llagosta, això sí, recelosos i mirant en totes direccions mentre ens parlaven. Nosaltres intentàvem esbrinar què pensaven del seu país, què n'opinaven, però les respostes sempre eren esquives. No es mullaven. Lloaven la sanitat i l'educació, i de la resta, res. Un mutisme hermètic.
Casualment fa uns dies vaig conèixer un cuiner cubà. Un refugiat. I aquest, menys poruc, ens parlà més de les seves experiències i de nou lloà l'educació i la sanitat, tot i que deia que ara està canviant ja que és menys assequible, i tot seguit començà a explicar-nos el control a que estan sotmesos els cubans. Ens explicava que ell ara no podia tornar a casa seva. Es veu que el seu pare havia fet quelcom i és clar, les màcules, passen de pares a fills i a ell li tocà pagar. En el seu to es veia que s'estimava el seu país amb bogeria, on no hi havia pogut tornar ni pels funerals de parents propers i l'enyorava. Parlava amb una barreja d'orgull, pena i ràbia esfereïdors. Colpidors.
Fàcilment et podies posar a la seva pell i sentir l'amargor que el corsecava. Potser ara, que sembla que hi comença a haver canvis i el país poc a poc s'obre, podrà tornar a casa seva algun dia i gaudir dels grans serveis que tenen i alhora ajudar a refer-lo, molt tocat per un bloqueig terrible a què ha estat sotmès i alhora a un control desmesurat i ferri degut a la por i la desconfiança existent pel pànic a tot allò que fos de fora.