dilluns, 22 de juny de 2020

El Canigó ( 2.785 m. )


Vàrem sortir amb el Josep i el Joan a mitja tarda de Calders i cap a les vuit ja érem a casa de la Martina, a la Catalunya Nord. És curiós, quan entro a la Catalunya nord i mentre vaig recorrent aquelles carreteres manta vegades fetes, un rau-rau em remou l'estómac. Em sento a la vegada feliç, de retornar a aquesta terra que tant m’estimo i a l’hora moix, veient com passa el temps i que enrere queda aquella època.
Anar a casa la Martina és un èxit assegurat, són una família entranyable, acollidors de mena, afables i manyacs, i per més que passi el temps, i que els nostres camins es separin, quan ens retrobem esdevé tot natural. Tot fàcil, tant amb ella com amb els seus, són una família fàcil d’estimar. Una família especial per a mi.
A casa seva vam passar la nit i de bon matí, hem sortit cap al coll de Milleres ( 950 m. ), on hem deixat el cotxe. Des d’allà es pren un corriol que puja directe i en algun tram esdevé pista.  El corriol, molt costerut, puja fent esses fins al coll de Voltes, enmig d'avellaners, faigs, avets i pins negres. És una pujada força cansada però molt bonica, deixant sempre el torrent a mà dreta. Cap a dalt de tot hi ha algunes mines de ferro abandonades molt antigues.




Un cop al coll de Voltes, s’agafa una pista ample i ombrívola que puja fins a la Jassa de Cortalets, un petit refugi, deixant el trencall del refugi de Balaig a mig camí. Després, prenent de nou un corriol, s’acaba de pujar fins al refugi de Cortalets ( 2.150 m. ).  
Un cop a Cortalets, es creua el riu, es voreja un estany, al pla dels estanyols i s'enfila cap al Canigó, passant per la Portella. És una pujada que va zigzaguejant i guanyant alçada ràpidament. Aquest tram és ben pelat i el vent es nota.
A dalt del cim, a peu de la creu, ja hi havia un munt de feixos de xirments preparats per a la flama del Canigó ( 2.785 m. ). No hi havia massa gent, un grup de Perpinyà i algunes altres persones d'altres indrets de la Catalunya Nord. 
La baixada l'hem fet pel mateix camí, desfent el recorregut. Al final ens han sortit uns 23 quilòmetres i 1.800 m. de desnivell aproximadament, una sortida ben bonica i entretinguda.

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

diumenge, 14 de juny de 2020

Balma de la Pinassa i ermita de Santa Agnès

Avui amb el Marc i la Marta hem anat cap a la Mola, a la Balma de la Pinassa.
Hem aparcat a Can Robert i cap a quarts de nou ja hem enfilat per la canal de l'Abella, cap al Morral del Drac. Un cop allà, hem agafat la canal de santa Agnès. Una baixada obaga enmig d'alzines i roures per un camí que zigzagueja agradablement.


Poc després, hem deixat la canal i hem pres el camí de la Font Solella, és un camí que ressegueix la Mola a mitja alçada. Per sota, hi ha el camí de la Senyora. A partir d'aquí ja gairebé no hem trobat a ningú. Un camí planer que va seguint les línies de cota de la Mola. Hem creuat un parell de torrents, cercant el que ens portaria a la Balma. En un, que ens pensàvem que baixava a aquesta, l'hem seguit i casualment hem trobat la cova de les Ànimes. Una cova d'uns quinze metres de fondària i poc menys de metre vuitanta d'alçada, ple de mosquits i fresca. Una grata sorpresa.
Passat aquest torrent ja hem trobat el que baixava a la Balma. Un torrent marcat amb una fita i que a mig camí, una roca gran el tallava. Ara bé, en aquest punt una corda servia per fer la baixada. Un cop feta, a pocs metres s'arriba a la balma de la Pinassa. Es diu així perquè a l'entrada, una enorme pinassa, marca el camí.





Feia molts anys que no hi anava. De fet, quan era monitor, hi vam anar amb joves i la vam arreglar. Vam posar-hi les finestres que encara hi ha, vam refer la paret i vam endur-nos-en tota la brossa que hi havia. És un indret molt especial i bonic. Des d'un punt, més obert, es veu Sant Llorenç, la Morella i el turó de les Nou cabres.
Asseguts al sol, amb unes vistes fantàstiques i una brisa agradable, a peu de cinglera, hem esmorzat. A mig esmorzar hem sentit un crit esgarrifós, però que amb la gentada que hi sol haver a la Mola i com crida la gent, et feia dubtar. Ara bé, poc després hem vist l'helicòpter de rescat voltant per allà. De fet, ha estat molta estona voltant i sembla que un excursionista s'havia fet mal a la carena de la Casa de les Ànimes.
Després hem baixat cap al camí de la Senyora. En un punt, resseguint la roca, trobes un forat, que et permet creuar de banda. Aquest me l'havia ensenyat fa molts anys mon pare i l'hem pres. És un pas fàcil per on el vent s'escola generós.





Hem seguit el corriol fins arribar a peu de la canal de Santa Agnès i hem pujat un tros fins arribar a l'ermita. D'aquesta queda poc, les parets que delimiten l'entrada i la cova escarpada. A dins, les basses encara són plenes i el pas de fugida de les monges, si el coneixes, és fàcil de trobar. Una altra cosa és entrar-hi si tens un xic de claustrofòbia. És d'aquells racons també especials.
Hem estat una estona allà i després hem acabat de pujar la canal per desfer el camí fins a Can Robert de nou.
Ha estat una sortida preciosa. Un recorregut poc freqüentat, ple de records, agradable i amb bona companyia, d'aquells que et deixa un regust agradable a la boca. 

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dilluns, 1 de juny de 2020

La meva escola

Avui, després d’uns mesos, he tornat a l’escola amb infants i he estat una estona amb ells. Bé, a l’escola és un dir, perquè de fet, de la manera que hem de tornar, es fa estrany sentir el mot escola i lligar-ho amb allò que coneixes, perquè les mesures que hem de prendre, et fan sentir estrany. Et fan sentir fora de joc. M’agrada acostar-me als infants, veure’ls, donar-els-hi un copet a l’espatlla afectuós o bé fer-els-hi una magarrufa al cap de tant en tant, parlar-nos d’aprop i mirar-nos tranquils, però ara, que hem de seure distanciats, que ens hem de mirar de lluny, em sento estrany i crec que ells més. Perquè això no és l’escola, si més no l'escola que volem.
L’escola és tenir contacte, acostar-te sense pors, mirar-te als ulls i colze a colze treballar, confiar i compartir, i el que ens han dit que s’obria aquest primer de juny, no és l’escola nostra, és quelcom diferent.  
Ara és així, així hem anat, però al setembre, així no pot ser, perquè una escola on els infants no puguin compartir, jugar, abraçar-se i riure plegats, tocar-se i confiar, no és una escola. 
Ens diuen que cada infant ha de tenir 4 metres quadrats, però que al bar no cal o bé que no podem compartir res, quan la vida és compartir. Ens diuen que la realitat que vivim a l’escola, que dista molt del que trobarem quan serem grans però que és un intent d'un món ideal, cal oblidar-ho. Que la seguretat passa per davant de les relacions, de les emocions, de les sensacions i això em revolta. Em sulfura.
Hi ha moltes casuístiques, hi ha gent que ha passat per moltes circumstàncies i poden discrepar, per descomptat, i infants que tenen familiars de risc, és clar, però una escola així, asèptica, distanciada, segura, insípida i llunyana, serà de tot menys escola i això, en un futur, no ho veig com la meva escola, perquè ser mestre no és això. No és viure amb la por, distanciant-te dels companys i amics, desconfiant del veí  i tement la infecció. Tampoc treballar a distància. Una escola així us la ben regalo, jo, no la vull.
Vull una escola amb il·lusió, propera, com la que avui m’explicaven els grans, que pel seu compte ja munten un viatge de comiat, lluny, independent, il·lusionant i que a més, amb un somriure beatífic i ple d’esperança i il·lusió et demanen que els acompanyis, que els ajudis a recordar el final d’aquesta època tan feliç que és l’escola, el seu punt culminant i que junts gaudiu d’un darrer moment sense pors i amb complicitat.
Aquesta és la meva escola i és l’escola per la que val la pena lluitar. Per aquesta escola que comptin amb mi sempre, per l'altra, i un rave. Si l'escola ha de ser asèptica, per mi, que la tanquin.