Allò que mengem...

Tomàquet de Mura o Montserrat

De bon matí, quan em llevo i esmorzo, prenc un cafè Soley. Sense sucre. Ah, abans un te negre de la Flor del Pirineu. Després menjo una mica, fruita i a vegades ho acompanyo amb dolç, una torrada amb mantega Cadí i melmelada Bon Preu o feta per nosaltres, o bé salat, pa amb tomàquet i embotit o formatge. Sovint pernil salat de Girona, formatge Montbrú o bé fuet Ausa, i ple d'energies vaig a treballar.
Si tinc gana a mig matí, puc menjar quatre galetes, generalment Núria normals o bé integrals. Un descobriment.
A l'hora de dinar depèn. Normalment verdura, amanides, aquestes acompanyades amb oli de Sant Amanç, Molí de Noguera o Borges, vinagre de Falset i sal Costa o bé pasta, Moianesa per exemple o arròs del Montsià. També hi ha dies que prenem cremes, de carabassó, de carabassa però sempre amb ceba de Figueres i de segon en general carn i en principi és de per aquí. A la comarca hi ha força ramaders.
Abans bevíem l'aigua de l'aixeta però darrerament té molta calç i ens hem acostumat a la de Ribes o Viladrau, però com que l'aigua espatlla els camins, un toc de vi, del Sindicat o qualsevol D.O. catalana ja va bé. Ajuda a fer baixar.
De capritxets a mitja tarda tots en tenim i alguna presa de xocolata Torras cau, però si és més tard, patates Ravich amb una cervesa Estrella o Moritz per tancar el dia fan el fet.
A la nit som més de caldos i si no els fem, podem menjar un caldo Aneto. Car però bo. I després carn o bé pizza. Alguns dies de Casa Mas, d'altres de Tarradellas o bé la Bruixa de Moià, tant hi fa i així un dia i un altre, anar menjant i alhora, anar fent país, perquè tot allò que comprem aquí, que per cert hi ha molt per escollir i bo, ajuda a que el país tiri endavant. No en contra de ningú, tan sols per potenciar allò que és nostre i ajudar al teixit productiu del país. T'hi apuntes?

Comprar, un acte de responsabilitat

De nosaltres depèn. Podem comprar el que tenim més a l'abast, estudis de màrqueting diuen als botiguers on posar els productes que vulguin vendre primer o bé comprar amb un xic de seny. Fent una tria. Personalment em prenc la compra com un acte de responsabilitat, un acte de compromís vers el país. Ja ho sé, alguns em diuen que és molt cansat sempre està pendent de tot, però crec que l'esforç val la pena. Si comprem productes del país, potenciem el teixit productiu propi i de resultes, d'una banda se'n beneficia l'ocupació i de l'altra això fa que la riquesa creada es mantingui aquí. I no parlo de fer boicot a tal marca o tal producte, no. Ara parlo de comprar amb criteri. Sabent que allò que compri, per petit que sigui, té unes repercussions, perquè sinó sempre ens estem queixant de que tal empresa se'n va o tal producte és de no sé on, però sense fer res. Com vaques, remugant o gallines escatainant.
De fa temps que miro que el producte sigui etiquetat en català. Això de primer. No ho sé, m'ho he pres com un reconeixement, una mostra de respecte cap a mi. Perquè representa una despesa més, una aposta per un producte que es vendrà, sobretot, en territori catalanoparlant i per tant, estan pensant en mi en comptes del volum de vendes. Després, si n'hi ha més d'un o bé no n'hi ha d'etiquetat en català, miro d'on és. On està fabricat. Aleshores la balança es decanta si és un producte català, tot i que amb aquests, si és un producte català però està etiquetat en castellà, reconec que faig l'esforç de comprar-lo amb el nas arrufat per la feina que representa cap al país, però no pas per la marca, ja que si mai en surt un altre d'etiquetat en català, aleshores canvio sense cap mena de remordiment. No li dec fidelitat a ningú i menys a una marca comercial.
El que veig però, i em dol més, és aquesta manca general de criteri a l'hora de comprar. Aquesta necessitat de comprar quelcom de fora, pel nom o vés a saber perquè, sense abans pensar que són diners que se'n van, llocs de treball que es destrueixen. Per exemple amb els vins. Molts s'omplen la boca de la gran qualitat dels vins de Rioja, però en el fons és el mateix que amb els del Penedès, Priorat, Costers o pla de Bages, n'hi de de totes menes, de bons i de dolents, només cal saber triar i posats a triar, del país i sobretot ara, en època de crisis. I si trobo productes de proximitat, ja ni m'ho plantejo. És clar!

Comerç just poc just

L'acte de comprar és un acte de responsabilitat. No és només un intercanvi de diners i productes, sinó que amb aquest estem potenciant un tipus de productors i alhora de productes que acabaran confegint el nostre panorama comercial i potser el paisatge que ens envolta. Amb els anys han aparegut molts comerços justos que sota  aquesta etiqueta venen una gran varietat de productes suposadament curosos amb el productor. És a dir, que se li paga un preu just per allò que fa, potser més car però que respon a criteris més d'igualtat i justícia que de productivitat.

Seguint aquest raonament, una de les coses que sempre m'ha xocat més en molts d'aquests productes justos, és la injustícia que cometen amb la meva llengua. La majoria estan etiquetats en diferents llengües, mostrant el gran sentit comercial que tenen, però a l'hora de trobar-hi el català, aquest és anecdòtic. Residual. Potser sóc primmirat, però si un productor fa bandera de la justícia, així com el comerciant amb un producte venent-me'l a un preu més elevat perquè s'intenta que l'esforç realitzat per fer aquell producte sigui compensat de manera proporcional, jo, com a consumidor, també vull justícia a l'hora de comprar. És a dir, si jo faig l'esforç per convicció de pagar un producte que puc obtenir més econòmic a un preu més elevat per tal de que el productor rebi allò que li pertoca i no els intermediaris, potenciant així un tipus de teixit productiu, també vull que aquest pensi en mi i que quan posi a la venda qualsevol producte, aquest també estigui etiquetat en la meva llengua. Perquè els drets també van acompanyat dels deures i si ell reclama un tracte just per la seva feina, és lògic reclamar el mateix tracte per a mi. 

Per tant, quan entro en una botiga de comerç just o la que sigui i el producte que prenc no està etiquetat també en català, aleshores aquell producte i per consegüent el seu productor i intermediaris, perden

 la meva complicitat a l'hora de reclamar justícia i demanar-me un esforç econòmic. I per tant, allò que li passi al productor o al comerciant -aquest també tria els productes que posa a la venda- ja no és problema meu i tant me farà donar els diners a la petita botiga de barri o a la gran superfície multinacional. 

Caducat.

Obres la nevera i algun tupper put. Que si uns cigrons de fa massa dies, que si uns macarrons oblidats, que si una verdura que suqueja. Mai se sap, sempre hi ha un racó de la nevera que cau en l'oblit, fins que el nas te'l recorda.
L'altre dia devia passar-me el mateix, tot i que ningú em mirà malament. Anava pel carrer amb quelcom caducat. Ves, però sense olors, no ho podia saber. Com sabem que la data ha prescrit si no hi entaforem el nas? Seria com esbrinar que un iogurt està passat sense obrir-lo, ni llegir-lo, és clar.
Doncs això, anàvem de turistes, una agradable sensació voltar per casa fent com qui volta per fora, i al metro el xiulet que brama i el vigilant que ens comença a mirar.
Que tinc la tarja dic tot ensenyant-li - l'uniforme imposa, i les armes, més - i fent força per obrir les portes. D'acord que són automàtiques, però no premeu amb més força el botó del comandament de la tele encara que sabeu que el problema és de piles? O no premeu insistentment el botó de l'ascensor encara que sabeu que això no n'accelerarà la baixada?
Doncs bé, anava insistint quan m'he adonat que la tarja de metro havia caducat. Caram, si no fa olor. Si no put. Com pot caducar? Com se'm pot passar? Que potser al cap d'un temps espatlla la màquina? S'autodestruirà al cap de vint mesos?
No senyor, no, és una altra manera de fer negoci perquè us asseguro que de pagar-la, la vaig pagar i si no la vaig gastar de cop, és perquè no em calia. Però tampoc em digueren que caduca als x mesos.
Quin negoci Barcelona. La saben llarga.

M'han fet d'una secta... comercial

Doncs sí, i no fa poc. Ja fa un temps que em varen regalar una màquina Nespresso, aquella on el Clooney salvava la vida gràcies a que s'oblidava quelcom, càpsules de cafè potser? Perquè veient la dificultat de trobar les maleïdes càrregues, acabes pensant que tot ha estat un somni i quan trobes on en venen, dubtes de la quantitat que n'has de comprar i entres i surts mil vegades.
D'entrada ja em va fer pudor a socarrim això de les càpsules. És pràctic, no ho negarem, i net, sí senyor, però evidentment poc ecològic, és clar. Reciclar-ho és complicat, doncs el residu és un fantàstic adob natural recobert d'un embolcall resistent totalment aïllat de l'exterior i de difícil recuperació.
De totes maneres però, la consciència verda se'm calmà quan vaig veure força noies que duien arracades fetes amb dues càpsules aixafades i unides. Personalment no m'agraden, em recorden l'armariet on les guardo, però si n'hi podem donar un nou ús i a elles no els fa angúnia lluir-les, endavant les atxes, que per mi no serà. Només necessitem que cada dona d'aquest món, i home si ho vol, tingui un joc de quatre-centes arracades per fer net.
També sembla que això de vendre el cafè no és el negoci de la Nespresso, no. Ells deuen vendre torradores i el tema cafè deu ser un passatemps.
Molts ja ens estem tornant contrabandistes de càpsules, res de la ruta de la sal o del ferro, la ruta de les càpsules. Buscar, cercar i indagar si algú baixa a una de les grans ciutats on tenen aquelles botigues de disseny - diuen - i després encarregar, com si fossin cartrons de tabac andorrans, piles de càpsules per tenir el rebost ple a un preu d'or, però clar, és modern.
Fa temps, ja fart d'esperar el correu que no tornava amb les càpsules i tement que l'haguessin assaltat, vaig anar a una ferreteria i vaig comprar càrregues per omplir. El lot constava de les tapes, amb adhesiu al voltant per tancar i el recipient de plàstic.
Cofoi, vaig arribar a omplir-ne una, cullereta en mà, després d'haver escampat cafè per tot arreu i d'haver llençat quatre o cinc tapes perquè la pols s'enganxava a l'adhesiu. Però en vaig tenir una a punt. Tot una en mitja hora, quin èxit!
Càpsula en mà, cafetera calenta i somriure dibuixat a la cara tot pensant, senyor Nespresso, ja m'has vist prou, vaig introduir-la a l'orifici i vaig omplir una tassa. La tassa. La meva tassa.
El líquid, el beuratge, el suc del cafè... com ho diria. Era imbevible, repulsiu, ofensiu. Un caldo marronós, insípid i amb submarins negres surant, que em feu venir unes arcades d'allà el més profund.
Dies més tard, veient l'equivocació de l'estratègia, vaig cercar de botiga en botiga, demanant, preguntant a tothom. Primer allà on venien aquelles cafeteres, després a botigues de menjar, més tard als xinesos. Però és clar, si no ho tenen a una botiga de xinesos, o no existeix o no val la pena copiar-ho.
Sense èxit, vaig tornar a casa. De fe que sé que n'existeixen de locals on en venen, jo n'he tingut a les mans, us ho ben dic, però deu ser mig il·legal i només en antres infectes i obscurs, en locals insalubres i foscos, les trobarem. Ja em veig rere una porta reforçada amb espiell generós, on un goril·la esquerp, després de fitar-me de dalt a baix, em deixarà passar a una rebotiga oblidada on podré gaudir escollint els colors que vulgui, tot veient aquell espectacle meravellós.
Per si de cas però, jo ja he tret la pols de la cafetera italiana, la clàssica, fàcil i agraïda orolei que sempre espera allà, ferma i generosa per oferir-nos el cafè de sempre, menys ràpid de fer, un xic més brut de recollir, però apta per a tothom, tot esperant que s'acabi la llei seca.

De supermercats.

Des de fa temps, si puc i tinc temps, compro a supermercats del país. Evito o intento evitar Carrefours, Alcampos i similars.
Una de les raons seria que em superen les massificacions, tot i que és cert que el reclam del baix preu és poderós, i per tant, d'altres raons m'esperonen a no comprar en aquests centres.
Ja dic d'entrada sempre que puc, perquè a vegades, per les raons que siguin, hi vaig amb el nas tapat i amb remordiments, però no som perfectes i és que des de que vaig llegir " França contra els catalans. L'afer Bonet " em qüestiono més coses.
D'una banda, si bé sempre he sabut que aquestes grans empreses són estrangeres, mai m'hagués imaginat que al darrera d'aquest model s'hi amagava una estratègia ferotge i premeditada. Que hi havia una finalitat. Però és clar, les coses es fan per quelcom, res és fruit de l'atzar, sobretot als negocis.
En el llibre, Bonet, prefecte francès destinat a la Catalunya Nord i més tard a Còrsega, tenia com a missió empobrir i diluir en aquestes regions el sentiment nacional i entre les seves estratègies, una de les més significatives, fou promoure els grans centres comercials de la capital als afores dels vilatges. D'aquesta manera s'assegurava la dependència de les perifèries a la capital, creant una relació de dependència de difícil solució.
Aquests centres no aporten res allà on s'intal·len, si obviem la dotzena llarga de treballadors que hi ha i en canvi, és un reclam per la riquesa del país que va de dret a la capital de l'estat o més enllà.
A partir d'aquesta reflexió, vaig començar a veure fantasmes arreu i vaig ser més conscient a l'hora d'actuar com a client, pensant en allò que comprava i en allò que consumia.
Quan comprem a l'Alcampo o al Carrefour, els nostres diners van de dret a fora i no reverteixen en el país, mentre que si comprem a una botiga local o bé a un supermercat català, aquests diners tornaran al país, ja sigui en forma d'inversions, de compres o bé de llocs de treball.
Sembla un raonament senzill, però de tant senzill que és, a vegades l'obviem.