Una festa genial

Per Sant Jordi vàrem anar a Manresa, a voltar. L'ambient era increïble. Molta gent, molts colors, més llibres i moltes roses. Una passejada especial. De tant en tant, al Passeig, una batucada passava entre les parades per animar l'ambient i a mig camí d'aquestes, de la llarga filera de punts de venda, uns castellers fent i desfent castells. Ambient de luxe. Gent passejant, badant, mirant i remenant. Alguns de ben mudats, amb el vestit de diumenge, ja fa amb Manresa, d'altres amb samarretes reivindicatives, que si escola pública de qualitat, la PAH o bé a favor de la Independència, i encara uns altres amb la roba habitual, però tots fonent-se en un riu de gent. Una riuada lenta i compacta d'ulls oberts i badats assedegats de llibres i roses. Amb un objectiu, amb un únic interès, trobar l'element. El detall. El regal.
També hi havia autors signant llibres, aquests però, els locals. El Pep Molist, el Fàbrega i d'altres. Poca feina però bona. Perquè molts encara busquen per Sant Jordi el llibre nou, la novetat, sense tenir en compte que la gràcia és trobar l'exemplar rar. Estrany. Els altres, els "best sellers", els trobaran l'endemà i l'altre a qualsevol llibreria, mentre que els singulars no. Per exemple els de l'editorial El Farell. No tots són fàcils de trobar. Com la rosa. Hi ha qui la compra a les floristeries, però un servidor, avesat a cercar les flors boscanes, cerca flors amb més sentit i per Sant Jordi n'hi ha molts, tants com interessos. Des d'associacions de lluita contra el càncer a cases d'acollida, instituts, escoles, universitats o mil temàtiques més. Roses amb un plus afegit.
Sant Jordi és una gran festa, potser la millor. D'aquelles que esdevé un plaer sortir a voltar. A badocar.
Visca la festa!

Mones de Pasqua.

Amb cotxe amunt i avall. A cercar Mones o a portar-ne, perquè és la tradició. Segurament pocs saben d'on ve això de regalar un pastís amb una forma divertida al fillol, però és igual, és un cop l'any i es fa. I ja està bé, perquè si alguna cosa hem d'eliminar no són pas els moments dolços que ens trobem pel camí, i ara! D'aquests, pocs que n'hi ha, cal aferrar-s'hi amb força.
Avui queien quatre gotes. Un xim-xim que ha anat amarant la terra i les plantes, el minso planter que l'altre dia vàrem plantar en família, alçava el cap content, sadollant aquella set que fa dies que l'acompanya malgrat el reg escadusser que li dedico o a causa d'aquest, vés a saber. Però no estem per a llençar l'aigua alegrement.
Demà Sant tornem-hi, que Setmana Santa ja ha passat i cal enfilar el darrer tram del curs abans de l'estiu. Passarà rabent, poc més de vuit setmanes mal comptades i un altre any que haurà passat. I tocarà córrer, per acabar tot allò que volíem fer i que sempre, perquè sempre passa el mateix, no acabes de matar i alguna cosa queda al tinter, però l'any vinent serà un altre any i tornarem a córrer amunt i avall, a comprar Mones o a fer-les i a repassar allò que no hem acabat de fer i a proposar-nos objectius més realistes.

De ben endins

Hi ha estímuls que desperten sensacions profundes. Alguns es poden comprendre mitjançant la raó, només que hi pensis una mica. Per exemple és normal que les sardanes em despertin quelcom. De ben petit a casa es respirava un ambient sardanístic. Si els diumenges tinguessin banda sonora, a casa, segurament aquesta seria en forma de sardana. Ja de molt xic, els diumenges, des del llit estant el seu so metàl·lic i alegre ens despertava, ens cridava a taula mentre les narius, ja excitades, flairaven una xocolata desfeta ben forta. Negra i espessa. Ara, lògicament, quan sento sardanes algun ressort intern se'm dispara i quedo embadalit mentre veig ballar els sardanistes o sento tocar la cobla.
Altres estímuls però, són més difícils de relacionar. És veritat que darrerament, suposo que el fet de tenir canalla ajuda, he seguit més els gegants o els castells, potser per això quan sento una gralla, qui ho sap, el cor em batega més ràpid i els peus, més avesats a estar ran de terra, sembla que vulguin separar-se'n i una estranya sensació de ritme m'envaeix. Una falsa sensació de ritme. El seu xiscle estrident em captiva i m'emociona.
Ahir, a Castellcir, a la fira del Moianès, enmig d'aquell ambient tan de comarca que no n'és sobre el paper però que veus que sí que n'és a la realitat, em vaig emocionar veient els gegants i sentint les gralles tot acompanyat dels meus fills.
Una sensació de pertànyer a algun lloc, singular i especial, em va acompanyar durant tot el matí, però no només la sensació de formar part del Moianès, que també, sinó d'aquest país que mira esperançat al futur, que fa de la gralla el seu instrument de guerra i dels gegants l'exèrcit que ha d'espantar qualsevol fantasma. Que només amb el cos construeix torres ben altes a tocar del cel mentre al voltant tothom mira embadalit. Un país que pensa en el futur sense oblidar el passat.

Nadal és aquí!

L'altre dia una amiga que fa un programa de ràdio em van demanar si volia explicar què significava el Nadal per a mi. Explicar-ho després d'haver perdut una persona estimada o bé després de tenir un fill, és clar. Qualsevol dels dos punts de vista. Ambdós casos m'han passat fa poc i potser per això semblava que podia donar la meva opinió.
La veritat és que al final no ho vaig fer. No en vaig ser capaç. No per res, senzillament perquè va ser massa sobtada la demanda, sense temps per pair-ho, potser perquè tenia el cap en altres llocs o qui sap si senzillament perquè no m'interessava.
Ara, passats uns dies, veig el què li hauria dit, però tampoc sé si és el que hauria buscat per aquestes dates. Un discurs menys, com diríem, menys melós?
Jo li hauria dit que per a mi el Nadal no és res. Només uns dies més de festa, uns dies on sembla que cal sortir al carrer amb un somriure ingenu a la cara i que tot té solució. Uns dies en què tothom sembla millor i aleshores te n'adones de com en som d'hipòcrites. Si aquests dies som tan bons, perquè la resta de l'any anem fent la viu-viu? Ens hauria de caure la cara de vergonya.
Jo li hauria dit que no jugo. Que sóc dels que volen viure amb criteri. Dels que intenten viure segons les seves conviccions i que aquestes dates, aquests dies, no em fan ni fred ni calor. Que intento ser coherent, dia rere dia. Malgrat l'acord universal per fer-nos sentir aquests dies  més feliços, il·lusionats, solidaris, consumistes, alegres, oberts... Consumistes. Res. Que sóc el mateix i penso igual.
Que se'm morís el pare no m'afecta especialment aquests dies. Per què hauria de ser diferent de fa una setmana? Per què cal institucionalitzar el dolor? La pena? La solidaritat? Sembla que és el ara toca, ara no. Avui és bo ser així, demà farà nosa. Quadriculem-ho tot. Controlem-ho tot. Posem-hi data de caducitat.
I tenint un fill, m'ha canviat? Home, senzillament, hi ha tants estímuls que el captiven, que el nadalitzen, que és difícil no fer-ne cas. Però segueixo pensant el mateix. Avui, ahir o demà no seré millor o pitjor, seré el mateix i per a ell, per sort,  també. No haurà d'esperar al Nadal per sentir un t'estimo o bé rebre una moixaina abans d'anar a dormir o quan es llevi. Tampoc li costarà rebre un bes ben llarg i calorós o una abraçada càlida. No necessito d'una agenda per ser feliç i estimar. Menys encara necessito una empenta per saber a qui estimo i a qui trobo a faltar. Ni el Nadal m'ho recorda més ni ho vull. Al contrari, m'emprenya aquesta comèdia. I si algú em fa nosa, me'n fa aquestes dates també. No fotem.
El Nadal és època d'àpats tradicionals, de restar a casa - pel fred, és clar i per les retallades, ben segur i també perquè el sol es pon d'hora, ves sinó - com la castanyada de fer castanyes o Sant Jordi de mirar llibres. I punt. Res de més místic o romàntic, senzillament uns hàbits que afavoreixen l'entorn... I els mercats. I demà, serà un altre dia. Una data més del calendari per passar.

La corrida

L'altre dia vaig tornar a sentir en Cabrel després de molt de temps i de nou em vingué al cap una cançó seva, de les que més m'agradà. Segurament ara tornarà a estar de moda, si més no ja es comença a escoltar pel Parlament...

Us en deixo la traducció al català i l'enllaç d'aquesta amb imatges...
A gaudir-ne!


En el temps que porto esperant en aquesta habitació negra
Sento com es diverteixen i com canten
Al final del corredor
Algú ha tocat el forrellat
I m'he capbussat cap al gran dia
He vist les fanfàrries, les tanques
I la gent al voltant

Al primer moment he cregut
que només calia defensar-se,
però aquesta plaça sense sortida,
començo a comprendre.
L'han tancat darrere meu
tenen por de que reculi,
al final ens les tindrem
amb aquest ballarí ridícul.

És que és seriós aquest món?
És que és seriós aquest món?
Andalusia, ja me'n recordo.
Aquells prats vorejats de cactus,
no tremolaré davant
d'aquest pallasso, d'aquest escanyolit!
L'atraparé, a ell i al seu barret
els faré girar com un sol.

Aquesta nit la dona del torero
dormirà sobre les seves dues orelles.
És que és seriós aquest món?
És que és seriós aquest món?
Ja he perseguit fantasmes d'aquests
fins fregar les seves ballarines,
m'han colpejat fort al meu coll
perquè m'inclini.

D'on surten aquests acròbates
amb els seus vestits de paper?
Mai he après a barallar-me
amb nines.
Sentir la sorra sota el meu cap,
és de bojos que això pugui agradar.
He pregat perquè tot s'acabés,
Andalusia, ja me'n recordo.

Els sento riure mentre agonitzo,
els veig ballar mentre jo moro,
no em pensava que algú es pogués divertir
tant al voltant d'una tomba.
És que és seriós aquest món?
És que és seriós aquest món?
Sí, sí home, home,
balla, balla.

Cal ballar de nou,
I en matarem d'altres
Altres vides, altres braus
i matarem altres
Vinga, vinga a ballar ...
I matarem altres

I com deia aquell
Si el toreig és art, els escorxadors són els seus museus.

Carta als reis, per si de cas.

Ben trobats reis d'orient;
Aquest any m'he portat... com ho diria? Per alguns bé, no tan bé per d'altres, però sempre he actuat de cor, que ja és molt. Per això, perquè crec que potser m'ho mereixo, m'agradaria demanar-vos quatre coses. Res, nimietats.
Per a mi no us demanaré gaires coses, que aquest any ja ha estat especial amb l'arribada del meu fill, però posats a demanar-ho tot, us l'escric.
Del món, de la pau, la germanor i la solidaritat, dispenseu-me però per no repetir-me, que ja us ho demanen d'arreu, us en lliuraré. Feu allò que us diguin d'altres més saberuts i segur molt més experimentats, que avui, miraré cap endins.
Aquí estic, amagat en un petit racó del sud d'Europa, mal conegut però molt estimat, i més cobdiciat i m'agradaria demanar-vos algunes coses per millorar.
De l'escola feu-ne la veritable eina de futur. Una escola que garanteixi infants feliços i encuriosits, que la resta ja vindrà sola, ajudats de les famílies.
De la salut, això, tenir-ne i en cas de mancar-ne, seguir disposant de grans professionals, amb tot el temps del món, perquè no? I ben equipats.
També m'agradaria que a ningú li faltés el plat a taula, ves, quan t'acostumes a menjar, dol haver-ho de deixar i del sostre per aixoplugar-se, ara que ja heu fet el primer pas, deixant moltes cases buides, potser ho podríem també acabar d'arreglar.
I una altra demanda seria per la natura. Bella paraula aquesta. Sé que molts també us ho demanen però per si de cas, perquè casa nostra és petita i des d'allà dalt estant potser no es veu tot, ajudeu-nos a tenir cura dels nostres boscos i muntanyes, prats i rierols, mars i fondalades, que poc tenim i molt apretem.
Ja ho sé, semblava que només volia quatre coses però quan t'animes vas fent, ja se sap, demanar és gratuït. Però perquè no us queixeu i per fer-vos-ho més fàcil només us demanaré una cosa, per si aquestes altres no podeu, ja que amb una farem.
Doneu-nos el dret a decidir, el dret a ser independents, que de la resta, ja ens n'ocuparem.
Atentament un servidor més.

Les nits de reis

Fa anys, potser 20, la nit de reis es llevà amb una sorpresa. Feia temps que ja sabíem això dels reis, que no vénen d'orient sinó de més aprop, però sorprenentment, a casa passaren de nou. El dia es llevà amb un present a la porta d'entrada.
Ningú no sabia d'on venia, ningú no l'havia fet. Ja havíem deixat enrera la il·lusió d'esperar aquella nit amb ulls d'infant i altre cop, ens il·lusionàrem davant d'aquell misteri. El paper ho deia ben clar, el nom es llegia perfectament. Algú havia fet de rei i el millor, no sabíem qui era. Fins i tot vàrem tardar uns quants dies a esbrinar-ho.
Fou un detall sense gaire valor econòmic, quelcom embolicat amb un significat especial. Res de comprat, res d'adquirit mecànicament, una cosa feta per despertar de nou la il·lusió. Un any un pastís, un altre un test amb un pi, un altre unes pedres pintades i així petits detalls que et feien tornar a esperar aquella nit amb alegria.
Amb els anys, aquella iniciativa individual, aquest regal fet sense esperar res a canvi, s'ha anat escampant i ara, la nit de reis, correm per no topar-nos amb d'altres reis, companys i amics que volen oferir un detall, una il·lusió. Sembla però que tothom ho té clar, el detall poc importa, el joc de fer de rei és el què atrau i reservar una estona aquests dies per pensar amb els companys és el què val. Ara, per sort no tothom hi participa, cadascú mostra l'afecte com sap, només faltaria.
Aquesta nit però, les cases resten obertes, algunes amb moscatell i torrons, d'altres parades per a un àpat suculent i el què va començar com l'estirabot d'un, potser una broma d'adolescent, s'ha convertit en una tradició entranyable, fent que les anades i vingudes sovintegin a la nit.
Enguany tornarem a esperar de nou amb il·lusió aquesta nit, la nit dels reis de debò i l'endemà, ja ho comentarem.

Un dia més, per sort.

Avui és un d'aquells dies.
A fora fa vent, força vent. Els arbres es vinclen fins a acaronar el terra humit i el cel cendrós promet encara un darrer ruixat. Fa dies que la neu de principis de setmana s'ha fos, però potser tornarà, mai se sap, som a l'hivern.
Mentrestant, des de la finestra estant, amb l'escalforeta de la llar i aquella mandra que s'arrossega des del sopar d'abans de vacances amb els de la feina, miro a fora i sembla que el temps s'aturi, somnolent i mandrós.
Ara mateix, el sol, aquell desconegut que no ens visita des de fa no sé quan, treu el nas rera un gran núvol, poca estona, només per recordar-nos el seu escalf o qui sap si per desitjar-nos un bon descans.
I malgrat la fredor de l'ambient, malgrat el dia rúfol, avui és un d'aquells dies càlids en què tot convida a descansar, a viure el present, sentir-se bé i somriure agraït.
De lluny ressonen les passes apressades de l'infant, del fill que encara no enceta el primer hivern però que sembla que sempre hi ha estat, gatejant explorador. Ara sabem que la casa ja no tornarà a ser silent, l'ordre serà sovint absent, doncs les rialles i els plors ompliran tots els racons. Ja se sap, com les persones, les cases tenen memòria.
I aquest vespre, per sopar, poca cosa, un àpat per a dos però amb un tercer a l'aguait. Amb el tercer a l'aguait.
De segur que anit serà especial, no perquè sigui la nit de Nadal que poc ho celebrem, menys hi creiem, sinó perquè després de dies de no parar, avui hem aturat en sec. Hem posat el fre de mà, sabedors del què vindrà, contents del què tenim.
Avui celebrarem en família això, on som, on hem arribat i demà, quan comencem a desfilar per les cases conegudes, a reviure velles tradicions plenes de l'escalf familiar, portarem quelcom d'aquesta alegria o si més no d'aquesta família.
Però no ens enganyem, no és de celebracions que viurem, serà del dia a dia treballat. Avui, com ahir, com demà o bé el mes vinent, és un dia per a compartir, per a gaudir del què tenim, amb els que tenim.
Ja li podem posar el nom que vulguem, que la veritable fe, per a mi, rau en les persones. Les persones que quan cal són a tocar, del tal o del Pasqual, dels que te n'has de refiar.
Per tant, bones festes a tots aquells que sense celebrar res ho celebren tot cada dia, per aquells que s'hi pot comptar. Bones festes per a ells i elles.

Un altre Nadal i ja en van desenes.

Als carrers, càlids fins fa res, els llums fa dies que ho anuncien, gairebé ens amenacen i a les emissores de ràdio, sonen altre cop les velles cançons meloses sense parar. Un any més, ja el tenim aquí, l'entranyable Nadal.
Una d'aquelles festes carregada de contradiccions, sinó la més. Mentre ens atipem sense parar, amb una taula curulla que espanta, mirarem programes solidaris i potser, els més empàtics, sovint els més peixats, oferiran quelcom pel desafortunat. Qui sap, potser portaran un paquet d'arròs o bé un pot de mongetes, tant hi fa, tot sigui col·laborar. I després, un cop desprès de quelcom insignificant, una engruna del rebost, tornarà a taula a endrapar sense remordiments, amb un somriure de solidaritat a la cara, sabedor que aquelles menges a casa exposades no hi haurà qui se les acabi. Sort però, de Sant Esteve, que ajudarà a minvar el sobrant de l'àpat nadalenc.
I entre missatges de solidaritat, pau i harmonia, arribats amb postals de bones intencions, el compte corrent minvarà, doncs arreu ho diuen, cal comprar. A més despesa, més felicitat!
Antany era festa religiosa, ara, excepte algun espècimen estrany, és sobretot una festa comercial. Anuncis, falques, cartells i missatges mil per satisfer les misèries a cop de talonari que l'endemà cal treballar per tornar a comprar.
Com mana la tradició, gairebé imposició, aquests dies de nou ens trobarem amb un munt de gent i potser, qui sap si pel narcòtic dels missatges o per l'absurditat de la situació, semblarà que estem més propers o potser ens ho voldrem creure i segur que el fred ajudarà a refer lligams, tancats al voltant de la taula ben parada o bé amb un cafè fumejant.
Nadal no em fa ni fred ni calor, però és cert que el temps ociós permet retrobar-se, sobretot quan el fred és viu i hi ha aixopluc a prop. Així doncs, de nou riurem amb amics i familiars, de nou serrarem les dents amb aquell parent, la família no es tria, només faltaria, i potser de nou sobreviurem a un altre Nadal. Coses bones i dolentes, arreu n'hi ha.
Per si de cas, com que tota moneda té dues cares, fins i tot el Nadal, us deixo una cançó menys melosa, igual d'enganxosa, que les de costum.
Bona aturada de la feina, diguin com en diguin i gaudiu del descans.

Que no es perdi cap festa

Parlant d'aquestes personalitats i la llibertat proposo que per fer gala d'aquesta i atendre les seves demandes, els posem també a la plaça i els persegueixin amb piques i lleons, res, estil festa romano-cristiana, perquè no es perdi la tradició mil·lenària i Barcelona segueixi tenint totes les expressions de la cultura.
Llibertat per a tothom!
Ah, i si queda algú, una crema de bruixes també estaria bé. Cal, sobretot, preservar tradicions malgrat siguin sanguinàries, arcaiques, retrògrades, absurdes i condemnables.
Fem que Barcelona sigui la capital de tot, per absurd que sigui.

Fem-ne una foguera

Hi ha un paio rodanxó, babau i un xic alienat, que vagi on vagi darrerament sempre me'l trobo. Fa temps que miro d'esquivar-lo, vinga a passar de llarg allà on intueixo que pot ser, però poca pena d'un servidor, és com el mosso la nit que has begut, sempre te'l trobes amb somriure de talòs.
El rebuig em ve de lluny, no perquè vagi vestit molt carrincló, ni tampoc perquè pensi que a la seva edat ja hauria d'haver madurat, això és cosa seva, sinó perquè m'embafa. M'omple com un àpat de Nadal.
Temps enrera me'l vaig escoltar, fins i tot el vaig acompanyar - desitjós d'agradar- però amb un discurs suat - trisil·làbic a molt estirar - i una presència enutjosa, va aconseguir que l'avorrís. Més encara, aconseguí que enyorés les graelles ben enceses del conte dels tres porquets.
Ara, un any més ens ha arribat i aquí i allà el veus escalar. Un cos que cap xemeneia pot empassar, però ell vinga provar.
- Bola vermella esquitxada de blanc, torna-te'n a casa, emporta't els nans.
Al nord, vell estranger, vés on et vulguin escoltar. Aquí, malgrat no ser monàrquics, - volem eradicar l'hemofília - moltes llars de fa temps, els tres reis deixem passar.

Dolces tradicions

Els dies en què la cantonada era buida queden enrera. Lluny queda el dia quan decidires canviar el recorregut. Com si fos el més habitual, t'has acostumat a allargar la passejada fins a casa, just per passar per allà, per satisfer el teu petit plaer.
Ben abrigat, enfundat en una jaqueta càlida traient només el nas per sota de nombroses capes de roba, vas buscant aquella flaire abans de veure'n la fumarada. El nas, roig i fred d'on sol penjar una candela que t'acompanyarà fins a les calors primaverenques, descobrirà l'aroma familiar malgrat la incipient manca de sensibilitat i un cop trobat, un cop reconegut, l'anirà seguint amb delit fins a l'origen.
Aleshores, al rostre un lleu somriure et precedirà. Un somriure triomfal, ja que esperant-te com cada dia, veus la castanyera atiant un foc vigorós tot fent saltar guspires càlides cap al cel fred. Està abrigada amb roba de colors apagats, colors tardorencs, tot torrant castanyes sense presses. A poc a poc, a consciència, remenant el caliu amb saviesa.
A una banda unes poques paperines ja fetes, plegades curosament amb uns diaris de notícies ara velles i a l'altra les castanyes amb el tall reglamentari esperant el torn. Sempre a punt per a una aglomeració que mai es produirà, sempre però amb les paperines justes per a repartir.
Avui però, no n'agafaràs la mateixa quantitat de sempre. A la paperina habitual n'hi afegiràs unes quantes més i malgrat que són per quan arribis a casa, per quan en el caliu de la llar celebreu la Castanyada, no te'n podràs estar d'obrir-ne una, tot deixant les altres oblidades en una butxaca de l'abric.
Mecànicament, car és un acte que ha esdevingut mecànic, malgrat la seva exquisidesa, aniràs pelant les castanyes una a una, bufant les restes de cendra de sobre i menjant-les tot assaborint-les. És un dels teus moments. Notar la textura, fruir del sabor, deixar la ment en blanc, concentrar-se en la seva dolçor.
Poc després, quan arribes a casa i bateges les castanyes amb un glop de moscatell, servit això sí en un got petit, ja que és preferible la repetició de l'acció al deixar un cul al got, estens un diari a sobre la taula, a punt per a la vetllada.
Més tard, amb una taula plena d'amics i una pila de pells de castanya al mig del diari, entre converses que s'encadenen i riures que s'encomanen, l'ambient s'anirà endolcint, gràcies a unes castanyes gustoses i un moscatell seductor.
I un cop s'acabi la nit, un cop l'adéu s'esdevingui, la vetllada passarà al bagul dels records, però dels record que es senten, dels records que es noten, ja que la festa de la Castanyada sempre és igual, però sempre obre una porta dolça de records i sensacions.