dissabte, 31 d’octubre del 2015

Dels horaris laborals...



i poc més a dir...

dijous, 29 d’octubre del 2015

Visca la Castanyada

Avui hem celebrat la castanyada a l'escola. És lògic que des de les escoles es vetlli per les tradicions del país, mentre que les festes foranes i comercials, quedin fora del nostre calendari, com és la tant publicitada celebració del Halloween. Però es fa difícil. El bombardeig mediàtic incitant a celebrar la festa d'origen celta és constant. Fins i tot darrerament el Barça, una institució que es vanta de ser un referent de país, ho festeja, però és clar, després de vendre's als petrodòlars, segurament això ja era previsible, com no defensar la llibertat d'expressió dels seus socis.
Bé, com deia, hem fet la castanyada a l'escola i si bé hi ha gent que renega de la castanyada perquè diuen que és una festa insípida, potser haurien de plantejar-se si no és que ells no saben treure'n el màxim de partit d'aquesta diada.
A l'escola els nens i nenes grans han preparat jocs de cucanya per fer amb els companys i les famílies. Durant més d'una hora hem estat jugant i divertint-nos tots plegats amb uns jocs que havien ideat ells. Pares i mares amb els fills, compartint joc i diversió. Hem menjat castanyes i panellets i per reblar el clau, les famílies han portat plats cuinats amb moniato. En resum, tot i ser una festa senzilla, ho reconec, i no tan vistosa com el Halloween, si es vol es pot treure molt profit d'aquesta i a més de passar-ho bé, es poden treballar uns valors que d'altra banda en l'altra festa es fa més difícil de treballar.
Aquest cap de setmana també celebrarem la castanyada amb els amics. Una bona colla que amb el pretext de coure quatre castanyes i moniatos ens trobarem al voltant d'una taula i parlarem i riurem. Renovarem els llaços que ens uneixen i gaudirem de la companyia mútua.
La castanyada és una gran festa. Una festa que convida a estar amb els amics i compartir confidències.

diumenge, 25 d’octubre del 2015

La Foradada

Dissabte vàrem anar amb el Jordi, la Mar, el Pere, el Guim i la Boira, a la Foradada. A tocar de Cantonigròs, seguint un camí primer ample que poc a poc s'estreny un xic i que al final esdevé un corriol enmig de brucs, boixos i boix-grèvols, s'arriba a un salt d'aigua força singular. L'aigua salta d'una paret ben alta, d'uns quinze metres, una paret que t'envolta gairebé del tot, excepte pel tram per on l'aigua marxa muntanya enllà.
Per on salta l'aigua, suposo que per l'erosió, s'ha format un gorg, una petita bassa, l'altre dia d'aigua bruta al no córrer aquesta. En la paret, al costat del salt, hi ha un forat ben gran, d'aquí el seu nou. A l'altre extrem, per on s'arriba, construït com si fos una barraca de vinya, una font d'on raja un fil d'aigua.





Vàrem estar allà força estona, gaudint de l'indret i veient arribar i marxar força gent. Més tard vàrem seguir un corriol que ressegueix la paret i s'enfila cap al capdamunt d'aquesta. Va agafant alçada a poc a poc i en un parell de trams, res, curts i fàcils, hi ha unes cordes per assegurar el pas. Després, un tram de roca pelada i al final s'arriba a dalt on, enmig d'un bosc espès, trencat per un corriol gairebé inexistent, s'arriba on s'obre camí el riu que saltarà paret avall, però que l'altre dia només presentava petites basses i força molsa.
És un indret molt maco, ideal per anar d'excursió amb nens. Ara a la tardor pels colors que s'endevinen i segurament a la primavera per l'aigua que deu córrer.




dijous, 22 d’octubre del 2015

Per la castanyada, panellets


Hi ha dies que tornes de la feina més content que de costum. A vegades, hi ha alguna activitat que fas, que sigui pel que sigui, esdevé encara més especial i en gaudeixes plenament.
Avui ha estat un d'aquells dies. A l'hora de matemàtiques estàvem fent un treball de la castanyada. Com cada any fem panellets i aprofitem l'avinentesa per fer càlculs amb aquests. Des de calcular la quantitat d'ingredients que han de portar per fer panellets per a tota l'escola, a partir d'una recepta que han trobat per Internet per a poques persones, al preu que costarà cada cosa i així poder-ho repartir de manera justa i equitativa. És un treball força vivencial i significatiu, perquè d'allò que ells calculin, farem els panellets i repartirem les despeses entre les famílies.
Estàvem fent diferents càlculs, els nens i nenes agrupats de diverses maneres, grups diferents tant en quantitat de membres com d'edats -de tercer a sisè de primària-, quan, un moment que no havia de donar un cop de mà a un o altre, he alçat el cap i he vist que tots, potser només era aquella estona, però ha coincidit que eren tots, estaven immersos en el càlcul. Estaven capficats en el problema. Parlant i debatent en grupets l'estratègia per resoldre'l. Estaven fent matemàtiques de manera distesa, col·laborativa i diria que fins i tot, molts s'ho estaven passant bé. Per uns instants he vist que molts d'aquells infants, en aquell moment, si els hagués preguntat si els agradava el que feien, és a dir calcular, fer matemàtiques, la primera resposta hauria estat que sí. La resposta espontània, sense passar pel filtre dels tabús i en veure això, he pensat que no hi ha àrees més o menys divertides, sinó que hi ha activitats i situacions més o menys atractives.
Avui, m'ho he passat molt bé i crec que ha estat un matí molt ben aprofitat.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Ovidi popular, 20 anys!

Divendres vàrem anar a veure l'espectacle "Ovidi popular, 20 anys!" al teatre conservatori, dins dels programes d'actes de la Fira Mediterrània de Manresa. En aquest espectacle es feia una tria de diferents cançons del cantautor, interpretades per diferents veus dels Països Catalans. Hi havia en Miquel Gil, el Pep Gimeno "Botifarra", el Jordi Fàbregas, el Celdoni Fonoll i el Toni Torregrossa.
L'espectacle durava una hora i poc. Els cantants s'anaven alternant tot interpretant cançons de l'Ovidi arranjades per l'Arnau Figueres i el Tóbal Rentero, dos dels músics que tocaven instruments.
L'espectacle va començar amb molta força, amb l'Homenatge a Teresa interpretada pel Miquel Gil. Tot i que té un registre de veu diferent a l'Ovidi, li va donar la força i tendresa necessària que té la cançó. De fet vaig pensar que prometia molt. La pell de gallina i els ulls humitejats.
Després però, va ser el torn del Toni i les seves interpretacions, més melòdiques, varen, a parer meu, restar força a les cançons de l'Ovidi, excepte, potser, la de l'Escola de Ribera. En Pep interpretava les cançons però acostant-les al camp de València i al ser tan diferents de l'original, prenien entitat per si soles. En Jordi Fàbregas em va semblar força fort, sobretot al final, amb la Fera Ferotge. Transmetia la passió de l'Ovidi, com el Celdoni Fonoll recitant sobre un acompanyament musical.
Cal dir però, que al posta en escena, tot i dir-se Ovidi popular, que permetia certes llicències, va semblar poc curosa. Els cantants al davant quan actuaven, rere seu els músics -acordió, guitarra, bateria i un músic amb diferents instruments- i rere seu, els cantants, a mesura que interpretaven, asseguts en un parell de taules com si estiguessin al bar. Ja era la idea, però potser van pecar de poc detallistes, no ho sé.
De fet, quan vas a veure un espectacle on esperes trobar la força i la potència d'un autor, és millor no esperar-se res, perquè per molt que s'intenti, pocs poden igualar el sentiment i l'emoció que encomanava l'Ovidi i per tant, val més anar-hi com qui va a un concert nou i desvinculat, que no pas esperant retrobar el mestre.

dissabte, 10 d’octubre del 2015

Les Tàpies. Un marc més valuós que l'obra.

Altre cop una obra d'art a les Tàpies. Altre cop un cop d'efecte a la roureda. Desconec si els artistes tenen permís dels propietaris. Podria ser que sí. Sé que és una zona privada, de pas públic i alhora d'interès natural i que per això, un circuit de motos que es vol fer a poca distància és qüestionat. La roureda de les Tàpies és un tresor que tenim a Calders i que cal mimar. Molta gent, sobretot excursionistes, vénen a Calders a passejar per aquest indret i possiblement desitgen veure-la com el que és, roures centenaris que perviuen enmig d'un entorn treballat per l'home i no un espai sotmès als capricis d'una empresa d'artistes.
Avui, corrent per allà, he vist altre cop un "happening". Una obra d'art efímer. Una actuació d'un artista que ens vol provocar, a nosaltres, simples mortals de poble sense més llums que les que ens provoquen les seves actuacions, unes reaccions que ens facin reflexionar. Que desvetllin el nostre intel·lecte adormit. Que ens facin adonar de la riquesa del món espiritual i artístic. Un parell d'arbres estaven ben empastifats de pigments. A tocar d'ells, un altre estava envoltat d'un tipus de teixit esmicolat. I la resta, amb pedres i pals al voltant.
L'artista o artistes, tocats per la vareta de la il·luminació i de la inspiració, han actuat a la zona. Fa uns mesos hi varen penjar unes ampolles de plàstic. Encara queden cordills d'aquells i alguna traça de l'escuma que utilitzaren per folrar un arbre. Avui altre cop han creat.
Sé, perquè així ho fan saber, que les seves obres van orientades a provocar reaccions, a provocar situacions, però no crec que aquest interès els doni dret a embrutar un espai col·lectiu. Un espai de gaudi de molts amb les seves produccions, ho veig com quelcom d'egocèntric. D'egòlatra. Creure que la seva obra llampec ha de ser millor que l'obra de la natura i permetre's el luxe de fer-ne bandera i actuant de manera unilateral, pensant que el seu interès està per sobre de la resta d'usuaris de la zona és poc menys que respectuós.
Aquest tipus de provocació no té mèrit. No té valor. Actuar sobre una zona protegida embrutant-la està clar que provoca reaccions, però potser aquests artistes haurien de veure's amb el repte de provocar al públic sense haver de recórrer a zones estimades i valorades, perquè el que provoca en el públic no és la força de la seva obra sinó el vandalisme que se'n desprèn. Vaja, com el llit al mig del bosc. Em provoca el mateix que els que amb nocturnitat i traïdoria llencen deixalles al mig del bosc, perquè de fet, és el mateix, l'únic que en un, li han posat títol i a l'altre no.
Seria interessant veure si són capaços de provocar reaccions actuant en una zona neutre, en un espai d'exposició. Aleshores es podria veure realment la força de la seva creació per si sola i no per allò que es malmet.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

Pic de Veteranos ( 3.131 m. ) i pic de Gemelos ( 3.172 m. )

Avui hem fet el pic de Veteranos i el Gemelos amb el Josep, el Josep Manel i la Verònica. Sempre, quan anem a la muntanya amb qui sigui, mirem la previsió del temps. A més a més, intentem fer un seguiment del temps dels darrers dies per preveure com estarà el cim i davant del dubte, portem tot el material i més.
Avui, malgrat les precaucions, ens hem trobat un parell de sorpreses. Les previsions del temps eren bones, però tot i això ens ha estat plovent força estona, excepte a certa alçada que nevava. Estàvem a 0,7 graus però la sensació tèrmica, segons un aparell del Josep, era de 12 sota zero, amb un vent de més de 12 nusos. Ara bé, aquesta no era la gran sorpresa. El premi ha estat, ja ahir quan vam arribar per fer nit a la furgo a Viadós vàrem entreveure que els cims estaven enfarinats, que a partir de certa cota estava ben nevat, malgrat que semblava que feia dies que no hi havia nevat.
Una sortida que en principi sense neu es fa molt bé, com deia un amb les mans a la butxaca i xiulant, s'ha complicat un xic al haver-hi neu, vent i fred. Sobretot perquè per ascendir al cim de Veteranos cal grimpar i les fites quedaven amagades, mentre que per fer la cresta d'aquest fins a Gemelos, hi ha algun pas un xic aeri, a més de la grimpada. Una bona sortida mixta. Tampoc portàvem tot el material d'hivern: grampons, piolet i guants càlids. Ara bé, malgrat tot, d'abric no ens n'ha faltat i pel que fa al calçat, hem pogut ascendir bé, però possiblement haguéssim pujat millor amb botes i no pas amb les vambes de muntanya que portàvem.
Fins al coll de Chistau no hem trobat neu, només uns quants isards que gambaven veloçment i a partir d'aquí, a uns 2600 metres, hem deixat el GR-11 i ja hem enfilat de cara a la neu cap als cims.




Són uns cims que deuen tenir bones vistes, però la boira arrapada a aquests, que només marxava de tant en tant empesa per fortes ràfegues de vent, ens han estat ocultes gairebé tota l'estona.
Hem sortit al matí a quarts de vuit de la furgo i hem arribat cap a quarts de quatre altre cop a Viadós. L'ascensió ha estat prou ràpida, per uns corriols llargs i de forta pendent, uns 1600 metres de desnivell total.
Un cim que segurament recordaré més perquè ha esdevingut un cim dels cims més entretinguts i complicats que he fet darrerament, amb algun pas on hem dubtat una mica, però que finalment hem fet i hem gaudit.