Comença a glaçar

De bon matí tot és blanc. Des de fa poc, res, tan sols un parell de dies. Arriba ràpid, el vespre abans, quan surto a passejar la gossa ja ho veig. Sento el crepitar del gel sota els peus. Un espetegar agradable, divertit. Un cruiximent seductor. Em transmet una sensació infantil. De nen amb botes balderes als peus passejant per un camp glaçat. I al costat, entre gossa i casa, el cotxe brilla sota el fanal. Potser més. Avui veig el tel que l'està cobrint. El noto enmig d'alenades gèlides.
Demà al mati a rascar els vidres mentre el cotxe s'escalfa i fumeja estossegant, rondinant per l'hora, el fred i els anys. De moment encara no en fa massa de fred. Ja arribarà. En fa prou com per regalar-nos una fina capa de gel, però no massa com perquè costi de treure-la.
Més endavant, a mesura que el sol mandrós s'alci, que s'emporti rere núvols tènues el mantell que tot ho cobreix, tot s'anirà xopant. La terra, els arbres, la carretera. Aquesta ara esdevé més misteriosa. Menys familiar. Pocs trams secs. La majoria humits, alguns gelats. Qualsevol revolt, qualsevol obaga, pot estar pintat de blanc. D'aquí a Mura un munt, sobretot quan deixem la principal. La que hi passa el camió lluminós que escup sal a batzegades. És aleshores que cal estar atent. Vigilant. Ni frens, ni girs bruscs. Cal deixar-se portar. Cal fluir i sense presses, anar fent.
Ara te n'adones del trànsit rodat. Dels cotxes que et precedeixen. Un, dos, tres... i pocs més. El negre sobre blanc t'ho diu. Les roderes et marquen el camí. Quan les trepitges és com anit, amb botes balderes, però esperes que les rodes s'arrapin bé i després d'alguna relliscada, d'algun sotrac de més, avances sense contratemps. Tampoc fa tan fred. Tampoc hi ha tan gel. De moment, perquè tot just acabem de començar.

Ara sí que va de bo

Xicoira després del ruixat

I ja en feia gairebé un parell de mesos que no plovia. Eixut, eixut.Però avui, ja diuen que en aquest país no en sap de ploure, a batzegades ha anat plovent. Molt i poc. Poc i molt. Gens i més. Just a l'hora de sortir al carrer o bé quan conduïes, però és clar, mai plou al gust de tothom.  I els bolets, crec que no els salvem. Massa que s'ha esperat per ploure. Surten ja dissecats. 
Ara, que tocava. I amb l'aigua, ha arribat el fred. I els ressorts d'hivern s'han activat. Tenia ganes de sentir espetegar la caldera al pis de sota, acostar-me als radiadors i deixar que les mans envermellissin a base de rostir-se entre les escletxes d'aquests i després, un cop ben calentes, un cop caldejades gairebé fins a fer mal, tocar-me la cara o fregar-les lleugerament, per després, quan perdin l'escalfor, tornar-les a entaforar al ventre calent. Un i altre cop. Notar com puja la temperatura. Notar les esgarrifances de contrast tèrmic resseguint el meu cos.
A partir d'ara, un nou univers comença. Vidres que ploren pel baf al menor contacte, hores fosques que arriben ràpidament, glopades blanques que surten de la boca en alenar o carrers buits emmirallats. La tardor s'ha fet present i amb ella, imatges que teníem gairebé oblidades. Imatges de postal.
Qualsevol matí, serà gèlid i clar o bé plujós i fred o emboirat i humit o ves a saber. Hi ha tants matisos a la tardor... Però ara tenim al davant força dies per gaudir-ne, per viure noves sensacions. Enrere queda la calor i el sol. Els dies únics, sense variants, estàtics, previsibles. De l'anticicló falcat enmig del mapa del país i dels especials de la meteo que s'inventen per omplir el temps. Res tenen a dir un i altre dia i busquen amb què amorosir-nos el temps.
A partir d'ara però, caldrà sortir equipat. La tardor mai és clara, li agrada sorprendre. Infant juganer. Juga amb nosaltres com amb ninos de palla i si esperem sol, plourà, si volem aigua, lluirà l'astre rei i així fent-nos ballar el paraigües, fent-nos present que som insignificants.

Propera estació... primavera.

Plou i plou i plou. Tot el dia plovent. Escolant-se el cel torrents avall. Tot està més verd, la terra ben xopa i els carrers miralls esquinçats grisos.
Demà, si el sol treu el nas, serà un plaer sortir. Veure la gradació verdosa acolorir-ho tot, trepitjar fort en terres tendres i flonges. Deixar petjades marronoses que duraran dies i ens recordaran aquesta pluja generosa. Aquest dia gris.
La pluja d'avui és l'inici del final. Un canvi d'estació, un canvi de joc. Tenim la primavera a la cantonada, esperant-se seductora mentre l'hivern s'acomiada lentament. L'empeny. El canvi s'ensuma i només la tossuderia orgullosa impedeix el canvi anhelat.
Però les flors ja desperten, de colors s'omplen els vorals i algun volar espasmòdic treu el cap.
Dies enrere aquesta pluja hagués estat ensopidora, però avui, és la pluja del ja toca, del un dia sí, l'altre també, però entremig, un sol que escalfarà al moment i el dia s'allargarà. Com un xiclet. Poc a poc les hores fosques desapareixeran i la llum s'imposarà.
Farem més vida al carrer, el rellotge s'enyorarà de les visites constants i gaudirem de l'aire, del sol i la pluja.
Arriba la primavera, l'hivern s'envà i només perquè sabem que ja és el moment del canvi no ens mancarà. D'aquí a uns mesos, farts de sol, de llum i de flors, l'esperarem i cercarem la neu, el fred i el baf. Però avui, ens alegrem de la dama de la cantonada, picant-nos l'ullet mentre ens ensenya un l'escot generós.
Passi passi, primavera, que us esperem.

Va nevant

A fora neva. Tot el dia ha estat nevant, només al migdia el sol ha tret el nas. I no para.
Les volves van caient incessantment. Unes de grans, d'altres de minses. Difícilment en trobaríem dues d'iguals. De vegades sembla que tinguin pressa, que pesin una tona, d'altres sorprèn la seva lleugeresa, remunten el vol una vegada i altra, com si temessin tocar el terra i agonitzessin. I quan es fa fosc, només a tocar d'un fanal veus nevar, veus anar les volves seguint un vent capriciós, empenyent-les o frenant-les. Es diria que neva de costat, de tort i de dret, mai se sap. Però la lluminària torna la neu càlida, agradable. I sortiries a tocar-la, a acaronar-la. Però saps que no t'esperarà, abans l'acaronis, es fondrà.
Regna el silenci. Un silenci funest. Ni un so. Tot queda esmorteït amb la neu. Només el cruixir agradable de les teves passes quan et mous.
I encara segueix nevant. Els arbres fan equilibris amb pams blancs que els colguen, que una ventada o una volva de més, faran caure i començaran de nou. Vinclant-se, com si saludessin el teu passar.
A casa si neva ho aturem tot. Res va. Aquí, a la Val d'Aran, nevar és el pa de cada dia. Ningú s'atura a obrir la boca mirant enlaire per caçar un bocí de cel glaçat, només algun nen divertit, encara somnien i els demés, passen ràpid, amb passes curtes i el cap cot. Apressats a enlloc, però sembla que créixer és fugir també dels plaers d'infant.
Avui ha nevat tot el dia, però un vidre em separa del fred. A una banda hi ha benestar, a l'altra, qui ho sap.
Neva, potser demà pararà.

Calen comentaris?

El camp de futbol i el campanar des del carrer del Sot de la Bruixa.

La granja del Puig, un ametller a tocar de Trullàs i els camps del Sot de la Bruixa.

Passejant pels volts de Calders amb esquís i el cementiri.

Un regal inesperat

Dues imatges del corriol que porta al Castell de Calders

Neva. I com neva!
Al cap em ve l'acudit suat aquell que diu com sempre, de dalt a baix... i no pot ser d'altra manera, excepte si hi ha vent.
Ara, sigui com sigui ja fa unes quantes hores que va nevant i sembla que no vol parar. Per a mi, dit sigui de passada, mentre no hagi de conduir, perfecte. Des de casa es veu molt bé i si a més a més, podem fer alguna escapadeta a peu, benvinguda sigui. Què carall!
Ja aquest matí m'he calçat les botes i a trescar, cap al Castell hi falta gent. La gràcia de fer-ho quan neva és el silenci. Generalment no se sent res, però aquest matí, sent neu granulada la que queia, se sentien els espetecs sords mentre rebotaven allà on tocaven. I és que ben d'hora, després de confirmar que era gairebé impossible arribar a la feina - l'autopista de Manresa sempre es col·lapsa - he resseguit el corriol que mena al Pou de Glaç, un sender avui flanquejat d'arbres vinclats pel pes de la neu, talment com un camí escortat per soldats blancs. El terra del sender, sempre clar i rocós, avui semblava amagar-se sota un mantell blanc, on s'intuïa el relleu, però dissimulant-ne els detalls, un espectacle. Una postal per emmarcar.
Ara, a començament de la tarda, ja no cauen aquells conglomerats densos, ara són més les clàssiques volves ales d'àngel que davallen dolçament i que a poc a poc fan créixer el gruix, ja de manera exponencial, arribant a colgar els matolls mitjans. Segurament d'aquí a poc ens arribarà a l'alçada dels genolls i si les previsions es fan realitat, potser encara n'hi ha per força estona. Ja veurem.
Qui sap si avui tornaré a esquiar, però aquest cop per Calders. Amb sort, trauré un forfait de tarda.
De moment, i mentre la xarxa elèctrica aguanti i l'aigua no es glaci, avui és un dia de regal, una propina de l'hivern.

A la rotonda d'entrada del poble i un llum d'una casa.