dilluns, 29 d’abril del 2013

Sempre ens toca ballar amb la més lletja...

Em va molestar. Molestar i indignar. Sentir en Millo dir que si la Generalitat no malbaratés recursos potser tindria la flexibilització de dèficit ho vaig trobar aberrant, humiliant i de mal gust.
D'una banda perquè redueix la flexibilització a una simple qüestió de voluntat política. D'interès de partit. I si és tan fàcil, trobo cruel abocar un país a les retallades i sagnies que pateix només per interessos partidistes. Per punts de vista oposats. Demostren que estan jugant amb nosaltres i els importem ben poc.
També em va indignar perquè aquests diners que no hauríem de retallar gràcies a la flexibilització és menys del que ens prenen i no ens tornen. Ja fa temps que dic que la mentida de la solidaritat, aquest terme usat per no dir espoli o robatori, no és més que un robatori institucional. Un robatori sistemàtic i organitzat. A més a més el que ens prenen va a parar, en gran mesura, a comunitats d'aquest Estat que ens passen per la cara que van millor que nosaltres, però sense dir que és amb els nostres diners. Després és clar que podran comprar ordinadors als infants, premiar als que acabin l'institut o mantenir el sistema sanitari sense ni tocar-lo. I tant! Amb diners d'altri és fàcil fer el fatxenda.
Per reblar el clau també podríem dir que aquesta massa amorfa d'Estat, que malbarata sense miraments, no pot erigir-se com a model d'estalvi i bona gestió. Perquè no n'és ni n'ha estat de bon gestor. Només ments obtuses i primerenques poden defensar les inversions que ha fet, ja sigui en la xarxa ferroviària estatal, el sistema de carreteres, l'estructura d'aeroports, les ambaixades, la monarquia o tants altres exemples.
Per tot això trobo que aquest Millo és un malànima, perquè n'és conscient i sabedor d'aquesta realitat. Perquè sap que Catalunya té totes les de perdre, perquè no gestiona els seus recursos i a sobre ha de mantenir rèmores que succionen la seva riquesa i excreten odi i mentides.
Per tot això, en Millo m'és repulsiu, tant o més que l'Estat.

diumenge, 28 d’abril del 2013

300 anys. Potser que anem passant.



Per cert, veient aquest vídeo em ve al cap que el PP de Barcelona, en un ple municipal, demanava que s'apagués la flama del fossar de les Moreres. Deien que era perquè gastava molt. Per estalviar. No faré cap tipus de comparativa, per irrisòria, absurda i fora de lloc, i encara que fos així, encara que gastés molt, és un símbol de país i bé un país ha de poder destinar els recursos que cregui a mantenir els símbols identitaris. Per recordar, honorar i respectar uns patriotes. De totes maneres que aclaridora és aquesta proposta. Aquests feixistes vestits de demòcrates, que només en són -de demòcrates- quan són al poder i tenen tots els mecanismes a favor, se'ls veu el llautó i busquen arguments demagògics i senzills per amagar un únic objectiu clar: Esborrar tot allò que faci referència a la nació catalana. Present, per descomptat, passat, fa anys que ho intenten, l'eunuc tap de bassa el millor exponent, tot i que no l'únic, i futur, hi treballen amb afany, ara amb cotes de dèficit, ara amb lleis d'educació. Per tant, deixem que bordin i nosaltres anem preparant l'endemà, que ja és a prop.

dissabte, 27 d’abril del 2013

Dissabte mandrós

Dia de pluja. Tarda mandrosa i freda. En comptes d'anar sembla que venim, però el calendari, malgrat tot, ens ho confirma. El bon temps ve, diu. Però cal un punt de calefacció per trencar el fred que ara s'instal·la de nou. I assegut davant de l'ordinador, aprofito per repassar fotos de fa quatre dies. Del petit lapse d'estiu. De les flors obertes i els insectes despertant-se. O dels camps ben grocs d'una colza que ara s'escampa. El biodièsel és un bon negoci i nosaltres, de resultes, tenim imatges impagables. Una paleta de colors radiant.
De fons la ràdio. Música. Ja ni poso el futbol. El cor me'l pot demanar, velles costums. A vegades guanya. Però el cap, que em parla de desigualtats, incoherències, abusos, absurditats, sovint em dicta el dial. Oblida't els nens aviciats, crida. I avui, altre cop, i ja en són uns quants, guanya. Números massa alts per un joc. Per un passatemps.
La música em sembla més adient. 

dimecres, 24 d’abril del 2013

Sempre guanya la banca

Que no es deixin passar camions per un tram de la N-II és una bona notícia pels veïns d'aquesta via i més tenint en compte que és pel desdoblament d'aquesta i només falta, pràcticament, en territori català. Però no deixa de sorprendre que de nou, els grans beneficiaris d'aquesta mesura, a banda dels veïns, és clar, seran els amics d'Abertis. Altre cop aquests bandolers faran calaix, qui sap si potser per recuperar els diners perduts als  "No vull pagar", de quan els mossos encara no eren vigilants de seguretat dels beneficis de certes empreses privades i d'aquesta manera ajudar a quadrar els comptes, perquè fent quatre números, amb el volum de camions que passen ara per les guixetes, n'hi ha uns quants que ja s'estan fregant les mans. 
Són d'aquelles notícies que cal analitzar bé, perquè de retruc, no en tingueu cap mena de dubte, ho acabarem pagant entre tots. Els transportistes augmentaran els preus i el preu final de les mercaderies serà més alt. Els únics que no hi perdran, al contrari, seran els d'Abertis. 4.000 vehicles més, aproximadament, diaris. Pastarrufa de la gansa!
Quina sort tenir bons amics al govern. 

dimarts, 23 d’abril del 2013

dissabte, 20 d’abril del 2013

Germans, aneu-vos-en en pau.

Avui he anat a un funeral i em costa entendre que hi hagi gent que, escoltant els sermons, es reconforti amb el que allà diuen. Entenc que hi ha gent que necessita passar la pilota, cedir la responsabilitat a d'altres, és massa dur pensar que quan morim tanquem la paradeta i ja està, però el llenguatge que es fa servir en aquests moments, de total servilisme i rendició davant d'un ésser superior, em supera. Em revolta. I jo em vull creure i saber amo del meu destí, perquè no dec res a ningú, excepte al triomf de l'evolució i la supervivència de l'espècie.
La meva capacitat de raonar em diu que un cop morts no hi ha res. Un adob mal repartit. Tot allò que s'ha creat entorn de la mort per justificar la nostra existència m'és això, una justificació. Perquè necessitem creure que la nostra presència té un significat -així d'importants ens creiem- per minúscul que sigui i d'això se n'aprofiten certs personatges per intentar lligar-nos i dominar-nos. Diuen que no som més que xais guiats per un pastor. Xais. Dels animals més ignorants que hi ha. Dòcils i submisos. Perquè també es tracta d'això. De docilitat i submissió. D'acatament d'un ordre jeràrquic i es basen en que necessitem on aferrar-nos, perquè el buit, el desconegut, fa vertigen i val més aferrar-se a un ferro roent que no pas acceptar que només som quan hi som, que reconèixer que som fruit d'una època, passavolants d'aquesta era i no devem res a ningú.
Reconèixer i acceptar que després de la mort no hi ha res, comporta que el compte el paguem ara i no cal esperar a passar comptes d'aquí un temps. La factura, ara i avui. Per tant, segurament les actuacions de molta gent serien més espontànies, menys guiades per la por i més pragmàtiques. Ignorant certs classismes o privilegis d'alguns construïts a base d'explotar moltes generacions. Però és clar, davant del dubte, per a molts és millor guardar-se una carta a la butxaca, no fos cas que... I així, certes estructures mantenen el seu poder, fent i desfent a plaer perquè entre molts se'ls permet, gràcies a la por i la ignorància.

divendres, 19 d’abril del 2013

Finalista

Dijous al  matí em vaig llevar finalista del Premi Mater de relats curts, amb possibilitats d'esdevenir guanyador. Un premi organitzat per una llibreria de Vic on hi participaven gairebé una trentena de relats. De caramel, el guanyador veuria publicat el seu relat dues mil vegades. Una edició que es donaria per Sant Jordi.
El lliurament del premi es va fer en una cerimònia molt austera. El jurat, format per dos escriptors reconeguts de la comarca, varen explicar els criteris de selecció i després de comentar-ne alguns, anunciaren el guanyador. No sé què d'Utopia. Reconec que va haver-hi un moment, qui sap si va ser quan començaren a parlar dels protagonistes del relat guanyador, que vaig desconnectar. En descàrrec meu diré que el cansament acumulat era gran. Força gran i m'atacava.
Al marxar, com a finalista definitiu, vaig sentir aquell regust agredolç a la boca. D'una banda dolç, molt dolç, per haver estat finalista, però de l'altra banda, evidentment agre, per no haver guanyat.
De totes maneres ahir va ser un dia molt especial. De record, a més a més de l'experiència, me'n vaig emportar un llibre que em donaren. No està malament.
Ah, per cert, el relat és un que ja vaig mostrar fa dies, el dels tres porquets.

dimarts, 16 d’abril del 2013

Ja el tinc! Aviat el tindreu.

Avui ha arribat. Com si fos nit de reis, avui, amb cotxe i a mitja tarda, han arribat els llibres. El senyor de Calders. Pas previ a enviar-los als seus destinataris. Una tarda per signar i dedicar. I és agraït. Molt agraït i més complicat. Perquè m'agradaria tenir una paraula agradable per cadascú, un mot que expliqués l'agraïment que sento. La il·lusió i la felicitat. Perquè tots i cadascun, en la seva mesura, han ajudat a fer realitat el somni. El llibre. I ara m'agradaria fer el retorn i amb escreix. Amb el llibre, per descomptat, però també amb una mostra de sincer reconeixement en forma de dedicatòria. Perquè és just. Perquè som un equip i així ho he intentat plasmar, només faltaria. A tots, altre cop, moltes gràcies.

dilluns, 15 d’abril del 2013

ESCARNI ( Escrache )

L'escarni. La burla. Assenyalar i riure's d'un personatge o altre. Horrorós. Malèfic. Terrible. I és que no es poden barrejar les coses, diuen. Ja hi ha mecanismes per mostrar la discrepància, la disconformitat, afirmen, com ara la manifestació en contra de la guerra de l'Iraq, dic jo. Sí, aquella en que varen sortir al carrer centenars de milers de persones i el govern, els responsables d'aleshores, ni s'immutaren. Res. Pilotes fora. O bé la dels filets de plastilina. Ni cas. Perquè els queda lluny. Perquè les protestes al carrer no van amb ells que ho veuen escarxofats des del sofà., ben apeixats i calentons. La seva idea de democràcia és aquesta, votar cada quatre anys i gràcies. És l'única manera de protestar de forma directa. La resta, els altres cops que no estiguem d'acord amb quelcom, podem fer vagues, manifestacions o cridar, però a ells, poc els importa. Ni ens veuen, ni ens senten. Ara, amb aquesta nova manera de protestar, potser s'ha trepitjat l'ull de poll. Potser s'ha trobat la clau, perquè salten, protesten, es mouen. Estan neguitosos. És inconstitucional, diuen. I si diuen això, anem pel bon camí. Perquè veuen que s'ataca l'individu, la baula feble i el  grup, que se sentia segur quan la protesta no tenia ni cara ni nom, amagant-se rere el partit, ara tem per la seva solidesa i busca maneres de diluir aquesta nova proposta. D'una banda titllant-la de diabòlica. Perquè pobres fills, el que veuen. D'altra banda perquè es feia servir per assenyalar antics dictadors, allà a l'Argentina i aquí no és el cas, canten. I un rave! L'únic problema és que és efectiu. Perquè no poden garantir la força de tots els components del grup i els fa por. Temen que s'aconsegueixi que algun polític, alguna baula feble, toqui de peus a terra i vegi que les seves decisions tenen resposta i actui en conseqüència. Perquè el patiment provocat per les seves decisions, té cara i nom, encara que no el vulguin saber. I quan se li dóna forma, aleshores és més difícil votar segons què. Per tant, jo m'apunto a l'escarni.

dimecres, 10 d’abril del 2013

No em toqueu la immersió

Ja hi tornem a ser. Són pesats. Carrinclons, arnats, dèspotes, facinerosos i pòtols. Un altre cop atacant la immersió. Altre cop el criteri no és respectar un acord de país, una manera de funcionar que ha donat resultats més que correctes i que no ha segregat els alumnes, no. És atacar el moll de l'os. Veient que la seva decisió de permetre que un infant fos educat en castellà es respectava, això sí, mantenint aquesta decisió familiar de manera individual, ara ataquen el grup. Cerquen còmplices. Un exèrcit a l'ombra. N'hi ha prou que una família vulgui el castellà perquè tot el grup llepi. Perquè està clar, el castellà, la llengua de la pàtria, ha de ser preeminent. Només faltaria. Preservar la llengua de l'imperi i si queda res, pels pobres. Quins nassos! I em revolta. Perquè això fa que qualsevol il·luminat, que no instruït, pugui condicionar l'aprenentatge de tot un grup d'infants, des de l'estúpid amb complexa d'inferioritat de Plataforma al pompós amb aires de superioritat intel·lectual de Ciutadans, passant per l'interessat intransigent autòmat Popular. Un exèrcit disposat a convertir les aules al castellà. Només cal una cèl·lula, un grupuscle, un ésser obtús per canviar tota una institució. No parlarem del pobre infant que malda per aprendre el català al País Valencià i ara! Aquest és de segona.
Quan treballava a Castellar, a la llar, hi havia un personatge tètric que volia que tot es fes en castellà, dit sigui de passada tampoc tenia moltes llums. Ell, molt demòcrata, volia lliurar-nos del català imposat per la Generalitat -deia- a tots, però al ser un àtom ínfim res no podia fer, per sort. Tampoc volíem. Ara ja pot condicionar tot un grup. Salvar-nos. Imposar el seu sant criteri.
I parlant d'ignorància. Aquest tribunal que pren decisions educatives, pedagògiques, en què es basa? Quin és el seu criteri si no és partidista? Poden saber de lleis, de normes, de reglaments, però a nivell pedagògic en saben tant com un peixater de Mercabarna. Res. I és llastimós. Penós. Bé i no és el mateix, perquè el peixater, com a mínim,  encara que no en sàpiga, no pren decisions, es limita a comentar allò que creu però amb el seu cercle reduït, sense imposar. Sense legislar. El més flagrant és que aquests jutges són uns personatges escollits per uns partits. Estan condicionats. Tacats. Bruts. Tenen comptes pendents. Favors per tornar i per tant prenen decisions polítiques dirigides per partits que volen eliminar-nos. Humiliar-nos. Esborrar-nos i més ara que anem directes cap a la llibertat.
Està clar que amb ells no hi tenim res a fer. Prenem nota. Per quan la consulta, senyor Mas?

dimarts, 9 d’abril del 2013

Quatre anys

Fa quatre anys. Només quatre anys. Però mires enrere i ja no recordes com era abans. Ara, TOT està condicionat a ell. Ells. I no te n'adones fins que un dia, com ha passat avui, ha anat d'excursió i casualitats de la vida, ha coincidit amb un dia de festa, d'un servidor, a la tarda. El xic és molt xic i dorm força. Molt. Desapareix durant força temps.
Al migdia, a l'hora de dinar, la casa estava en silenci i ho hem aprofitat per parlar a la llum del dia tranquil·lament. Sense interrupcions. Ara un tema, ara un altre. I així estona. Hem dinat sense presses. I després, de cop, ens n'hem adonat de com ens ha canviat la vida. Ho sents, t'ho diuen. D'aquí uns dies ja no recordaràs com era la vida sense ell, ells, ens deien quan acabà de néixer i un, innocent, pensa que no. Que no serà tant. Però el temps et demostra que sí, que hi ha un després i l'abans, ja ni el recordes. I et sorprens. Et sorprèn la quantitat de temps lliure que tenies abans i la capacitat d'escollir entre una cosa i altra. I la manera d'omplir-lo que tenies ara et sembla intranscendent  I fent balanç, ho tinc clar. No canviaria ni un instant del viscut per un moment sense ell. Ells. Perquè la vida, potser sembla tòpic, amb nens esdevé plena. Rica. Com un bassal d'aigua que omple tots els forats. Tots els porus. Res no queda buit, res no queda desocupat. De dia, mentre està despert ens ocupa el temps, ja sigui físicament o bé mental. El segon no canvia aquest fet. El primer ja ens va mostrar que res seria igual. El segon ens ho ha confirmat. I de nit, depèn. Depèn de la nit.

dissabte, 6 d’abril del 2013

Ara no és el moment

Ara que la casa reial s'està destapant, que potser es fa més present aquest tarannà seu tan trempat, tan proper, tan plebeu, que fins i tot ja amb les butxaques plenes anhelen més sous i fan i desfan per enriquir-se a costa dels demés, comencen a fer-se sentir els republicans. Reclamen un canvi d'estatus. Un canvi de direcció de l'estat. I ja està bé. Perquè tenir privilegis només per ser el producte d'un coit reial ja comença a ser arcaic. Desfasat. Absurd. Injust. Difícil de defensar i més veient que el cap d'estat és poc més que un enze faldiller i la seva descendència, el futur de l'estat, poc més que unes paparres a punt per a seguir vivint de renda. Plens de privilegis i amb poques obligacions. Ja ni tan sols han de mantenir la norma de casar-se entre ells, han obert el mercat.
Però el que dèiem, ara no toca, afirmen alguns. Un argument que fet servir per qui vol el canvi només denota interès per a no canviar. Perquè si l'estatus on ens trobem no ens agrada, aleshores provocar quelcom per intentar el canvi és obligat i quan aquest intent no es veu propici, aleshores és que ja els està bé com s'està.
En Navarro i el Duran diuen que no és el moment de destriar entre republicans i monàrquics. Però si realment desitgessin un canvi, si realment veiessin la monarquia com una llosa i un càncer, aleshores sempre veurien que és el moment, perquè en el pitjor dels casos seguiríem igual. Seguiríem en una monarquia casposa i ignorant.
El mateix passa amb el referèndum per la Independència. L'ara no és el moment només denota por al canvi, perquè si la veritable voluntat és canviar, és allunyar-nos del llast que representa Espanya, aleshores es batallaria per intentar-ho un i altre cop, sense por al fracàs, perquè el possible fracàs és la realitat d'ara. L'estatus actual.
Vist des d'aquest punt de vista, quan sento algú que diu que ara no és el moment, veig dues coses, o un conformista recalcitrant o bé un hipòcrita llagoter, i en ambdós casos, l'única resposta és fer un pas endavant i apartar-los, perquè el seu tarannà només persegueix endarrerir l'inevitable. Mantenir l'estat actual a base de cants de sirena i promeses falses. També és cert que el tema de la monarquia no és cosa nostra, sempre i quan aconseguim la independència. Mentrestant, ni aigua.

divendres, 5 d’abril del 2013

La marca Espanya

Ja vindria a ser això. Una marca, un nom. Una etiqueta per a un producte. Per a una creació. Per a una ficció. Per a quelcom que s'ha ideat i es vol exportar. Que se li vol donar un valor que no té. Lluny de Barcelona com a marca de turisme o Durex pels preservatius. Tots invencions, pocs amb valor. Però en el cas de l'Estat, la marca, que venen com la  d'un territori homogeni i agermanat, passa com en la majoria de productes del mercat, la creativitat dels publicistes, en aquest cas el Margallo, està enfocada a eliminar les discrepàncies. Les arestes, els errors de concepte perquè rere el mot Espanya no hi ha res. És buit. Només la força  i la por mantenen aquest vestit cosit, però amb puntades de filferro. Qui ho compraria? La idea és vendre un concepte, una il·lusió, quelcom que només existeix a nivell administratiu, impositiu, però que a nivell sentimental, històric, de proximitat, pragmàtic, econòmic, democràtic, no. La imatge que volen vendre és fictícia. Irreal. Un bluf. El problema el tindran d'aquí quatre dies quan aquesta poma verda quedi mossegada per llevant i aleshores tots els productes publicitaris que ara malden per fabricar, esdevinguin  obsolets, perquè passarà. Perquè aquesta marca que fa uns anys que volen vendre no se la creu ningú, ni ells, i menys la respecten. Perquè és una mentida, una absurditat. Un postís. Un nyap.
Afanyem-nos doncs a comprar-ne productes perquè aviat, molt aviat, deixaran de comercialitzar-los i aquests valdran aleshores quelcom. Si més no com a productes d'antiquari.

dimarts, 2 d’abril del 2013

What is more, I am a Catalan. 1971-2013

El nivell d'anglès del vídeo és certament millorable. Més que millorable. El discurs podria ser més punyent, tot i que en el seu moment va ser trencador. És cert que ara un ja es deixa d'eufemismes i diu les coses pel seu nom, però abans, era més difícil. L'eunuc i els seus grisos estaven a l'aguait. De la música què dir-ne, sublim, embolcalla el discurs fent-lo especial i potser, pel fet de ser aquell discurs que avis i àvies ens explicaven emocionats fa anys, la pell se'm posa de gallina. Em toca la fibra. M'emociona i esdevé quelcom més que un altre discurs. És un dels primers discursos clars. Sense ambigüitats. Un plaer.