La partida avança

Ahir vaig anar a Manresa a manifestar-me, a mostrar el meu rebuig a aquest Estat malaltís i prepotent i alhora a mostrar la meva solidaritat amb tots aquells polítics que defensen que en aquest país es pugui votar jugant-s'hi més que el càrrec.
A la manifestació hi havia tot tipus de gent. Una manifestació variada i esperançada. I multitudinària. Gent jove, gent gran. Gent de mitjana edat. Alguns vestits curosament, d'altres de tribus urbanes i tots plegats, junts cap a la caserna, on podria haver-hi hagut incidents. Però cap. Càntics, crits, salts i balls, castellers i banderes onejades per mostrar que som un poble decidit. Pacífic que no cobard que demana amb determinació que vol votar. Que és present.
Mentre, des de l'Estat, repressió. Vaixells on dormiran guàrdies civils i policia. Molta policia. I molts escorcolls.

Mirat des de la distància és surrealista. Perseguir gent que vol votar. Urnes, paperetes, propaganda... Per cert que els que estan en contra del referèndum o volen que es voti no, fan campanya a tots els mitjans de l'Estat i la fiscalia no fa res.
El temps segurament posarà a tothom al seu lloc. Els socialistes han quedat ben retratats, fent el joc als populars, mostrant que són un partit sense ànima, sense idees, poruc de perdre els quatre escons que els queden. Els taronges prepotents, reclamant l'atenció mediàtica de la representació que no tenen. Quants alcaldes seus s'han negat a cedir locals? Doncs això.
Passi el que passi però, dubto que hi hagi cap cola capaç d'unir el que s'ha trencat i aquells que ja han marxat, com jo, mai tornaran i al contrari, treballaran per poder aconseguir la llibertat, per nosaltres, és clar, però sobretot pels nostres.
Mentrestant, esperançats en poder votar el proper 1 d'octubre.

Som escola!

Podem fer la tàctica de l'estruç o d'en Rajoy. O bé podem amagar el cap sota l'ala i dir que no passarà pas. Que seria massa gros, que no gosarien. Que l'escola no ens la tocaran. Que és massa important i no s'atreviran. Podem enganyar-nos per poder seguir amb el nostre dia a dia rutinari i no sentir-nos, ni que sigui un xic, avergonyits o espantats. Però la veritat és que ara ja no cal llegir entre línies ni deduir tàctiques subtils, la nostra inactivitat va donant el seu fruit i poc a poc, allò que s'havia construït amb consens i cura, ho estan esborrant i aniquilant a cop de tribunal. Un tribunal, deixeu-me recordar, que té un president que milita en el partit governant. Un tribunal a les ordres de dos partits estatals, per definició, contraris a la nació catalana. Bé doncs, com deia. La sentència és ferma i obliga a unes escoles a introduir el castellà com a llengua vehicular sota el criteri pedagògic d'uns jutges i per més befa, en cada cas, només ha calgut una família per imposar el seu criteri per sobre de tota una comunitat. A risc de repetir-me recordaré que al País Valencià es dóna un cas paral·lel, però en aquest cas, sota la demanda de milers de valencians que volen l'ensenyament en valencià i el tribunal ni piula ni dicta sentència. No va amb ells. Són ciutadans de segona perquè no demanen la llengua que mai va ser imposada.
I mentre acotem el cap i callem, segueixen actuant i ataquen tot allò en què se sustenta la llengua. L'escola i com no, TV3. Perquè hi ha una estratègia premeditada per acabar amb aquesta singularitat que és la nació catalana per tal de convertir-la en un entranyable tret folklòric buit i innocu i saben que la llengua, és un dels puntals del nostre país i de retruc un tret identitari.

El vídeo de la Via Catalana

Acaba de sortir, mentre esperem la giga foto, el vídeo de la Via catalana. Dura onze minuts i enregistra fragments de la Via catalana cap a la Independència de punta a punta de Catalunya.

Hi ha algun tram que costa de veure, algun altre que ha desaparegut -el Barcelonès i Maresme- i altres que sembla que filmi la carretera buida però que si atureu el vídeo, veureu petites taques grises que són les persones, però sigui com sigui és magnífic veure i viure altre cop aquell dia. Un gran dia i una feinada immensa i ben feta pels voluntaris de l'Assemblea i jo... Hi vaig ser!

Un pas més cap a la llibertat

A la carretera, entre Altafulla i Torredembarra. 

Milers. Desenes de milers. Encara més. Una marea groga que tot ho abastava. Una franja de nord a sud resseguida per milers de persones de manera festiva. Alegre. Emocionada. Amb samarretes de la Via, a favor de l'escola pública, del Nat's... però totes grogues. Seguint la consigna. I a cada baula de la cadena una història. Al costat teníem una senyora  gran i el seu fill asseguts en un banc que es varen portar ells mateixos. La parella del fill i la seva filla fent fotos. Mirant drets. A l'altre costat una parella jove, de poc més d'una vintena d'anys enganxats al mòbil. Jugant i enviant missatges. Durant uns breus instants ell va jugar amb el petit de casa. Ambdós rient a cor que vols. Més enllà un grup nombrós de Viladecavalls o ves a saber. Cantaven i reien i saltaven. I més enllà més gent. Grans i petits. Famílies senceres. Gegants, músics, fotògrafs... Veïns junts.
Diuen que vàrem ser molts. També en sé de molts que no varen venir per molts motius, però no pas perquè no siguin independentistes. El ball de xifres és important, però no és el més important.
Les sensacions, els neguits, les emocions. Això és el més important. Un rau-rau que ens va acompanyar tot el dia i perquè no dir-ho, alguna llàgrima d'emoció que maldàrem per amagar, car sabíem que no vindrien soles i calia veure-ho tot. Perquè una força com la d'ahir, un sentiment tan compartit, un desig tan clar, posa la pell de gallina. Excita el cor i desperta sensacions des del més profund. Sensacions atàviques. Primitives. Pures.
Diuen, els detractors, que érem pocs comparats amb els que no hi eren. I tant. Però els que no hi eren no és que estiguessin en contra, ningú se'ls pot apuntar. Els del sí eren a la Via. Els del no del PP a la Plaça del Rei i a no sé on els dels Ciutadans. Aquests sí que són quatre gats. La resta dubten. Però justificar el no atribuint això als absents és com donar diputats a l'abstenció. Un algoritme estrany. Trampós.
L'onada els passa per sobre i no saben com encaixar-ho. Ja s'ho trobaran. Si ahir, en comptes de tancar els ulls i tapar-se les orelles haguessin escoltat i mirat, potser entendrien moltes coses perquè res poden fer contra un poble unit, alegre i combatiu.

Un bon dia aquest 12 O.

N'hi ha que parlen, perquè tenen boca i de pam. Perquè les paraules, encara que se les emporti el vent, tard o d'hora et poden tornar i si avui la líder del Pp reclamava que s'escoltés als que han sortit al carrer, què haurà de fer el president? Tan poca memòria té la noia aquesta o tan estúpids ens creu?
Escoltar, és clar. Siguin sis mil o seixanta mil, cent mil o un milió i mig, és igual. Per cert que el recompte de la Delegació estrangera a Catalunya avui és més que sospitós, sobretot tenint en compte que s'hi juguen les garrofes, però bé, res, donem-els-hi per bo. Seixanta mil persones. Déu n'ho do! És força gent. O i tant! També és cert que amb tot el moviment que hi ha hagut, les declaracions d'uns i altres, cal dir que m'esperava més gent. Molta més gent i més estanqueres als balcons, la veritat. Com també m'esperava més autocars d'Ebre enllà, però la crisi suposo que ataca a tothom per igual i les subvencions que abans servien per pagar sortides de cap de setmana a Terra Santa, ara s'han de destinar a sanejar bancs. Ves sinó. És el que té col·locar els amics als consells de direcció. Però ja està bé. Perquè ara podem contrastar la resposta popular amb l'única dada palpable, fins avui, que tenim. La més fiable i visible.
Si mirem el que vol la gent, el que demanen, tenim que els que volen la Independència són entre sis-centes mil, si les compta qui no els vol comptar, i un milió i mig de persones, depenent de la font. En canvi els que es volen quedar, ja ho he dit. La resta, els que no han sortit ni avui ni l'onze, gent de bona fe com diu en Mariano, de moment els deixem en pausa. Ja ho veurem. Ara tampoc faré servir l'analogisme que feien servir els altres l'endemà de l'onze de setembre per no insultar la vostra intel·ligència, tot i que crec que seria aplicable. Però bé, tothom que en tregui les seves conclusions i faci i desfaci.
De totes maneres però, gaudim, de moment, del dia d'avui. Un dia que malgrat ells celebrin l'extermini de pràcticament tot un continent, quina festa més bèstia, a nosaltres ens serveixi per confirmar que el poble català avança. Poc a poc i inexorablement cap a la plena sobirania. I el proper moviment, el proper pas, el 25. Eleccions i referèndum ja!