dijous, 21 de setembre del 2017

La partida avança


Ahir vaig anar a Manresa a manifestar-me, a mostrar el meu rebuig a aquest Estat malaltís i prepotent i alhora a mostrar la meva solidaritat amb tots aquells polítics que defensen que en aquest país es pugui votar jugant-s'hi més que el càrrec.
A la manifestació hi havia tot tipus de gent. Una manifestació variada i esperançada. I multitudinària. Gent jove, gent gran. Gent de mitjana edat. Alguns vestits curosament, d'altres de tribus urbanes i tots plegats, junts cap a la caserna, on podria haver-hi hagut incidents. Però cap. Càntics, crits, salts i balls, castellers i banderes onejades per mostrar que som un poble decidit. Pacífic que no cobard que demana amb determinació que vol votar. Que és present.
Mentre, des de l'Estat, repressió. Vaixells on dormiran guàrdies civils i policia. Molta policia. I molts escorcolls.



Mirat des de la distància és surrealista. Perseguir gent que vol votar. Urnes, paperetes, propaganda... Per cert que els que estan en contra del referèndum o volen que es voti no, fan campanya a tots els mitjans de l'Estat i la fiscalia no fa res.
El temps segurament posarà a tothom al seu lloc. Els socialistes han quedat ben retratats, fent el joc als populars, mostrant que són un partit sense ànima, sense idees, poruc de perdre els quatre escons que els queden. Els taronges prepotents, reclamant l'atenció mediàtica de la representació que no tenen. Quants alcaldes seus s'han negat a cedir locals? Doncs això.
Passi el que passi però, dubto que hi hagi cap cola capaç d'unir el que s'ha trencat i aquells que ja han marxat, com jo, mai tornaran i al contrari, treballaran per poder aconseguir la llibertat, per nosaltres, és clar, però sobretot pels nostres.
Mentrestant, esperançats en poder votar el proper 1 d'octubre.