Un altre any a la mani de l'onze. De fet diria que només he deixat d'anar a Barcelona quan vivia a la Catalunya Nord i treballava o bé quan el guió requeria que féssim no sé quines històries fora de Barcelona, tipus via catalana o repartits pel territori, nosaltres a Berga i allà anava. La resta a la capital..
Al principi hi havia poca gent. Recordo pocs milers de manifestants i molts alderulls al carrer, però poc a poc, la cosa ha anat canviant. És cert allò que diuen, que és un moviment de baix a dalt. De la gent als polítics. Dels néts als avis. Perquè els darrers anys, la gent que s'ha manifestat ha esdevingut més plural, més diversa, de totes les edats i tots amb somriures.
Avui, a Barcelona, de nou una barreja de gent fantàstica. D'edat, d'origen... I de nou hi ha hagut moments emocionants.
El primer, el minut de silenci pels atemptats. Un silenci sepulcral. De cop, el girigall que se sentia, ha desaparegut i enmig del so de les banderes onejant pel vent que feia i l'anar i venir d'helicòpters, un silenci respectuós. Compungit. Fort. Més fort que qualsevol crit, que qualsevol clam.
Passat el minut, un esclat d'aplaudiments i al cap de res, els Segadors. Eixordadors. Punyents. Un cant de llibertat. Moments de pell de gallina.
Pocs països s'inscriuen per anar a una manifestació. Menys compren samarretes o altres accessoris. I encara menys, obeeixen les indicacions com el poble català si l'objectiu ho requereix.
Veient tot això, no sé quan trigarem, però tinc clar que tard o d'hora serem independents. Per tossuts. Per francament tossuts i ens ho haurem guanyat a pols.
Per veure més fotos cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada