Fotografiant animals

Aquests dies que he deixat la càmera de nou a Calders he vist més animals. 

A més dels que ja havia vist, alguns van tornar a sortir, vaig veure senglars. De fet diria que no en sortissin gairebé era una anomalia, ja que arreu es veu remenat per senglars. La primera nit va aparèixer un senglar solitari i més endavant una parella. 

 

L'altre animal que va sortir va ser una fagina. 

Després d'uns dies col·locant la càmera a Calders, sota un grup d'alzines a tocar d'uns esbarzers i entre camps sembrats, vaig decidir canviar d'ubicació. 

Aquesta nit l'he deixat a Mura, a ran de riu i a tocar de la carretera i a prop del bosc. La idea de posar-la a dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, em fa presagiar una bona captura. 

De fet tota la nit ha estat activa. 

Primer per una guineu, que ha estat rondant. Se la veu alerta, menjant i com les seves orelles estant amatents. De tant en tant s'atura, diria que és pel pas d'algun cotxe.

   

   

I de matinada apareix una esquerpa fagina, per després, més tard, tornar la guineu. 

 

Veient aquests resultats ja veig un projecte amb els infants fent un seguiment dels animals que apareixen, per tal de fer-ne un seguiment i arribar a fer un cens. 

Reserva africana de Sigean

Partint de la premissa que el millor lloc per als animals salvatges és la salvatgia. Partint de la premissa que enlloc com a casa. I tenint en compte que un dels referents d'animals en captiveri a Catalunya és el Zoo de Barcelona, fa uns dies vàrem anar de visita a la Reserva africana de Sigean i en sortirem gratament sorpresos. És un espai gran. Ampli. 300 hectàrees de vida animal.
Una part es visita en cotxe, on els animals campen en semillibertat, una altra part es visita a peu, potser la menys lloable, més clàssicament trista, perquè aquesta és menys espaiosa. Ara bé, el fet és que els animals es veuen força llustrosos, amb un pèl brillant i unes panxes plenes, no com els de Barcelona, on el pèl és escadusser i les costelles es marquen com cordes de guitarra, tot i que segurament, també aquí pequen del mateix que a Barcelona, la manca d'espai per a alguns animals.
El recorregut que es fa en cotxe, on hi ha els óssos, les zebres, els lleons i un fotimer d'altres animals salvatges, no et deixa amb aquella impressió de tristesa que ofereixen la majoria de zoos o que recordava de Rioleón Safari. Et sembla que estan millor. Més enganyats, és cert, de manera que potser, en algun instant, poden tenir un somni de llibertat que no és cert. Els altres, els de gàbia, estan com arreu, però amb menys cartró pedra i més espai.
Una de les coses però, que em van sorprendre més, va ser veure el guepard o uns ualabis estirats enmig d'una pineda o bé el suricata alçant-se  ran d'un roure, però és clar, millor això que una mala reproducció d'arbre autòcton de la selva.

De fet pels nens és menys trist o per l'adult les explicacions que li ha de donar més senzilles que en els zoos. No és aquella visita on veus l'elefant que  no para de donar-se cops de cap amb l'arbre o bé aquelles mirades aquoses i tristes de la majoria dels animals. Se'ls veu més serens. Millor, potser
La visita va estar força bé, no sé si perquè anàvem preparats per sortir amb el  cor encongit com quan anem a Barcelona, que de fet no pensem tornar-hi, i no va passar, o bé perquè l'espaiositat de l'indret et permet creure que aquí, els animals estan millor i així t'ho sembla.

El zoo de Barcelona

Hi ha moltes frases que fan referència al tracte als animals, potser la més coneguda és la d'en Mahatma Gandhi...

Un país, una civilització es pot jutjar per la forma en què tracta als seus animals.

Doncs, això i més. 

Cuca de llum

Feia temps que no en veia de cuques. És allò típic del, quan era petit... i just quan acabes de dir la frase te n'adones que et fas gran, perquè això mateix li retreies a ton pare o al teu avi, aquell sempre mirar cap al passat. Però fa quinze dies, un vespre, quan treia a passejar a la gossa, en un racó d'un carrer, un puntet lluminós brillava. L'endemà ja no hi era. Feia estius que no en veia. I ahir, altre cop, el punt fosforescent i aquest cop vaig decidir immortalitzar-la, perquè sí. Perquè hem passat de veure'n moltes a veure'n comptades i qui sap si tardarem a tornar-ne a veure... Vaja, ja torno a fer de gran.
La veritat és que sempre hem sentit a parlar de com en són de belles les cuques de llum. Com en són de precioses i en certa manera en són. Aquella llum, aquell grog brillant. Però passa com amb molts personatges, de lluny enlluernen però un cop els sents a parlar, a tocar, veus que la bellesa només és un lleu folre que els cobreix.

Cargols, cargols, cargols...

Si n'hi ha de cargols. Sembla que hi ha una plaga. Altres anys no en veia tants o potser, qui sap si des de que em passo el dia fent fotos vaig amb els ulls més oberts, no m'hi fixava. Però n'està plagat. Bé podrien ser dels grans, del bover i aleshores la plaga seria de veïns amb frontals caçant-los al vespre, una visió més divertida i bucòlica, però no, són d'aquells menuts que tothom ignora. Irritantment menuts. I ara que han segat els camps, qualsevol rostoll verd que queda, per minso que sigui, està recobert d'un castell de cargols i amb prou feines si es veu la tija. Després, quan fresqueja surten tots i a vegades veus una corrua de cargols ran de carretera. Una manta blanca ondulada. L'endemà aquell tros és més lluent, esmaltat. Però malgrat la gran quantitat d'aquests que moren en l'intent de travessar la carretera, no sé què esperen trobar a l'altra banda, el seu número sembla no minvar i aleshores, temerós, sabent que l'enemic ens sotja, quan trec a passejar la gossa al final del dia miro i remiro l'hortet per buscar possibles visitants no desitjats i si en trobo els expulso. Cada nit. Amb la fresca i un frontal. Però perquè vull, perquè per quatre tomàquets, cinc patates, deu escaroles i alguna que altra verdura més, no caldria esforçar-s'hi gaire, però és agradable l'exercici al vespre, quan tot està silent i córrer l'aire fresc.
 

Encara hi és

Feia dies que no la veia. Tres, quatre... No ho sé, però un divendres al matí en vaig veure una d'estesa a terra. Al mig d'un revolt tancat. Pelatge fosc, difícil de dir si era la meva amiga o no. Després, dies i més dies sense veure'n cap. Alguna merla, força esquirols, però de guineus res. I avui, finalment, al matí l'he vist. Un instant. Fugaç. Intens. Mirant-nos de fit a fit, just abans de que marxés rere uns arbustos de boix. Saltant. La cua al darrere dansant al compàs del seu caminar. De comiat la punta blanca allunyant-se. Semblava que m'esperés per dir-me, tranquil Sergi, estic bé. Trista, però bé. Era un amic, el meu amic. Perquè sempre me l'he imaginat femella  i l'altre, suposo que mascle, vés a saber perquè. Ara haurà de buscar companyia de nou. Tornar a cercar corriols i senders a la recerca d'un company de camí, d'un amic que li faci més suportable l'hivern.
Però malgrat tot, està bé. No li ha passat res. La meva amiga encara volta per aquests boscos i potser demà o l'altre, ens tornarem a veure i sense cap mot, només mirant-nos, ens desitjarem un bon dia i fins aviat.

Un altre manifest

Fa temps, visitant les espanyes, vàrem arribar a un poblet petit. Poca cosa, quatre cases i res més. Alegria nostra eren festes. Ja del carrer estant sentíem la xauxa que hi havia. Crits, aplaudiments, rialles i sons joiosos.
Sorpresos per aquest regal, doncs no ens ho esperàvem, ens encaminàrem cap allà tot seguint els sons llunyans. Carrerons després, arribàrem a una gran esplanada on es congregava una munió de gent. Nens, nenes, adults... tots allà cridant i rient.
Un espectacle envejable. Frisosos de participar ens acostàrem a veure què passava a la plaça, ja a punt per a unir-nos a la gresca.
Delimitant l'espai, unes graderies atapeïdes feien un redol ben tancat. L'anàrem seguint mentre sentíem els crits dels allà presents. Des de darrera, nens que no havien entrat, estaven penjats de les baranes tot animats i traient el cap entre la munió, mirant cap a dins.
Després de fer gairebé tota la circumferència arribàrem a una porta. Ens aturàrem i ens miràrem.
Allà, estès a terra, ulls vidriosos i sorpresos, poruc i traït, llengua penjant, hi havia un brau mort. Un enorme animal d'uns 500 quilos estirat.
La veritat, m'impactà. Ens impactà. Altres cops he vist animals morts, altres cops he vist gent fruir del patiment d'ells, però la mirada d'aquest, una mirada buida i alhora afligida i aterrida em deixà glaçat.
Què hi faré? No sóc aliè al patiment, malgrat sigui d'un animal o a causa d'aquest i a més, magnificat, ampliat per l'alegria d'altres em descol·locà. Em revoltà.
Vaig sentir ràbia per aquella injustícia, per aquella salvatjada. Ja sé que s'han escrit rius de tinta, però amb el brau cara a cara, què pots dir? Com ho justifiques? Com a cultura? Com a art?
No senyors, no. És una covardia i una salvatjada, pitjor, perquè segons com, sembla que bé de gent culte, de gent cultivada, almenys els que ho defensen.
Ara veig que s'ha fet un manifest protaurí i la llista de signants esfereeix. Realment creuen que és art o bé esperen treure'n quelcom en contrapartida defensant aquesta humanada? ( no dic animalada perquè ells no ho farien )
Personatges alguns sorprenents, d'altres evidents, i sinó, mireu: Miquel Barceló, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Jordi Estadella, Jordi Évole, Carles Flavià, Concha García Campoy, Mario Gas, Pere Gimferrer, Mercedes Milà, Pep Munné, Josep Maria Pou, Josep Puigbó, Enric Reyna i Jaume Sisa.
Com va dir Ghandi i malgrat Espanya és un estat, "l'evolució d'una nació pot veure's en el tracte que reben els seus animals".
I ho trobo lògic.
Per cert, us recomano aquest vídeo.