divendres, 30 de desembre del 2016

Pic de Pedrons ( 2.717 m. )

Avui hem anat amb el Josep a fer el Pic de Pedrons amb esquís. La temporada passada, gairebé la vaig tancar amb aquest cim i aquest any, pel bon gust que em va deixar, hi hem anat.  Això sí, avui amb un sol brillant i un cel claríssim.


Hem quedat força d'hora, cap a quarts de set i hem enfilat cap a Andorra pel Pas de la Casa. Abans d'arribar-hi però, de fet abans de les barraques de la frontera, hi ha un lloc on es pot aparcar al costat de la carretera, a uns 1.800 m. d'alçada.
Hem deixat el cotxe allà i tot i que hi havia neu, no massa, ens hem posat els esquís a l'esquena i hem començat a remuntar dret amunt. De fet ens semblava que al llom de dalt, hi havia una zona força pelada i ens hauríem de treure els esquís, però no calia. Hi havia neu durant tot el camí, per tant, quan ho hem vist, ens els hem calçat i ja no ens els hem tret fins a la tornada, gairebé al cotxe i dalt del cim.


És un recorregut molt clar. Un cop deixes la carretera i enfiles els primers metres, comences a veure el cim. És un cim molt bonic de fer. Una mola que s'enfila ràpid deixant la vall enrere. Puges pel llom on hi ha traces clares, és un cim força trepitjat. Després, gairebé a dalt, ens hem tret els esquís per fer els darrers metres, potser trenta, en terreny mixt i dret, però que no és especialment aeri. Un cop a dalt, hi ha una cresta ample, amb caiguda a banda i banda. Un costat amb canals força dretes i l'altre amb un pendent llarg i prolongat que baixa cap al Pas de la Casa.


El cim està envoltat per d'altres cims i canals imponents. És un gran mirador i des d'allà s'atalaien diversos cims coneguts. A una banda el Canigó, lluny. Més a prop el Carlit, el Puigpedrós de Lanós i el Coma d'Or.  A tocar el Pic de la Mina i la Font Freda. A l'altre costat el Negre d'Envalira i el Pessons. A sota el Pas de la Casa. Vaja, un bon mirador.


La baixada l'hem fet per on hem pujat. La neu era variada, algun tram pols, algun altre amb clapes gelades, però no massa i d'altres més pelats. Ara bé, hem baixat molt bé. Ha estat molt divertit.
L'any passat vàrem baixar per la pala que baixa del cim, però aquest cop, veient que algun flanqueig estava pelat, ens hem assegurat la baixada per on sabíem que hi havia neu.

dimecres, 28 de desembre del 2016

Salt de Sallent, a la vall d'en Bas

Ahir, aprofitant que vàrem anar a acompanyar al Berenguer a una sortida del Cau, passarà una nit a Olot, vàrem anar amb el xic a caminar una estona. Vàrem anar al salt de Sallent, a Sant Privat d'en Bas.


Feia anys que hi havia anat amb el centre excursionista, fent de monitor. Recordava que era un lloc molt bonic i de fet, no m'equivocava. És una excursió molt apta per anar-hi amb nens. Hi ha dos recorreguts, que de fet és un de circular, però que per una banda s'arriba al salt per unes escales i per l'altra pujant a la cinglera.


S'aparca el cotxe a una zona de pícnic, anomenada Pla del Xurri i allà mateix es bifurca el camí, cap al sender dels Matxos o bé per les escales. Nosaltres vàrem anar per les escales. És un recorregut que va pujant enmig de faigs, boix i bruc al costat del riu, on es formen gorgs d'aigua cristal·lina. Tota la volta fa uns 6 quilòmetres i mig. El sender està cobert de fulles i arrels, i pel desnivell, es formen escales naturals per les pedres que queden descobertes pel pas de la gent.
El Quirze, tot jugant i inventant-nos històries, va pujar gairebé sol fins al peu del salt, tot i que el darrer tram, fins al mirador, ja no el va fer, és força empinat i amb algun tram estret. Hi ha alguna clavilla i corda per passar, però són més a tall decoratiu que necessaris.


És un salt d'aigua impressionant, de més de 80 m. d'alçària. Una bona passejada enmig del bosc per arribar a peu de cingle i descobrir aquest indret.
Allà, a més de gaudir de la vista, vàrem estar jugant, llençant pedres i fent vaixells. Una bona excursió per fer amb nens.

dilluns, 19 de desembre del 2016

Ensenya'm a pensar, no a obeir!

És un curt xocant. Pot ser que estigui portat a l'extrem de l'exageració o no, però el sentit d'aquest vídeo, el fet que mostra, és un fet que crec que mereix un debat profund. Una reflexió.
Possiblement qualsevol adult que el vegi es posarà les mans al cap i s'escandalitzarà per la brutalitat de la represàlia per la revolta d'aquest nen, sobretot tenint en compte que el que fa només és dubtar i el càstig és desproporcionat i el veurà llunyà i exagerat. Ara bé, si traiem la part xocant del curt i ens remetem al fons de la qüestió, aleshores, tot canvia. No parlo de que el nen tingui raó, que podria no tenir-ne, sinó que senzillament es fa preguntes, busca respostes i defensa la seva postura. En resum, pensa i en pensar, desobeeix quelcom que xoca amb el seu intel·lecte i de retruc, s'indigna i s'oposa. Ben mirat, potser hauria de ser una obligació per a qualsevol infant o bé persona, qüestionar-se tot allò que l'envolta i expressar el seu parer. De fet naixem amb aquesta capacitat de qüestionar-nos tot allò que ens envolta però poc a poc, anem perdent o modulant aquesta curiositat, sobretot gràcies a les respostes que obtenim i aquí rau la qüestió, si les escoles el que volem és formar les persones del futur, hem de decidir si el que volem és afavorir unes persones que pensin, qüestionin, opinin i dubtin o bé unes que obeeixin. El segon és força fàcil i pràctic, el primer requereix molt d'esforç.
I jo em pregunto, quina escola vol el país, una escola que busqui potenciar unes persones inquietes, curioses i revolucionàries -en el sentit de cercar la veritat i la justícia- o bé unes persones obedients i dòcils?
  

diumenge, 18 de desembre del 2016

Rere una estrena teatral

Ahir vàrem fer l'obra de teatre que fem generalment, per aquestes dates, a l'escola, lligada amb la Marató. Amb els anys hem anat afinant-nos i cada cop més, cerquem obres complexes per poder fer un bon treball amb els infants.
Aquest any vàrem fer una obra basada amb el musical "Annie". És una obra força complicada, amb uns diàlegs llargs i on surten força personatges. Potser no tants com infants hi ha a l'escola, uns cinquanta, però amb alguns retocs vàrem poder ampliar l'elenc i tothom va tenir paper.
Durant mesos hem estat assajant. Primer vàrem fer un càsting per tal de veure qui podia fer cada paper i a partir d'aquí, vàrem repartir els guions i començà la tasca memorística.  Amb el paper après o gairebé, vàrem començar el treball interpretatiu, vàrem començar a, d'una banda a treballar la dicció i de l'altra la interpretació, buscant fer creïble el personatge i també, que l'infant s'expressés correctament.
Mentre anàvem treballant els personatges començàvem a pensar en l'estructura de l'obra; entrades, sortides, decorats, possibles escenes... I un cop teníem una imatge mental d'aquesta, era el moment de començar a lligar l'obra in situ i a polir les escenes. És una tasca complexa ja que sovint et vas replantejant allò que tens i hi introdueixes retocs, fas canvis i provatures, vas endavant i endarrere, fas un bon treball d'adaptació pels infants. Els adaptes als canvis, a ser flexibles.


Fa anys que ja no fem uns decorats amb paper d'embalar. Aleshores em semblava un treball paral·lel interessant per entrar més a l'obra, però ara, cercant objectes reals per omplir el decorat, així com una indumentària adequada a l'obra, amb l'ajut i complicitat de les famílies, el resultat és espectacularment més bo i dóna un aire més seriós i digne a aquesta. Bé, de fet fa justícia al treball fet.
Però no tot és només aprendre un paper o uns moviments o a parlar i ja està, rere el teatre hi ha un gran treball personal. Sovint aquests infants s'han d'enfrontar a situacions que els comporten reptes: Des de personatges que els semblen impossibles, a treballar d'altres que no els agraden, passant per escoltar als companys, tenir paciència pel que passa al davant, respectar als demés o fins i tot la solidaritat per donar un cop de mà quan cal o bé tenir contacte amb tal infant o tal altre, entre d'altres. També, per descomptat, destinar tots uns esforços a una causa solidària és un bon argument a favor de l'obra. Es podrà discutir si l'elecció és encertada o no, però el fet és que l'obra esdevé en el fons una mostra de generositat.
Treballar una obra de teatre és un treball global, transversal, que segurament ens ajuda a ser millors persones. Complex i esgotador. A més a més, tot i que podria semblar que ens juguem l'èxit a una carta, a la representació, de fet, el dia de la representació la feina ja està feta i només cal gaudir. Amb nervis, però gaudir.

divendres, 16 de desembre del 2016

Viatge al País Basc a la revista e-Eduquem

Quina coincidència que ara que estem de nou parlant del viatge de final d'etapa, aparegui a la revista electrònica Plataforma Educa, l'article del viatge que vàrem fer amb els infants de sisè de fa uns anys.


Clicant aquí podreu entrar al contingut. 

divendres, 9 de desembre del 2016

Costabona ( 2.465 m. )

Ahir vàrem anar amb el Marc a fer el Costabona ( 2.465 m. ). Passat Setcases surt una pista a mà dreta, que va fins a Espinavell tot resseguint el relleu de la muntanya. La vàrem prendre i al cap d'un parell de quilòmetres, quan aquesta passava per una zona obaga i estava coberta de gel, vàrem aparcar, a uns 1.600 m d'alçària.  Just allà, a uns cinquanta metres, surt un corriol que s'enfila cap al cim.
El primer tram és un corriol costerut, enmig del bosc, que vàrem fer amb els esquís a l'esquena, fins que s'obrí i ens els poguérem calçar. Ja gairebé al coll, es veuen unes vistes impressionants. A més a més ahir feia un dia ben clar, lluminós i amb un cel d'un blau rabiós fantàstic.

Només sortir del bosc vàrem començar a veure, primer la zona de Vallter; Gra de Fajol, Bastiments, Pic de la Dona, Pastuira i a mesura que anàrem guanyant alçada veiérem el Montseny, la Mola i Montserrat cap al sud, amb el mar brillant al fons. Cap a l'est, el cap de Creus, amb la serra de l'Albera, el Bassegoda i el Montgrí i cap al nord, el Canigó, la cresta del Barbet i una catifa de núvols amagant la Catalunya Nord entre d'altres.
Vàrem remuntar fins el coll de Pal i des d'allà, al cim. A la part alta hi havia força neu, a la part del mig, més exposada al sol i al vent, hi havia algunes clapes. De fet, un petit tram de flanqueig el vàrem haver de fer amb els esquís a l'esquena. La neu estava un xic glaçada.
Durant tot el camí només trobàrem algun grupet de gent, molts pujant des de l'altre vessant, segurament des del refugi de Costabona. i tots a peu o amb raquetes.
Malgrat els 800 m. de desnivell, la baixada no és massa llarga, perquè entre algun tram pelat, el bosc i algun turó que cal remuntar, la baixada és interrompuda. Ara bé, el tros que es pot, es gaudeix força i si fa una bona nevada, que tapi tot el flanqueig, ha de ser genial.  
Ahir vàrem gaudir molt. Un bon inici de temporada.

 

Per veure més fotos cliqueu aquí

dimecres, 7 de desembre del 2016

Ulls tendres


Esdevenir pare és travessar el llindar d'una porta a una dimensió desconeguda. De cop, moltes certeses s'esfondren. Un dels efectes més immediats, és que aquelles frontisses que suporten les comportes dels lacrimals dels teus ulls, s'afluixen i uns ulls que s'han mantingut secs durant anys, fos pel que fos, s'humitegen amb més promptitud. Qualsevol escena pot fer trontollar aquelles directrius abastament repetides pels referents de la nostra generació, allò de no plorar. Allò de deixar les llàgrimes per altres, malgrat t'haguessis esmicolat el dit en tres seccions o bé haguessis perdut aquell ésser estimat.
Les llàgrimes sempre han incomodat a aquells que ens estimen, per ser una expressió, això pensaven, de flaquesa i per la impotència que desperten en aquell que les veu.
Avui però, sembla que la truita va girant i plorar potser ja no està tan estigmatitzat, malgrat encara costi fer-ho en públic. Incomoda.
Quan ets pare, aquestes comportes que tenies ben controlades, es desboquen i ja no només quan els passa quelcom als teus plançons estimats hi ha barra lliure, sinó quan  presencies dolor, tristesa o quelcom que no voldries pels teus en altres. Et tornes més empàtic o qui ho sap, potser descobreixes que hi ha sentiments que no pots ni has d'amagar, perquè ets mirall pels teus fills i no vols ni enganyar-te, ni enganyar-los.
Però costa.

dimarts, 6 de desembre del 2016

El petit príncep

 Ahir vàrem anar a veure el musical " El petit príncep". És un espectacle d'Àngel Llàcer i Mau Guix molt ben aconseguit. L'obra dura més d'una hora i aconsegueixen que en aquesta hora, infants i adults restin enganxats als seus seients pendents del que passa a l'escenari. Fins i tot l'empipador so de gent menjant crispetes, sí, crispetes al teatre, no desmillora la funció.
Fa mesos vàrem agafar el Cd de la biblioteca i l'anàrem sentint al cotxe. Tant que els dos petits de casa se sabien les cançons de memòria i és clar, entre les cançons que se sabien i una posta en escena fresca i divertida, amb projeccions espectaculars, canvis d'escenari dinàmics i uns vestuaris molt bonics, l'hora se'ns va fer curta.
De cançons n'hi ha de molt variades. Algunes d'alegres, d'altres molt tristes, algunes més de divertides i encara altres de sorprenents i la barreja de totes aquestes, fa que l'espectacle sigui molt amè i apte per a tothom. Al teatre Barts hi havia famílies, colles d'amics, parelles, turistes... una amalgama de gent que no sé si hi ha molts espectacles que aconsegueixin i amb un resultat tant positiu, si més no per les cares de satisfacció de la gent en sortir i els comentaris que se sentien, digne de lloar.
Ahir, al teatre, ens ho vam passar molt bé!

dissabte, 3 de desembre del 2016

Micropobles

Dijous vàrem anar a la presentació del llibre "Micropobles". És un llibre que retrata instants d'uns quants pobles de Catalunya, de menys de cinc-cents habitants. A la presentació, a més dels autors, el Marc -periodista- i l'Edu -fotògraf-, hi havia en Josep Vallverdú, autor de la sèrie de llibres, dels anys seixanta, "Catalunya visió". En aquests feia un retrat d'alguns pobles de Catalunya.

És un home de més de noranta anys però que parla i s'expressa amb una claredat i desprèn un magnetisme que encisa. Va explicar anècdotes de l'època en que va fer els llibres i, curiosament, tenia moltes similituds amb el llibre presentat.
Ara bé, mentre un era més una descripció dels indrets, dels paisatges, l'altre és més, segons el que es desprenia de l'explicació dels autors, d'una fotografia de moments quotidians, d'històries.
En Marc i l'Edu ens explicaren també anècdotes i de fet, algunes són molt tendres.
Una de les que em colpí més, fou la d'una parella que en no poder-se casar per l'església, perquè tenien un parentiu llunyà, però que decidiren viure plegats, en morir la dona, a l'edat de trenta-tres anys, el capellà no va permetre que fos enterrada al cementiri del poble. Els veïns, indignats, en una nit li construïren un cementiri per a ella sola. Malauradament el seu company, mort a l'exili, mai pogué ser enterrat amb la seva enamorada.
Dins de tot el reguitzell de pobles que hi surten, parla de Mura i en concret de l'escola. Vàrem tenir la sort, fa dos anys, de poder conversar amb ells i ser fotografiats. És per això, per la foto d'uns instants de fa dos anys, que l'endemà varen venir a l'escola, amb TV3, per parlar de la presentació del llibre.
Per cert, que casualitats de la vida, amb el càmera, el Sergi, havíem anat a esquiar plegats i potser, gràcies al reencontre, hi tornarem.