dimecres, 7 de desembre del 2016

Ulls tendres


Esdevenir pare és travessar el llindar d'una porta a una dimensió desconeguda. De cop, moltes certeses s'esfondren. Un dels efectes més immediats, és que aquelles frontisses que suporten les comportes dels lacrimals dels teus ulls, s'afluixen i uns ulls que s'han mantingut secs durant anys, fos pel que fos, s'humitegen amb més promptitud. Qualsevol escena pot fer trontollar aquelles directrius abastament repetides pels referents de la nostra generació, allò de no plorar. Allò de deixar les llàgrimes per altres, malgrat t'haguessis esmicolat el dit en tres seccions o bé haguessis perdut aquell ésser estimat.
Les llàgrimes sempre han incomodat a aquells que ens estimen, per ser una expressió, això pensaven, de flaquesa i per la impotència que desperten en aquell que les veu.
Avui però, sembla que la truita va girant i plorar potser ja no està tan estigmatitzat, malgrat encara costi fer-ho en públic. Incomoda.
Quan ets pare, aquestes comportes que tenies ben controlades, es desboquen i ja no només quan els passa quelcom als teus plançons estimats hi ha barra lliure, sinó quan  presencies dolor, tristesa o quelcom que no voldries pels teus en altres. Et tornes més empàtic o qui ho sap, potser descobreixes que hi ha sentiments que no pots ni has d'amagar, perquè ets mirall pels teus fills i no vols ni enganyar-te, ni enganyar-los.
Però costa.