dissabte, 17 d’agost del 2019

Per Marràqueix

Avui ha estat un dia tranquil. Voltant per Marràqueix, per comprar records pels nens. I a més de voltar, badocar i veure la gent. I quan vas sense presses, veus moltes coses i n'imagines més.
Assegut a una botiga, he vist passar uns personatges, diria que policies de paisà, emportant-se quatre persones. Un agafat per dos homes, un altre amb un que portava una ràdio i dos més emmanillats que eren arrossegats per un que els agafava per les manilles on estaven apresats.
La cara d'uns i els altres era un poema. Uns, els polis, enfadats i renyant-los, els presos, uns amb una mirada de por esfereïdora, un altre enfadat. Tots parlant alt. A crits. Crec que deu ser habitual aquest to de veu. També una dona gran cridava a un grup de botiguers per ves a saber perquè i tot el dia, crits de reclam quan passaves. Ara, també he trobat venedors amables i discrets. D'aquells que és un plaer parlar amb ells i d'altres de cames ajudeu-me.
Semblen gent afable. En saludar-se s'agafen uns instants la mà, després es toquen el cor. Interpreto senyal d'afecte.
Avui el mercat era un riu de gent, on llengües d'arreu es barrejaven mentre marroquins apostats a les parades intentaven endevinar la nacionalitat d'aquests per arrencar-els-hi un somriure i atraure'ls al seu negoci. Amb mi l'erren un xic, no massa. Altres volent portar-te, amb un somriure a la cara i la mà estesa a punt per cobrar, on volguessis o a prop.
No ha faltat l'oferta de cannabis. Del bo deien.
De nou feia molta calor, sort que molts d'aquests carrers estan coberts i que abans de marxar, al riad, he pogut fer un bany.
Quan no tens pressa, pots agafar distància i veure la gent què fa i imaginar-te històries que potser mai podràs comprovar.
Ara, a la nit, el vol de tornada. Enrera quedaran els regateigs, els nous llocs i un país per seguir descobrint. Qui sap, potser un altre any hi torno.

divendres, 16 d’agost del 2019

Al Sàhara


Ahir vam passar per les gorges de Todra. Després de temps foradant la roca el riu ha fet un camí a través d'aquesta, quedant enclotat enmig de parets verticals. Un riu roig on se li uneixen naixements d'aigua cristal.lina. Aigua que apareix del no res i la gent fa servir per rentar-se, abeurar el bestiar, beure o banyar-se.



Més avall amb tendes senzilles, famílies senceres mengen ran de riu, protegits del sol. A mig mati ja estem per sobre dels 40°, més endavant arribarem als 45°.
Al Marroc veus molta gent en espera. Ran de carretera o bé enmig d'erms, a recer d'alguna ombra badocant. Sobretot homes. Sols o en petits grups. També jugant a futbol en camps que són poc més que dues porteries i un munt de públic.



Després de Todra vam arribar a Merzouga, on comencen les dunes del Sàhara que fa frontera amb Argèlia.
L'arribada s'esdevé després de quilòmetres de terreny erm. Un paisatge desèrtic on, sense previ avís, en un revolt trobes una ciutat i moltes construccions a mitges. Sembla estrany trobar pobles enmig d'aquest desert. Però si hi ha aigua, la vida floreix.
A Merzouga vam fer un volt amb dromedari. Es fa dificil descriure la sensació de voltar pel Sàhara. D'acord que la volta és petita, però et sents tan xic enmig d'aquelles dunes. Insignificant. Fràgil. Fora de lloc. Veus la força de la natura.


La sorra és finíssima. Agradable al tacte i calenta. Molt calenta. D'un roig intens preciós.
A la ment, caminant per les dunes, maldant per fer quatre passes mentre t'enfonses un xic, inevitablement et vénen al cap imatges de films rodats aquí, com la Mòmia. L'aigua, que bevem a litres, s'escalfa de seguida.
Al vespre va ploure un xic. Res, quatre gotes que deixaren el terra pigat, prou per no poder veure els estels. Només la lluna que rabiosa es resistia a passar desapercebuda. Després de sopar va haver-hi un concert berber. Bastant d'estar per casa.
A la nit, malgrat el cel emboirat, ha estat dificil de dormir. La calor era asfixiant. De fet, molta gent ha intentat dormir al ras. Poc però, perquè ben d'hora ens hem alçat per veure sortir el sol.
Un espectacle ben bonic. A mesura que el sol pujava, el roig de les dunes s'intensificava.
Avui, altre cop tota la colla al bus per tornar a Marràqueix, gaudint d'aquesta conducció agresiva i caòtica del país, però content d'haver estat aquí.

dijous, 15 d’agost del 2019

Ait Ben Haddou i Dadés


Quan tens poc temps, has d'escollir i aquest any, per poder veure dos indrets llunyans que tenia en ment, he preferit afegir-me amb un grup que dependre del transport públic i més aquí que les hores passen ràpid.
A les vuit, amb una colla, hem marxat cap a Ait Ben Haddou. Per arribar-hi hem creuat l'Atles, passant per un coll de 2.260 m.
L'entorn de Marràqueix és bastant pelat tot i que la proximitat del riu fa que es vegi verd. De fet tot el camí anàvem veient verd, però només calia aixecar un xic el cap, per veure els voltants pelats.



A mesura que ens hem anat enfilant, el verd ha anat desapareixent i primer el negre de pissarres i després el roig d'argiles ho ha dominat tot.
A Ait Ben Haddou només la ciutat tenia vegetació, mentre els voltants eren turons pelats. La ciutat antiga està feta d'argila i la seva espectacularitar, ha servit perquè s'hi rodessin vàries pel.lícules.



Quan hem deixat el poble ja hem entrat de ple a zona desèrtica i només petites poblacions, ran d'un curs de riu sec, tenien un poc de vegetació.
Hem anat cap a Dadés i aquí, les tonalitats ja han esdevingut totalment vermelloses, talment com un paisatge marcià. Ens hem aturat per veure unes formacions rocoses molt curioses.
Avui fem nit a prop de Dadés i demà al desert del Sàhara.

dimarts, 13 d’agost del 2019

Arribar a Marràqueix


Arribar a Marràqueix al matí l'endemà de la festa del xai és garantia de trobar totes les botigues tancades, tot i que a mesura que les hores han anat avançant, els carrers s'han anat omplint i els paradistes obrint.
La impressió és que és una ciutat de colors terrossos, on la calor t'obliga a buscar ombres i amagar-te. Les olors que es flairen, es barregen, dolces olors de pastisseria ensucrada amb espècies arreu i de tant en tant, de deixalles al carrer que et fan arrufar el nas.
Aquí la gent a tothora et diu coses. Ofertes, dreceres o indrets bonics, però la majoria són un reclam per portar-te a alguna parada i piques, en algun o altre.



Les ampolles d'aigua, amb aquesta calorada, duren poc, que combinades amb el te ensucrat amb menta ajuden a fer el dia més passador.
Per dinar, he menjat el plat típic, encara que crec que arreu els plats són típics o això et diuen. Un plat de xai amb verdures i un afegitó de cous cous. Ben bo per cert, i amb descans merescut.
En acabar com ànimes amb pena a les hores de sol els turistes cerquem cafès on arrecerar-nos, per passades les hores més fortes de calor, sortir de nou a voltar.



L'indret amb més vida és la plaça Jemaâ El Fna. Micos, serps, venedors de sucs, quincalla i de tot el que puguis pensar. De fons, quan el dia s'apaga, es comencen a sentir els càntics des dels minarets, barrejant-se uns amb altres fent un batibull sonor ben peculiar.
A la nit, la plaça serà la visita obligada, a menjar en alguna terrassa gaudint de les vistes. Això si, amb aigua o un suc de fruita, que la cervesa és escassa.

diumenge, 11 d’agost del 2019

Pic de Rulhe ( 2.791 m. )


Ahir vam marxar amb una colleta, el Marc, la Montse, l'Estel i el Pep, cap a Andorra, a fer el pic de Rulhe (2.791 m. ). És un cim fronterer entre Andorra i Occitània, a l'Arièja.
Vam sortir a mig matí de Manresa i al migdia ja érem al Tarter, Andorra, on vam deixar el cotxe ( 1.800 m. ). Normalment pots pujar fins al peu de la vall d'Incles, però ara està tancat, ja que hi ha un petit tren elèctric que et puja tot pagant. La pela és la pela, tu!
A peu, vàrem fer tota la vall d'Incles, un corriol que puja suaument, fins a uns 2.262 metres, al port de Fortargenta. Des d'aquest punt ja vèiem els primers llacs, tot i que la boira que anava pujant, els amagava un xic. La intenció era arribar al refugi de Rulhe, a uns 2.185 m.. Tot el camí fins al refugi està marcat amb marques de GR, ja que hi passa el GRT.
Vàrem vorejar un parell de llacs més i cap al vespre, vàrem arribar al refugi. Des d'aquest ja es veu el pic de Rulhe. És un refugi que està força bé, amb uns guardes molt simpàtics.


L'endemà al matí, vàrem prendre el GR de nou fins al coll de les Calmetes. Aquí hem deixat el GR i hem enfilat cap al cim. El primer tram, l'hem fet passant per una morrena plena de blocs per després progressar fins a trobar una canal herbosa, per on hem pujat fent zigazagues. El dia estava un xic tapat i feia força vent. Passada la canal, ja hem encarat la cresta amb blocs de pedra, de fet granit. És un tipus de roca que té molta adherència i que esdevé força agradable i segura de pujar.
Amb certs dubtes, hem fet el cim. Bé, les tres puntes i tot i que hem esperat a veure si la boira marxava, per poder fer la cresta i baixar de nou al refugi per un altre costat, veient que no marxava, hem desfet un tros de camí fins a un collet que està a sobre dels llacs de l'Alba ( 2.130 m. ) i allà hem decidit fer la volta al Rulhe.



La baixada fins al llac de nou era per una canal d'herba, força dreta. Després d'aquesta, creuant blocs de granit, hem baixat fins a trobar el GR que voreja els llacs.
Hem pres el GR que puja fins al coll d'Alba ( 2.520 m. ) i des d'allà, ja sempre seguint el  GR, hem anat fins al coll de Juclar i després al refugi de Juclar.
Des d'aquí, seguint marques grogues i ja amb més gent pel camí, hem baixat de nou fins a la Vall d'Incles.


Ha estat una volta fantàstica. Solitària, poca gent ens hem trobat i amb un paisatge sorprenent. Parets de pedra negre rectes que s'enfilaven de cop, llacs foscos, segurament pel dia emboirat, grans i ventats, i camins entre blocs i herba poc trepitjats.

dijous, 1 d’agost del 2019

Piz Bernina ( 4.050 m.), piz Spina i piz Palu ( 3.905 m.)

Ahir ens vam llevar a quarts de cinc, però sentint el vent que feia, vam decidir esperar-nos fins que amainés. A les sis, després d'esmorzar, ens vam equipar. Grampons, piolets, casc i encordats. Tot i això encara bufava un xic i estava una mica tapat
Des del refugi Marco e Rosa puja una pala de neu força dreta cap a un roquissar i després d'aquest, l'aresta per fer el Piz Bernina ( 4.050 m.).
Vàrem pujar bé la pala i un cop a la cresta de roca, vàrem anar progressant fent servir els claus que hi ha per assegurar-nos.
A uns tres-cents metres del cim, en línia recta, vam sentir trons. Vam esperar-nos un xic, però quan va començar a nevar, vam decidir tirar avall. Ja baixant, vam sentir que el piolet del Roc fimbrejava. Quan es prepara tempesta elèctrica, el metall que sobresurt, en aquest cas un piolet de l'esquena, fa un zumzeig. Com més fort, més a prop.


Vam baixar ràpid al refugi i ens hi vam estar un parell d'hores esperant que la tempesta passés.



El temps no pintava massa bé, nevava, un dit va caure i estava emboirat.
Al final vam decidir tirar avall, però fent una volta fàcil i amb l'opció de si el temps canviava, fer un cim.
Vam marxar emboirats i encara amb restes de la nevada cap al coll de Bellavista.
És un recorregut preciós. Tot sobre neu. Algun tram passant grans seracs i sempre atents i encordats per por de les esquerdes, nombroses.


Al coll, veient que el temps millorava, vam decidir fer el cim.
Vam deixar les motxilles allà i vam encarar la cresta.
És una cresta distreta. A un costat té una caiguda vertical de centenars de metres, a l'altre una pendent llarga cap a un mar de neu.




Vam anar progressant encordats, amb grampons i piolet, fins a la pala final. Abans vam coronar el Piz Spina, el de la cresta.
El pic Palú ( 3.995 m.) és un pic molt bonic i amb vistes precioses.
Per baixar, per no fer de nou la cresta, vam anar a buscar una pala ben dreta de neu i assegurant-nos amb la corda la vam anar baixant.
Després, remuntant un xic, fins al coll a buscar les motxilles. De fet no ens esperàvem estar tanta estona fins el cim i no duiem aigua ni ganyips al cim. Allà vàrem devorar.
Baixant, cap al refugi Marinelli, la boira va baixar i vam haver de buscar el camí, no hi havia traces, amb el GPS. Tot i això fent moltes voltes, ja que sovint el pas quedava tallat per una esquerda. Algunes es podien passar, altres saltar i moltes desfer camí per esquivar.



Vam arribar al refugi cap a les 9, vam sopar i vam decidir seguir baixant.
De nit doncs, vam acabar de fer el camí fins al Campo Moro, per avui, ben d'hora, prendre el cotxe per tornar cap a casa.