M'he omplert de nord...

 Avui hem tornat d'intercanvi amb mainatges de la Catalunya Nord. Tres dies pel Conflent i el Rosselló i sento que m'he omplert de nord. He tornat a experimentar aquelles belles contradiccions.  Les seves contradiccions. Se senten orgullosos de ser catalans tot animant als blaus, sense reciclar massa però amb un país ben net. Tenen unes viles plenes de flors i els carrers tacats de tifes. Contradiccions una rere l'altra, però també amb aquell tarannà deliciós, on la gent no concep veure passar algú i no saludar-lo, ja sigui al carrer o al supermercat. On la gent de bon matí, quan es retroba, es fa un bes i sinó es dóna la mà.

Un país on a l'entrada dels pobles trobes el nom en català i francès, però gairebé a dins tots els rètols en francès i enmig, algun mot que recorda que són catalans. Que volen cridar que són catalans. Arreu cotxes amb l'enganxina del ruc, al costat d'una F ben gran. On qualsevol conversa s'inicia escoltant i enmig del francès, poden caure mots en català, però amb comptagotes, massa temps els han fet callar.
Avui hem tornat de la Catalunya nord i de nou, m'he enamorat d'aquell país i de la seva gent, com els seus infants. Mai un mot més alt que l'altre, sempre atents, sempre educats. Potser són tots, potser només els de la Bressola, però dels que conec, en faig llei. Creuen en tots. En els altres i vetllen pels altres. Mostren generositat. Mostren respecte. Són acollidors.
Avui he tornat de la Catalunya Nord i sé el que fa i va fer que m'enamorés d'aquell tros de país. Tot això i molt més, perquè és un país petit però ric. D'esperit i d'indrets. Ple de colors, des del blanc de l'imponent Canigó, que s'alça de cop de la plana, als mil verds del Conflent. De pobles tractats amb amor, plens d'aigua neta que davalla per tots els racons.
Un país acollidor, per la terra i la gent, però com un vi fort, que va entrant a poc a poc. Sense presses. Glop a glop, però que un cop l'has assaborit, el seu gust t'acompanya sempre i et porta records.
Avui, he tornat d'un bell bocí del nostre país.

Aviat vindran els de Prada

D'aquí a quinze dies vénen a l'escola d'intercanvi infants de la Bressola de Prada i em fa molta il·lusió. Durant uns quants anys vaig estar treballant a Prada, en un ambient especial. La Bressola és una associació que treballa, a partir de l'educació, per la recuperació de la llengua. Són escoles d'immersió, però de fet, la clau del seu èxit i perquè no, de la seva pervivència en un entorn tan hostil com és l'estat francès, no és només la voluntat d'algunes famílies de recuperar el català, sinó la seva qualitat pedagògica. Mentre a l'Estat francès el sistema educatiu està ancorat en el passat, si més no a les escoles que vaig veure dels encontorns, en una dinàmica tradicional i poruga al canvi, la Bressola aposta per la innovació, pel canvi i pel respecte pels infants i el tracte proper a les famílies, integrant tot allò que li sembla positiu per l'aprenentatge de la mainada i cercant sempre fonts inspiradores on abeurar-se, ja fos grans mestres de la Universitat de Girona -Maria Antònia Canals-, ja fos pensadors oberts de l'Estat francès - Jean Petit-.

Quan els antics alumnes es fan grans i juguen amb el teu fill

Allà vàrem coincidir diferents mestres, que en jornades maratonianes de sol a sol, treballàvem amb l'ideal d'aconseguir una educació millor. Sense por a innovar, perquè teníem la confiança d'aquells que ens havien acollit, ni temor a l'error. Provàvem coses. Intentàvem fer i si funcionava, repetíem, sinó, buscàvem on ens equivocàvem i intentàvem millorar pel proper cop, sempre explicant què fèiem i fent sobretot còmplices a les famílies. Potser per això, treballar a la Bressola era com estar en família. Per les hores que hi passaves, per l'esforç, per la implicació i això, a la llarga, creava uns vincles especials. Uns vincles d'amistat que amb els anys encara duren i que sentir parlar dels infants de la Bressola i dels mestres, et porta uns records tan forts i vius, que et recorda que allà hi ha un tros de tu. Encara avui segueixo el progrés d'infants, no només d'allà, però gairebé tots els que vaig tenir allà, i amb el pas dels anys me n'alegro pels seus èxits, pels seus progressos i pels passos que van fent.
Per això, quan vinguin els infants de Prada, serà com si vingués família meva. Potser no tindran cap relació amb mi, segurament, però tenir en comú la Bressola ens fa especials. Fa que compartim quelcom d'especial, com allò dels amics dels meus amics, són els meus amics.

Dissabte 28 de maig, la Bressolada

El proper dissabte 28 de maig es torna a fer la Bressolada a Perpinyà. Durant tot el dia es faran activitats per tal de reivindicar el paper de les escoles Bressoles en la recuperació de la llengua catalana a la Catalunya Nord. A més, aquest any se celebren els 40 anys de la primera escola.
Tot va començar a la Creu Blava, una clínica veterinària, de fet al garatge d'aquesta, quan al setembre del 1976 es va obrir una escola maternal amb la finalitat d'escolaritzar els nens i nenes d'infantil en català: la Bressola. Va començar amb poca mainada, diria que uns 7 infants i era mirada amb condescendència, sinó ràbia i recel, per les institucions de l'Estat. L'escola aguantà i prosperà gràcies a l'interès i a la implicació de les famílies i no va ser fins el 1982, que rebé la primera subvenció com a entitat. Aquesta va néixer inspirada en les ikastoles basques. D'aquells 6/7 infants de l'inici, s'ha passat a més de 700 infants en l'actualitat i amb llargues llistes d'espera, en sis escoles i un institut, sent un referent a la Catalunya Nord tant pel que fa a la recuperació de la llengua catalana com per la qualitat del seu projecte pedagògic.
Arran del tractat dels Pirineus ( 1659 ) Catalunya fou partida i una part quedà sota monarquia francesa. De fet, aquest tractat es mantingué ocult a les Corts Catalanes fins al 1702. La llengua catalana fou prohibida i per això, i perquè no s'ha fet pràcticament res per restituir la llengua a la Catalunya Nord, ans al contrari, entitats com la Bressola són de gran importància pel país.
Aquest dissabte 28, és un moment per tots aquells que desconeixen que una part del nostre país ens fou arrabassada per descobrir-la. Anant i escoltant. Sense jutjar, perquè mantenir la flama de la nació catalana en un medi tan hostil, tant com l'Estat espanyol però més intel·ligent i maquiavèl·lic, és digne d'admirar, respectar i si es pot, ajudar.
Per això, aquest 28 més que mai, cal felicitar, com hem fet molts des de Vilaweb, a tots aquells i aquelles que han fet que el projecte Bressola perduri malgrat les dificultats.
Per molts anys, Bressola!

 

Per molts anys, Bressola!

Fa menys d'un any varen venir a casa el Xavi i la Montse, d'Andròmines TV, a fer-nos una entrevista a mi i la meva dona sobre la Bressola. Ara, a Vilaweb n'ha sortit un fragment. De fet, el fragment no és de l'entrevista, és de la felicitació final que vàrem fer per la Bressola. Com passa sovint, quan veus el resultat et sembla que no és ben bé allò que volies dir, però que tampoc pots negar la paternitat del vídeo perquè ho dius tu, però ho recordaves diferent. Això passa, sobretot, perquè hi ha moltes coses que penses que havies dit i de fet no ho has dit, senzillament, estava implícit en el missatge i ho donaves per fet. En ell no felicito a la Bressola, com a ens eteri, perquè penso que de fet, la Bressola som tots i per això m'adreço als que n'han format part, en formen i en formaran i en aquest grup hi incloc a tothom, des dels mestres, és clar, parlo de la meva experiència, però sobretot als infants, a les famílies i a tots aquells que amb el seu granet de sorra han ajudat a que aquest projecte perduri. Un projecte de país, una veritable estructura d'Estat.
A tots ells, a tots nosaltres, per molts anys!!!

Felicitació Bressola: Sergi Pich per vilawebtv

Una entrevista entranyable

El maig de l'any vinent farà quaranta anys que es va inaugurar la primera escola  Bressola. Uns pocs nens i nenes, uns sis o set, van començar el curs a l'edifici de la Creu Blava de Perpinyà. Alguns d'ells fills dels mestres. Era un projecte arriscat i engrescador, portat per unes persones que creien en la llengua i l'educació, i aquell projecte, que començà amb molta il·lusió i poc més, a dia d'avui és una realitat força sòlida, amb sis escoles i un col·legi i amb més il·lusió per seguir creixent.
Per rememorar l'efemèride i alhora per donar a conèixer encara més el projecte tot despertant consciències -la demanda supera amb escreix l'oferta per la manca de recursos-, es farà un documental sobre les escoles. En aquest parlaran diferents persones que han intervingut al llarg de la història de la Bressola, des de mestres, alumnes i famílies, a gent que ha col·laborat amb l'associació de suport a les escoles, desgranant en aquest recorregut vital el passat d'aquesta, el seu present i sobretot el seu futur. Vaja, un fotimer de gent que amb el seu granet de sorra ha contribuït per tal que aquest projecte hagi perdurat en el temps. Una flama encesa que s'ha anat passant de mà en mà i que a cada traspàs, ha augmentat la seva lluentor un xic.

El documental està previst que vegi la llum cap a l'any vinent, coincidint segurament amb la data assenyalada i com no podia ser d'altra manera, hi hem participat.

Van venir a casa el Xavi i la Montse -d'Andròmines TV- a fer l'entrevista. Va ser una xerrada molt entranyable, pel clima que es féu i pel tema que abordàvem. Vàrem recordar moments molt especials i per uns instants, vàrem reviure altre cop aquells anys. A mesura que parlàvem, ens adonàrem del que havia representat participar en aquest projecte i de fet, del que representa la Bressola per a nosaltres. Tot i que és una història de fa temps, és força present en molts moments, ja que va ser un punt d'inflexió a la nostra vida.   

  

De nou, un matí a la Bressola

A finals de mes torno a pujar a Perpinyà, bé, al Soler, on hi ha l'Institut, a fer una formació sobre matemàtiques als companys de La Bressola. De fet, estic segur que allà hi ha molts que en saben molt més que jo d'aquesta ciència, només cal tenir present que si hi ha un institut hi ha llicenciats i per tant, de coneixements matemàtics, de ben segur que em passen la mà per la cara. Ara bé, vull pensar i això és el que m'esperona, que els puc oferir quelcom de diferent, no en quant a l'àrea purament de matemàtiques, sinó referent a la Didàctica, al desplegament d'aquesta àrea dins de l'aula.
Fa temps, de fet des que vaig començar a treballar de mestre, si no abans quan estudiava, que em plantejava per què de la desafecció dels infants per aquesta àrea, per què molts no trobaven atractiu a les matemàtiques i de fet, encara avui dia, quan un nen em diu que no li agraden les matemàtiques, si he treballat amb ell durant un temps, sento com si hagués fracassat, com si no hagués fet bé la meva feina. D'entrada perquè dir que no li agraden les matemàtiques és massa genèric, massa general i per tant, està encabint en aquest desplaer, molts aspectes que de segur li agraden però no s'ha plantejat, des de jocs de taula a activitats de lògica, passant per descobriments increïbles o mesures viscudes. D'altra banda perquè aquesta desgana es deu a que un aspecte matemàtic, en general és el càlcul, ha passat per sobre de tot el demés i per tant la seva sobre-exposició ha fet que avorreixi aquesta ciència. Per tant, el repte principal per mi, no és l'aprenentatge de les matemàtiques -fixeu-vos que malgrat molts mestres els nens aprenen matemàtiques- sinó la percepció i l'atractiu que generen aquestes en els infants, perquè si se senten atrets per aquesta, per alguna branca d'aquesta, a la llarga, en comptes d'aturar-se al coneixement matemàtic bàsic i indispensable, aniran més enllà, gaudint de les descobertes i de l'àrea fins a límits insospitats, obrint la seva ment.
Per ser sincer del tot però, a més del fet de dedicar un matí a reflexionar sobre les matemàtiques, el que més m'atrau i em captiva de tornar a La Bressola és d'entrada veure els antics companys, amarar-me d'aquella empenta i ganes de treballar, d'innovar, d'implicar-se en l'educació i de l'altra conviure, ni que només sigui durant unes hores, de l'esperit bressola, de l'esperit projecte que fa que força mestres iniciïn una aventura lluny de casa avocant-se a un projecte, a un repte i hi dediquin molt de temps i més energies.

Per molts anys, Mònica.

Dissabte vam celebrar l'aniversari de la Mònica. Els seus 40 anys. O eren 26, com ens digué amb murrieria el dia que ens convidà? No ho sé pas, algú va dir que per si de cas, portaria més espelmes. I així va ser, però com que estaven repartides entre varis pastissos, seguirà sent un enigma. Un dolç enigma.
La veritat però, és que els anys és el de menys. Ja ho sabem i els sabem. El millor fou veure la Mònica exultant, contenta, feliç, radiant, envoltada de molts amics i parents, lliscant entre uns i altres, saludant, abraçant, això d'abraçar és un tret d'ella, intrínsec, i somrient. Somrient molt. Se la veia molt feliç. Qui sap si en Marc també n'és el responsable. Segurament que sí.
Ella és una persona tendra, que estima als amics i sempre els rep calorosament. Molt extravertida. Vàrem ser companys a la Bressola i engegàrem força projectes plegats i en passàrem de tots colors. Encomana il·lusió, és de les que s'apunta a tot i que gaudeix amb allò que fa, sempre amb una visió positiva. Per sumar. Per afegir. És mestra. Mestra amb majúscules, d'aquelles que s'emociona amb la feina. Que la viu i la fa viure.
Dissabte la Mònica va fer anys i puntuals vàrem anar a Garrigàs, a tocar de Figueres, a festejar que la nostra amiga, la nostra bona amiga, feia anys.

Els Països Catalans tenen una cita a Perpinyà

Per aquells que encara creuen que allà a la Jonquera canvien de país i que aquells que allà parlen en francès o bé tenen una pronúncia un xic diferent del català potser afrancesada, no són catalans, els recomanaria que aquest 24 de maig es deixin caure per Perpinyà, a veure i viure la Bressolada. La festa de les escoles en immersió en català de la Catalunya Nord. De la Bressola. 

Allà potser descobriran que rere unes parades plenes de senyeres -te les trobes arreu-, un poble encara viu de sardanes i una gent boja pel rugbi, que parla molt en francès però comença a deixar-se anar amb el català, s'amaga un bocí de país que ens varen voler fer creure que no existia. Que ens amagaren i ens vengueren com el país veí aliè a nosaltres. La Catalunya Nord i no hi ha res més lluny de la veritat.  

I tant que costa sentir parlar el català. I ves. L'Estat francès és més sibil·lí que l'espanyol. No se'l veu d'una hora lluny. No ataca espitregat i fatxenda, ataca amb guant de seda però amb puny de ferro. Després d'anys de feina bruta i constant, costa sentir el català pel carrer, perquè els que el parlen de tota la vida, ho fan com sempre ho han fet, d'amagatotis i amb aquell punt de vergonya del meu parlar no és el correcte, però si volteu per l'Esplanada de Perpinyà el dia de la festa, sentireu la quitxalla parlar en català. Desinhibits. Orgullosos. Contents. Ep, però alerta. No parlen el català de Barcelona. I ara. Allà es parla el rossellonès, que per alguns ignorants és un català afrancesat, res més lluny de la veritat. Té els seus mots diferents, propis de l'indret, que per entendre cal escoltar i deixar parlar. Ells, quan venen aquí, també els sembla que parlem espanyol. Bé, català espanyol, perquè també usem de manera incorrecte mots  i estructures manllevades de l'espanyol ( bueno, vale, assentat, tinc que... ), però malgrat tot, malgrat la nostra imperfecció a l'hora d'expressar-nos, no ens qüestionen la catalanitat. Està per sobre de la llengua. Aleshores, perquè ho fem nosaltres? Anem tan sobrats de conciutadans que podem erigir-nos com a jutges i senyors del fet català? O bé ens creiem propietaris d'aquest tret d'identitat que els castellans varen esmicolar i partir? Potser és millor que ens acostumem a sumar, com fan ells. Ja ho veureu, quan volteu per l'Esplanada també trobareu gent de les Illes i del País Valencià. Gent d'arreu des Països Catalans. Gent del mateix País orgullosos del seu origen.  

S'acaba una etapa. Bona feina, Joan Pere

A partir de la primavera del 2013 quan pugi a veure els amics a La Bressola se'm farà estrany no trobar-hi al Joan Pere. Molt estrany. I és que es jubila. Hi ha persones que sembla que mai es jubilaran, que sempre superaran les anades i vingudes dels altres. Seran presents, com rocs a la costa, combatent l'embat de les onades, però de la mateixa manera que la mar erosiona el rocam, el temps implacable fa forat i tothom, tard o d'hora, ha de fer un pas enrere. Ha de recular. Però del Joan Pere se'm farà estrany. Molt estrany. La institució va lligada a ell i ell, està lligat a la institució. Geni i figura, dandi del nord, músic trobador, mestre apassionat, pedagog autodidacta, ha dedicat la seva vida i les seves energies per assolir un somni. Una il·lusió. El seu discurs sempre conflueix en un punt, en un anhel. El desig de veure normalitzat el país. El desig de veure normalitzada la llengua en aquell racó de nació. Amb gran personalitat, com tot home amb bon nas, no deixa indiferent.
Quan començà molts se'n reien d'aquell grupet de vuit nens i nenes amb aquell senyor curiós. Eren simpàtics. Eren divertits. Amb el temps i molt d'esforç, l'escola creixé i aquells 8 nens i nenes n'esdevingueren 100 a Prada i 700 més arreu del territori i les mirades, ara, són de respecte, de reconeixement. La formiga fa dia a dia. Només ella es creu que omplirà el rebost. No escolta els cants de sirena. La cigala ja pot riure, però a l'hivern, qui riu, és la formiga vora la llar amb la panxa plena, com el JP.
Té el cor ocupat. La ment sempre està barrinant. La llengua, el català, aquell mal de llengua que deia en Larreula, l'amic incondicional, amb La Bressola l'ha enamorat.
És un home de recursos, capaç al matí de saludar a un ministre, al migdia trobar una subvenció de sota les pedres i a la tarda netejar mocs. Sobretot, els mocs, als inicis. Quan el mestre model ho era tot, per alguns una utopia, una flor d'estiu. Ara estem més habituats. Trencà esquemes, entrà el català a l'educació del nord, l'estengué a tot arreu. Lluità i convencé, encara ho fa avui dia, per omplir l'escola de català. Tot el dia, totes les hores. Tots els racons. Fent normal escoltar el català en aquelles terres maltractades. En aquelles terres oblidades. Tornant-li l'orgull. El valor. La força.
Molts, com jo, vàrem arribar a La Bressola seduïts pel model, un model que anà creixent amb l'escola, que s'anà fent amb els anys. En ell vèiem un pilar. El pal de paller. Vaig tenir la sort de treballar amb ell uns quants anys. Ell i d'altres de molt bons. De discutir amb ell. De meditar amb ell. De fer-nos amics. Com tothom té clarobscurs, però només personatges especials, amb petites dosis d'egocentrisme, d'eixelebrament, de rauxa, de valentia, d'inconsciència, de passió i de molta força i convicció aconsegueixen grans fites. Perquè el camí fins avui ha estat dur. Ple de pedres. Ple d'entrebancs. Reptes des de fora i des de dins i per sobreviure a tot, cal tenir un cap ben moblat, uns objectius clars i una voluntat de ferro.
La seva vida, durant molts anys, ha estat la Bressola. Ha estat la llengua. Ha estat el país i gràcies a personatges com ell, perquè cal ser un personatge per lluitar a contracorrent, avui parlar català a la Catalunya Nord és més normal. Més habitual. Un dret.
Ell i d'altres també, és cert, han tornat el prestigi al català, al país i malgrat encara queda molta feina a fer, ara el camí és més planer i al fons, allà rere un revolt, on els arbres deixen pas a la clariana, comença la baixada. Preparem l'embranzida.

Altre cop la Bressola... I que duri.

Ahir vaig anar a una trobada d'antics mestres de la Bressola a Barcelona, a la seu de Rosa Sensat. La trobada, a més de servir per trobar-se amb antics companys i posar-se al dia de tot plegat, va servir per marcar-se uns objectius de cara a donar suport a les escoles des d'aquí estant.
A l'aire es respirava altre cop l'ambient bressola, aquell sentiment de pertànyer a un projecte. Ens marcàrem dos objectius bàsics. D'una banda reforçar el coneixement que hi ha de les escoles com a model d'immersió. És un projecte que té com a cara més visible la recuperació de la llengua a una part del país on està  molt malmesa, maltractada i oblidada per les administracions i de l'altra, donar a conèixer les escoles com a model pedagògic. Escoles innovadores que a més de treballar en pro del català, ho fan de manera curosa, innovadora i valenta.
Segurament tots els que hi hem passat, hem transmès sobretot la feina en quant a la recuperació de la llengua, una feina totalment en vigor i aplicable al sud, aquí, mentre que la part pedagògica, la part educativa, la innovació, la creativitat, els projectes educatius, queda en un segon terme i se'n fa menys bandera. Grans mestres hi han passat i a més de deixar-hi el seu granet de sorra, s'emporten un bon cabàs d'aprenentatges, mentre que d'altres s'hi queden i ajuden a augmentar-ne la qualitat amb el seu dia a dia.
Amb aquesta visió, amb la visió de donar a conèixer més el que significa les Bressoles en tota la seva dimensió, ens vàrem proposar tres accions.
Una serà l'oferiment dels mestres que viuen a aquesta banda del Tractat dels Pirineus com a suport a xerrades i tertúlies a municipis d'aquí per tal de donar a conèixer una visió de l'Associació. De les escoles en primera persona. Fins ara se n'ocupava exclusivament l'Associació dels Amics de la Bressola.
Una altra serà l'oferiment d'aquest bagatge al Departament, ara que impulsa formació als mestres en temes d'immersió, mostrant un model que funciona. Una manera de treballar contrastada. L'experiència de mestres que han treballat i respirat la immersió en primera persona, que han viscut i pensat, meditat i discutit sobre la immersió a fons, plantejant-se estratègies, qüestionant-se mètodes, aplicant-los i sobretot, veient-ne els resultats.
I un altre punt que s'acordà, i no per ser el darrer és el menys important, fou crear una xarxa de contactes per antics estudiants de les escoles com a suport en cas de que volguessin fer els seus estudis universitaris aquí. Molt sovint allò que volen fer no es troba a Perpinyà i han de marxar a Montpeller o més lluny.  Alguns ja han fet el pas i són a Girona estudiant. Són els millors ambaixadors d'un sistema educatiu, aquí i allà.
En resum, una jornada molt productiva.