Els aniversaris

A l'escola, quan algú fa anys, sempre fem quelcom. Lluny queden aquelles èpoques en que es celebrava amb quelcom per menjar. Amb el temps, hem anat donant més valor als rituals, al reconeixement, a viure el dia de manera especial, que no pas a un dia on tothom espera quelcom per menjar.

Ara ho celebrem d'una manera especial. Els anys signifiquen el pas del temps i per tal de representar aquest pas, l'infant, al voltant d'un llum, que representa el sol, sostenint un globus terraqüi, volta tants cops com anys té. De fons posem alguna música agradable, tranquil.la.
Avui, era el meu aniversari i normalment refuso fer segons quines coses, sobretot perquè penso que els protagonistes han de ser els infants. Ara bé, he accedit al ritual perquè també és cert que quan un adult fa allò que els infants també fan, aquests se n'alegren i li donen encara més valor. Quan avui feia jo les voltes, no totes, hem fet una retallada per tal que no durés tant, veia la cara dels infants i era el regal. Molts mirant-me amb una tendresa i un amor fantàstics i sobretot els meus dos fills, que veient-me fer les voltes, em miraven emocionats i de retruc m'he emocionat.
Ha estat el millor moment del dia. Ha estat el meu regal i m'ha agradat. M'ha agradat molt, més que qualsevol altra cosa que em poguessin haver donat.
Gràcies família de l'escola.

Aquells vells companys

L'altre dia vaig anar a sopar amb uns companys de l'Institut. Feia gairebé 25 anys que no ens vèiem. En acabar l'Institut, l'efervescència de l'adolescència, les ganes de fer camí i conèixer gent, ja sigui a la Universitat o bé treballant, va fer que sense adonar-nos ens anéssim allunyant. De manera natural, sense ser-ne massa conscients. Els camins es van separant i només es fa evident quan un dia mires enrere i veus els anys que han passat i com en queden de lluny aquells companys.

Ara, temps després, aquella efervescència explosiva ha minvat, aquelles ganes d'anar endavant sense preocupar-te de mirar enrere ja no hi són i esdevens més com una ampolla de Coca-cola oberta de fa dies, amb encara un xic de soroll de gas, però amb menys bombolles que aleshores i un vespre, mentre navegues ociós, una imatge fugissera et passa pel cap, com un llampec i te'n recordes d'aquells companys i els cerques al facebook o a d'altres xarxes socials per veure què se n'ha fet d'ells. I et sorprens dels camins que ha seguit cadascú i qui sap perquè, decideixes, o algú decideix, que estaria bé tornar-se a veure i a parlar. Aleshores s'organitza un sopar i descobreixes que no calen ni els cinc primers minuts per trencar el gel. De nou, com si uns vells automatismes s'activessin al cervell, aquelles persones esdevenen altre cop els companys d'abans i la confiança ressorgeix de nou i les complicitats es repeteixen.  

La vetllada va estar molt bé. Francament bé. Plena d'anècdotes, de records i de tant en tant tornaven aquelles mirades de complicitat, aquells gestos o expressions d'abans, però sent-ne conscients, sabent que era una picada d'ullet al passat. Era sentir el noi en la boca de l'home, descobrir les històries de l'adult als nois que érem. La manca de contacte durant anys, deixa com una sensació de pausa, de buit i es fa curiós passar de parlar de noies i tabac, estudis o jocs, a fills, educació, feina o política entre d'altres i tot plegat sense temes pont, sense afegitons, perquè avui dia aquests són els temes que més ens capfiquen, però venim d'aquells. Vaja, un salt endavant de cop, sense la progressió que es viu amb la gent amb qui mantens el contacte habitual.
Va ser una trobada amb força sorpreses. Mitja vida per descobrir. Divendres, sopant amb el Joan, el Marcel i el Josep, em vaig sentir molt bé. Feliç i còmode. Molt a gust i vaig descobrir també, que la memòria és juganera i cadascú recorda escenes diferents i quan és la mateixa, aleshores les visions divergeixen tant que sembla difícil que fos el mateix esdeveniment.

Segurament ja no tardarem els mateixos anys a tornar-nos a trobar. Qui ho sap, però m'ensumo que a partir d'ara, a l'agenda hi haurà uns quants dies marcats en vermell per tornar-nos a trobar, perquè mirar endavant no està renyit amb recordar d'on venim.   

Mama por!

La carretera de Monistrol a Mura és una carretera idíl·lica. Una carretera de revolts que travessa una zona boscosa força frondosa. Des de Mura fas un parell de puja i baixa, primer baixant per anar a peu de riera, per després, enfilar cap al coll de Lligabosses. Des d'allà, davalla suaument fins a Monistrol. 

En general és una carretera poc transitada, excepte els caps de setmana, quan els ciclistes se la fan seva i en grups compactes, una massa de gent sense definir ni diferenciar, bicis, cascs i pedals, la ressegueixen esbufegant i fent esses perilloses. 

L'altre dia, dimecres, en tornar de l'escola, cap a quarts de sis, a aquella hora que els fars no calen però les ombres ja s'estenen, passat un revolt vaig trobar-me un camionet aturat en direcció al coll. 

Remenant el motor hi havia un home i al seu costat un altre. 

Sabent que aquesta carretera pot ser molt solitària, em vaig aturar al costat per oferir un cop de mà. No en sé res de mecànica però la solidaritat t'obliga, a vegades, a parar-te com si en sabessis.

Vaig oferir-me un cop. Dos. Tres. Però potser pel català, no vaig obtenir resposta, excepte unes mirades desconfiades. Poc a poc anaren sortint persones de no sé on i mirant-me amb desconfiança s'anaren atansat a la meva furgoneta. 

Jo insistia. Us cal res? Us puc ajudar? Però un silenci tens s'apoderava de l'ambient i unes mirades poc amistoses s'anaven centrant en mi.

Al cap de poc, que a mi em va semblar una eternitat, el xicot, traient el nas del motor, digué en castellà que no els calia res, que se'ls havia escalfat el motor i a mode de calmant, les seves paraules retornaren la serenor i tots varen deixar anar un respir. 

Sense res més a dir em vaig acomiadar i vaig marxar. 

El camionet, d'aquells de caixa metàl·lica, atrotinada i abonyegada per arreu, va quedar allà, però sé que se'n van sortir perquè dies després els vaig veure sortir d'un camí, deixant una pista forestal a la mateixa carretera.

Si fos mal pensat, que ho sóc, diria que eren cercadors de coure i que en un primer moment, en aturar-me, desconfiaren i malpensaren de mi, fins que veieren que només volia ajudar-los. Durant uns instants vaig sentir-me incòmode, molt incòmode i un xic espantat, perquè les mirades i els gestos, més que els mots, diuen molt i la seva actitud no era receptiva ni oberta, era més aviat desconfiada i tancada, com si amaguessin quelcom. 

La llar de foc

A casa teníem llar de foc. Una llar de pedra. Quan arribava el fred, s'encenia i no s'apagava fins que el dia s'allargava i el fred es retirava.
De petits n'estàvem captivats. Al principi d'encendre-la, cada temporada, demanàvem de dormir al menjador, un dia o altre, estirats a la catifa o al sofà per poder estar mirant el foc. Veure'l menjar-se els troncs i sentir la seva escalfor a la cara, una mena de ritual.
Abans d'anar a dormir hi posàvem un tronc gros, d'aquells que dèiem per tal que duri tota la nit i l'endemà, remenant el caliu, cercàvem quatre brases amagades sota la cendra, per tornar a encendre-la, un cop neta.
En aquella època, on el reciclar es feia d'una altra manera, diguem-ne que més personal, moltes de les deixalles anaven a parar al foc. Impensable ara. I un cop aquest havia fet la seva feina, una part de les cendres anava al pati i la resta al contenidor. A l'únic i solitari contenidor que hi havia al cap del carrer.
Durant anys hem anat canviant de casa. La feina ens ha fet voltar un xic i sovint, a l'hora de buscar llar hem intentat cercar-ne una amb foc a terra, però la veritat, en general ha estat un fracàs. O bé anàvem a una que tenia la xemeneia massa alta i tota la casa esdevenia xemeneia o bé en comptes de foc a terra hi havia salamandra, però uns cops el tub d'aquesta feia unes ziga-zagues impossibles o bé la llargada del tub feia que rebufés tot el fum. Fins enguany. Per fi tenim una llar que tira. Que no deixa la casa plena de fum i escalfa i ara, dia sí, dia també, l'encenem una estona. Gairebé com un ritual, perquè els petits de casa també volen participar i els agrada mirar el foc. Veure les flames i les brases mentre el temps passa. Dolçament. Notant l'escalfor al cos, gaudint dels capritxosos dissenys de les flames i sentint el crepitar dels troncs. Un espectacle captivador.

De trasllat

Trasllat a l'escola i a casa. Perquè a diferència d'aquells postres de maduixa que anunciaven fa poc, a mi de xic no me'n donaven dos, però ara, m'arriben de dos en dos. Un trasllat ja està fet. El calendari urgia i tothom anava veloç, i ara, de nou, altre cop el calendari prem i les hores s'escolen entre pots de pintura i mobles que se'n van.
Aquest cap de setmana hem estat atrafegats. Primer buidant el que hi havia. Mobles i més mobles als quals no hi trobem sortida, excepte la porta. Després, pintant. Perquè per fer-t'ho teu, potser va bé fer una mà de pintura i d'aquesta manera ja li dónes un toc personal a l'espai.
Per sort, aquest cap de setmana, a més d'atrafegat, ha estat ple d'amics. Uns i altres passaven a donar un cop de mà. Alguns a pintar, d'altres a moure trastos i altres a encintar. I sort. Sort d'aquestes visites disposades, perquè hi ha feines que són feixugues i aquesta, n'és una. Molt feixuga i més si tens canalla.
La veritat és que malgrat l'atabalament d'aquesta feinada, és agraït veure que pots comptar amb força gent i que aquests, de manera despresa i voluntària, s'ofereixen i vénen a ajudar. A oferir allò que tenen, un parell de braços i un xic del seu temps.
Encara ens queda feina, però feta d'aquesta manera, tot i que segueix sent pesada, és agraïda. És simpàtica i es fa bé.
.

La Píxel ens ha deixat.

Al Bessiberri Sud

Si busqueu a la Píxel, la meva gossa, no la cerqueu corrent al meu costat. Ja no.Tampoc la busqueu, si em veieu amb algun amic, pujant muntanyes amb esquís o caminant. No pot ser. Ni al Puigmal, al Pedraforca, la Punta Alta o els Encantats, i ara! Malgrat les va fer diverses vegades. No us hi escarrasseu. Menys encara, si em veieu acotat fent fotos a flors o animals de Calders, a tocar meu, asseguda o estirada tot esperant pacient i obedient. No perdeu el temps. Seria estrany, a més, que fos prenent un bany al riu Calders o qualsevol bassiol, malgrat sempre tots els ha trobat i si res li he dit, ha tastat. No, senyor. I menys, saludant-vos tot remenant la cua com solia fer, ja no pot. Ni saludar, ni jugar, ni perseguir.
Aquest matí, després d'un accident, ha marxat. Els que tenen animals potser entendran el buit que ara tinc. Els que no, segurament se'n sorprendran. Però és que quan fa quinze anys que tens una gossa, i d'atura, alto senyors que aquests són ferrenys, espavilats i fets a la seva, es crea un vincle estrany. Una relació difícil d'explicar. Acabes coneixent aquell lladruc, aquell grinyol, aquella mirada o bé aquell desfici. El temps te la fa conèixer i el teu fer diari en queda condicionat.
Enrere queden les anècdotes. Moltes i variades. Les potes encetades a Serrabona, el pernil que va devorar juntament amb un televisor que esclafà, el camp de mongetes arrasat i tantes i tantes i tan variades. No en va era coneguda per tothom.
Ara, si la voleu trobar, la imaginació us caldrà esmolar. Resta a Calders, com no pot ser d'altra manera. A una pineda, però aquesta és peculiar. Diferent dels llocs bruts i emboscats que dominen el territori. És un racó humit, amb una catifa de molsa i pinassa que fa de bon trepitjar. A més, alçat com està, l'aire hi corre generós i les olors del romaní i la farigola s'hi senten fortament. És un bon indret per reposar. Si més no, a mi, m'ha agradat.

S'acaba el curs. S'acumula la feina.

Si els finals de curs ja són complicats com a mestre, quan amb quinze dies vols acabar coses que potser necessiten més dies per fer o quan prems un xic l'accelerador quan potser no caldria, qui sap si per por de deixar-te coses al tinter, la cosa es complica si ho combines amb el paper de pare i aleshores esdevé una odissea.
Divendres vàrem tenir la festa de final de curs de l'escola del gran i ja vàrem acabar tard. Dissabte, perquè els finals s'acumulen i no seria un final de curs digne de menció si no passés aquesta acumulació d'actes, vàrem també tenir el final de temporada de futbol. Un partit al matí i el dinar de comiat amb jugadors, familiars i simpatitzants tot seguit i per acabar-ho d'adobar, avui com qui no vol la cosa, la cloenda de judo. Una exhibició al matí que ha durat fins al migdia. I és clar, avui, a la tarda, tots estàvem trinxats, però per acabar-ho de rematar i per escampar la boira, he anat a córrer una estona. Per desconnectar. Per trobar-me amb mi després de tants actes socials i se m'ha posat bé, molt bé, el que necessitava per començar la setmana amb energia.  

Acompanyant fins al final

Eren els darrers instants. Una trucada de ma mare m'avisava que el patiment s'acabava. Que la malaltia llargament patida feia forat i que el desenllaç no tardaria a produir-se. Vaig arribar ràpid. Poc després de la trucada ja era al seu costat, malgrat la distància. En una cadira freda i incòmode ran de llit. Ell ja no em veia. Feia hores que la consciència l'havia abandonat i només una lleu ranera, un respirar feixuc, mostrava que encara hi era.
Feia uns dies, el darrer cop que l'havia vist, ja se li anava un xic el cap i després de llargs silencis amb mirades perdudes i somriures estranys i fora de lloc, em demanava que anés a tal cambra o a tal altra a cercar quelcom. Cambres d'una casa d'infància ja enderrocada per cercar estris d'uns pares enyorats.
Aquell darrer dia estava amb els ulls tancats. El tub d'oxigen deixava anar un so monòton, sibilant i constant. La calma durà  una estona, no massa, tot i que se'm va fer llarga. Sense saber massa què fer, vaig restar allà, només esperant el moment, assegut.
Li vaig prendre la mà. Una mà que semblava pertànyer a un altre cos, però que en prendre-la em premé dèbilment com per mostrar-se que em sentia o qui sap si fou un darrer impuls nerviós. I la vaig mirar. Vaig dibuixar mentalment aquelles cicatrius que coneixia de temps, d'uns dits castigats de treballar. Ferits anys enrere.
Poc a poc la ranera augmentà de volum. Les respiracions s'espaiaren i cada una era feta amb més esforç que l'anterior. El mirava amb angoixa, contenint la respiració fins que acabava l'operació. Així estona. Una inspiració llarga, trencada i sorollosa, seguida d'una lleu expiració i tot seguit una pausa llarga. Massa llarga. Massa forçada. Fins que instants després, començava altre cop l'operació amb esforç.
La visita d'infermeres i metges va ser constant. Un degoteig per comprovar-ne el desenllaç, en silenci, solidaris, fins que cap al final, veient cap on anàvem, restaren una estona més, però que just a l'instant final -era difícil de preveure- marxaren i ens deixaren sols. Compartint el moment, el comiat.
L'altra mà li passava pel front suat. Suat i fred. Sempre m'he preguntat com podia suar amb aquella fredor. Els ulls seguien tancats, ja no els va obrir més. El respirar feixuc i tallat. I el darrer cop, com si volgués que me n'adonés, va deixar anar aire més pesadament, més sonor, més tallat i després res. Quietud. Silenci, excepte per l'oxigen. El so monòton i la claror fonent-se. Era el capvespre. Al peu de la cambra Barcelona, amb els llums que s'encenien.
El càncer és implacable. Constant. Obstinat. Tossut. Mon pare ho va ser menys. Al final, la partida es decantà, la balança caigué. Ara en fa uns tres anys, a finals de gener.
Avui, ahir, quan sento que tal o tal altre ha mort de càncer, i malauradament n'hi ha força, torno a viure aquell moment. Un moment que malgrat tot, em fa sentir afortunat i que em fa feliç perquè vaig compartir l'instant. El traspàs. El vaig acompanyar i malgrat arribem i marxem sols, tenir algú que ens estima i ens prem amb força la mà, bé deu ajudar. Si més no això vull creure, potser perquè és el que crec que m'agradaria a mi. I quan sento que ha marxat el Lluís, l'Ignasi, la Tati o algú altre, també premo la mà. Serro les dents. Però recordant aquell dia i pensant en la seva família. Esperant que l'hagin pogut acompanyar.
 

Per fi, la cova d'en Pich

No és espectacular. Poc més que un forat gran. S'entra per una obertura al mig d'una paret, tot començant la baixada. Per dins segueix davallant uns metres fins que s'aplana. L'orifici d'entrada fa menys de metre i mig d'alçada, fent que per entrar a la cova t'hagis d'acotar. A dins hi regna una foscor pregona, només trencada per l'escassa claror que ve de l'entrada, poca a l'hora que hi hem anat. Les parets són d'argila mesclada amb còdols que es descomponen fàcilment al tacte. A sobre, el sostre està a uns tres metres d'alçada i al mig de la cova, un forat, semblant a un ou gegant estirat, d'uns tres metres de llargària, sembla que indica on devia asseure's, mancat de cadires i altre mobiliari.
Encara hi resten uns taulons rosegats i quatre estris de cuina. Una olla. La memòria a vegades juga males passades i et fa veure coses que no deuen ser, però diria, i només és una sensació, que aquella olla coincideix amb un joc d'olles que tenien els avis a Sabadell, una olla esmaltada de color granat, però mai se sap. També un vas i encara que és dels típics de bar pel tallat, la ment em porta altre cop a aquells que hi havia a casa dels avis. Però vés a saber. Són tan freqüents! A més a més hi havia un parell d'ampolles de cava. Ampolles velles i quatre estris de fireta.
Hem estat una estona allà dins, en silenci, mirant, escoltant, palpant. Gratant el terra. Allà dins l'avi s'hi va estar anys. Sortint només de dia, emboscat de nit. La por feia que s'amagués i potser, el fet d'amagar-se, de passar hores allà dins, féu que encara tingués més por i quan la guerra va acabar, i va passar per la presó, en sortí un home silent. Pensatiu. Poruc. Callat. Més avesat a escoltar que a explicar. Potser les llargues hores de silenci, qui sap si d'angoixa allà emboscat, el transformaren en l'ombra que fou a partir d'aleshores. Sempre discret. Assegut en un racó, fent les seves coses, marxant cap a la fàbrica, just després de dinar, o a mirar el bestiar. Tenien conills, gallines i coloms.
Qui sap fins a quin punt pot marcar-te estar anys i anys amagat. Amb la por al cos de si t'enxamparan. De dia treballant el camp, mirant de reüll el camí cada dos per tres, al vespre a la cova, amb l'orella parada per si sentia arribar algú. Quin neguit. Quin mal viure.

Ben informats

Que la Mari i el Jordi es casin m'alegra. Sóc bon jan. Que la Jennifer faci 18 anys és una sort. Que el Max faci una festa d'aniversari per celebrar els seus cinc anyets, què menys! Cal pregonar-ho. Que Solidaritat es vagi presentar a Caldes de Montbui és esperançador. Que l'Esther li digui que sí al Jose, suposo que en dubtava, no ens hauria de deixar indiferents. Que al Xaloc puguis anar a fer un dinar de temporada és una bona notícia i cal aprofitar-ho. Que els Micos Ballarins toquin al palau d'esports és una festa gran. I així un munt d'actes i celebracions. Un munt de bones notícies, però que dies, setmanes i mesos després encara quedin penjats cartells, llençols, globus, papers i paperets, aleshores això ja no fa cap gràcia. Emmerda i m'emmerda. Perquè amb la mateixa facilitat i felicitat que pengen l'avís -normalment els amics més propers- i ens en fan a tots partícips -què faríem sense saber-ho-, podrien també despenjar-los. No cal que dia rere dia en passar per aquell revolt, pont o cruïlla recordem aquell gloriós acte, festa, celebració o esdeveniment al que segurament no hi vàrem ni assistir. Ens informen però no ens conviden, quin mal gust. I a sobre ens ho recorden.

Dissabte mandrós

Dia de pluja. Tarda mandrosa i freda. En comptes d'anar sembla que venim, però el calendari, malgrat tot, ens ho confirma. El bon temps ve, diu. Però cal un punt de calefacció per trencar el fred que ara s'instal·la de nou. I assegut davant de l'ordinador, aprofito per repassar fotos de fa quatre dies. Del petit lapse d'estiu. De les flors obertes i els insectes despertant-se. O dels camps ben grocs d'una colza que ara s'escampa. El biodièsel és un bon negoci i nosaltres, de resultes, tenim imatges impagables. Una paleta de colors radiant.
De fons la ràdio. Música. Ja ni poso el futbol. El cor me'l pot demanar, velles costums. A vegades guanya. Però el cap, que em parla de desigualtats, incoherències, abusos, absurditats, sovint em dicta el dial. Oblida't els nens aviciats, crida. I avui, altre cop, i ja en són uns quants, guanya. Números massa alts per un joc. Per un passatemps.
La música em sembla més adient. 

Després d'un accident

Avui he tingut un ensurt. Un gran ensurt. Anant cap a Artés, passat Vista Pirineu -Vista Alegre pel senyor google maps- el cotxe m'ha marxat. Queien quatre gotes. Després d'un doble revolt he perdut el control d'aquest. Ha cuejat. El primer cop l'he pogut adreçar, però al segon, amb el cop de volant, m'he quedat encarat cap al marge. Cap al camp. Un salt d'uns tres metres de marge. I allà he anat. Sort del cotxe. Ample, baix i estable, sinó estaria fent voltes i més voltes de campana. Instants abans de fer el salt aquest cop no he vist cap imatge. Altres vegades que m'he espantat, a la muntanya o a qualsevol lloc, he vist imatges de la família o de la vida passar per davant meu a càmera ràpida, avui només una certesa. Dins del cap i diria que en veu alta ho he deixat anar, un ara llepo. I sí, he llepat.
Just després d'acabar el mot un flaix. Bé, dos suposo. I tot seguit dues bosses d'aire. Una m'ha picat directe al nas. Els que em coneixen segur que ja s'imaginen el perquè. I després res. Silenci. Quietud. I olor de fum.
Però he sortit tot sol. Bé. Espantat. Atordit. Fins després no pares a pensar en tot el que hagués pogut passar, també és cert que tothom t'ho diu. I és que un accident és una putada, permeteu-me el mot. Un fàstic. Et preguntes per què m'ha passat a mi un i altre cop, però en el fons estic content perquè això, no ha estat res i anava sol. Sobretot això, anava sol. A més a més, m'he adonat, no sé si és per viure en un poble o què, que la gent respon i de cotxes que s'aturaven a demanar i oferir-se, n'hi havia un fotimer i la veritat, fa ple, com diuen a la Catalunya Nord. Més tard a casa trucades, les notícies volen, demanant com estava i tot això et fa sentir millor. Embolcallat. Estimat.

Que demani un desig...

Avui en faig quaranta. I sona molt gros. Sona molt bé també. Sentia fa uns anys d'algú que ja els tenia, que els quaranta eren especials. Eren dels millors i jo m'ho mirava estranyat. Amb una ganyota d'estranyesa dibuixada a la cara. Però ves, potser sí que hi ha una part de raó en aquesta afirmació. O de moment és el que avui puc pensar.
Em sento ple de vida. Amb molts projectes per endavant i una motxilla al darrera plena de recursos, de vivències, d'anècdotes i de moments. Tot està per fer i tot es pot fer i des del peu del quatre, des del canvi de dígit, agafo aire per començar a córrer, prenc l'embranzida que m'impulsarà endavant, a fer el salt. A fer el bot cap al proper número.
De mancances, avui,  en recordo algunes. A mig camí han quedat històries que voldria haver resolt diferent i persones a qui mai voldria haver deixat enrere o perdut. També mots no dits o deixats anar sense haver-los meditat prou. No som amos de tot el que ens envolta. Però gràcies a ells, a elles, sóc com sóc i quan em llevo, mirant-me al mirall, puc dir que em sento viu, em sento ple. De tot se n'aprèn i a tot li devem el que som. L'home d'avui. Els moments més durs ens enforteixen, ens ajuden a créixer, a crear vincles, relacions i a la llarga, allò que semblava que ens esquinçava per dins, que ens esmicolava, realment ens enfortia. Ens soldava. Perquè no hi ha res més tossut que la vida i en aquesta, cada garrotada, després de fer-nos trontollar, ens torna més forts, més enters.
D'amics tinc els que m'estimo. Els que vull i alhora en sóc d'aquells que volen i això em fa feliç. Aquest equilibri. Aquesta pau general. I tinc la família que em fa sentir ple. Sencer. Amb un fill que córrer per casa i un que ja ve. Està a tocar. Sóc amant i amat. Què més puc demanar?
Avui que en faig quaranta, em sento feliç, molt feliç.  

Poboleda

Quan comences a buscar els orígens entres en una espiral que es fa difícil d'aturar. Una branca de la família, la Cañisà, ve d'aquest petit poble del Priorat, a peu del Montsant. Hi viuen unes 350 persones i per arribar-hi cal seguir una carretera estreta i serpentejant des de Falset o bé una altra des d'Alforja menys marejadora però també zigzaguejant. Si vinguéssim d'Escaladei ja seria una altra història.
El més curiós, suposo que és perquè feia temps que desitjava anar-hi, és que només passar el collet abans del poble ja m'hi vaig sentir a gust. Potser perquè m'agraden els pobles petits, potser per l'entorn o qui sap si pel que esperava trobar-m'hi. El cert és que em va enamorar. Enmig de camps i boscos el poble s'alça retallat amb el Montsant de fons. Unes parets verticals que conviden a passejar-s'hi. La majoria de camps són de vinyes, tot i que també hi ha força oliveres i algunes nogueres. Els boscos com arreu, pins esquitxats d'alzines i el sòl, de pissarra, sec i polsegós. Molt sec. Més polsegós. S'hi veu poca aigua, excepte un fil platejat que baixa a tocar del poble, riu n'hi diuen, amb uns peixos força grans on s'eixampla. L'aridesa suposo que és també per les dates. El sol peta fort i qualsevol gota d'aigua que surti del guió, ràpidament s'evapora i potser per aquesta manca d'aigua i la lluita per sobreviure que han de fer les vinyes, els vins d'allà són forts, amb personalitat, gustosos i amb un color, els negres si més no, intens. Granat. L'oli, tres quarts del mateix. Aromàtic, contundent. És un bon indret per perdre-s'hi uns dies i més si descobreixes que tens parents llunyans allà i t'ajuden a anar descabdellant el fil de la història familiar.

Jo sóc feliç

Sóc feliç. Pel que tinc i pel que sóc. Perquè tinc tot el que necessito i tinc a tothom a qui vull a prop. O si més no m'hi sento connectat. I potser és per aquella màxima, aquella que diu que no per tenir molt s'és més feliç i hi afegiria que s'és feliç quan es valora allò que es té i sobretot, amb qui es comparteix el camí.
L'altre dia, al concert del Dani, veient els amics i també uns dies abans, a Calders o bé en un berenar comiat amb antics companys de l'escola Sant Vicenç, vaig sentir-me content, ple. Connectat. Perquè les relacions maduren. Perquè ja no és aquella necessitat d'estar les vint-i-quatre hores junts amb els amics per demostrar l'afecte. Ara pot ser més breu però igual o més intens. I quan descobreixes la felicitat i el plaer en petits detalls, aleshores és el màxim.
Avui, per exemple, després d'anar amb bicicleta amb un amic durant força estona, he posat un cd de música i amb l'airet agradable, juntament amb la claror del final de dia, hem estat amb el Berenguer asseguts al sofà, bé, jo assegut, ell fent tombarelles, però xerrant, rient, compartint moments.
També l'altre dia, a les classes que anem per preparar la vinguda del nostre segon fill o més ben dit, de tornada a casa, portàvem música de fons, les finestres obertes del cotxe i agafats de la mà amb la Lali. Natural. Habitual. Breus instants però alhora instants llargs. Instants de plenitud.
Avui, pensant en qui sóc i el que tinc, em sento afortunat.

 

La meva amiga

Fa dies us en vaig parlar. Ara feia dies que no la veia, però aquest matí, de camí a la feina, m'ha vingut a saludar i educadament, no podia ser d'altra manera, m'he aturat, he tret la càmera, he abaixat la finestra- amb les presses i l'emoció m'he equivocat de finestra, petit detall- i l'he fotografiat. Ella, amb paciència, ha restat allà, mirant-me. Esperant-se. Sóc maldestre, perdona'm. I finalment l'he pogut caçar. L'he fotografiat. Que n'és de bonica! Gràcies, amiga.

La ciutat d'Empúries

Aquest cap de setmana, amb allò de " Vacances en família", hem estat a l'Escala. I com cada cop que hi vaig, a l'Escala és clar, perquè al programa aquest de vacances en família era el primer cop que hi accedíem, no me n'he pogut estar de visitar les ruïnes d'Empúries. Una escapada ràpida, una volta. I és que m'agrada perdre-m'hi. Reconec que em tenen captivat i més si com aquest cop, puc passejar-m'hi sense gaire gent, en silenci, seient aquí i allà, somniant, anant i venint. Els sentits amatents. Dissabte les condicions eren ideals, un sol primaveral davallant i una brisa suau acaronant-me la cara i esbullant-me els cabells ja massa llargs. La setmana vinent potser farem el cop de cap i me'ls tallaré, però de moment i com em passa sovint, a enretirant-los com qui espanta mosques, què hi farem.
A les visites altres vegades m'ha agradat trobar-m'hi molta gent, aquí i a d'altres ruïnes, com a Efes, el temple de Zeus o al Colosseu, tant hi fa, ja que en certa mesura era com si l'indret revisqués, però aquest cop la solitud ha estat un regal. I ho he aprofitat. No m'he entretingut amb tot, ja el tinc apamat. He buscat indrets. Racons que conec d'altres cops i que em desperten certes sensacions, indrets que a tocar d'ells, enmig del silenci, reviuen i els sons d'anys enllà callats, tornen per barrejar-se amb els sons llunyans del mar i del vent i les quatre pedres que resten, creixen fins a adquirir les dimensions passades. L'esplendor d'antany.
Potser sí que sóc un somniador, però no puc evitar que el contacte fred de les pedres, juntament amb les lectures que he anat fent - seré un Alonso Quijano modern?- es barregin i m'ajudin a viatjar i en comptes de contenir-me i cenyir-me als tòpics de l'edat -quaranta estan a punt de caure-, m'hi aboco i m'hi llenço de ple. Ho reconec, m'agrada viatjar. I no em fa res dir-ho ben clar, ja que en gaudeixo més que anar al cinema o al teatre, perquè aquí jo en sóc el director, el protagonista o l'espectador i decideixo a cada instant el rol que vull jugar.  

Llegint entre línies

L'altre dia, que comentava que havia rebut de regal escrits d'avantpassats, no n'era del tot conscient del que tenia entre mans. Entre tot el plec de fulls hi havia unes cartes. Cartes del meu rebesavi a la seva dona. Cartes plenes de formulismes, de dubtes, d'il·lusions, de pors. En aquesta correspondència, de mitjans del segle XIX, que són  quatre cartes d'anada i tornada, vas veient com l'estat d'ànim canvia. Per la lletra, pel paper, per la signatura.
Avui dia molts d'aquests detalls es perdrien. Podem recuperar escrits, podem analitzar els mots però a part del que hi ha escrit, les paraules, negre sobre blanc, la resta, el traç, el paper, les errades, els dubtes, les olors que encara resten, les taques dels fulls, els estrips,... tot desapareix a la pantalla d'ordinador i ens allunya un xic de l'altre persona. La refreden. Enmig d'un i altre escrit queda la màquina d'escriure, l'olivetti o la royal, que per la força al picar encara desvetllava algun estat d'ànim. Menys és res.
Llegint les cartes vaig veure unes cartes formals, amb certs retrets velats, amb certes insinuacions sinuoses, però la lletra, la ploma tremolosa o la signatura enrabiada, em deien tant o més que l'escrit. Em confirmaven o desmentien allò que la paraula deia. M'ajudaven a llegir el text.
La tecnologia ens ajuda en moltes coses, en d'altres no, com és en aquest cas. També és cert que si fos una nota manuscrita a mà d'avui dia, difícilment arribaria a sobreviure uns quants anys, ja que el paper i la tinta actuals han patit una davallada espantosa.

Una troballa sorprenent

Hi ha regals inesperats. Fa un any es va morir el meu pare i casualment l'altre dia vaig poder recuperar unes caixes de llautó seves on hi havia força documentació de la família. Un regal per a qui li agrada enfonsar el nas enmig de paperassa polsegosa. Eren en unes caixes que havien restat en l'oblit molt de temps i que ningú no en tenia constància. Al netejar, han sortit i tota aquesta informació no es perdrà. Són cartes, factures, fotografies, documents i moltes més coses dels meus avantpassats. A través d'elles he descobert una part de la història familiar. Una part que és més fàcil d'entendre si la llegeixes que si te l'expliquen. D'establir lligams entre personatges temps enllà morts.
I és captivador. En el plec de fulls no hi ha un veritable ordre, ni cronològic ni temàtic i per tant, és després d'unes quantes llegides, que comences a lligar caps i comences a construir mentalment un arbre genealògic. Desxifres la informació. L'assaboreixes i vas trobant coincidències.
Encara em falten moltes llegides. Moltes rajades de nas per la meva maleïda al·lèrgia a la pols, però vull classificar-ho a consciència i després donar-li un cop d'ull sota el guiatge del temps, per veure quins esdeveniments són paral·lels i quins tenen relació.
El més interessant és que hi ha de tot i em permet tenir una visió general dels personatges, sobretot del meu besavi, en Manel Pich i Saladich i del seu pare, l'Ignasi Pich Dalgà, ambdós de Mataró.
Amb el temps i uns centenars més de lectures, segurament acabaré lligant tots els caps possibles i qui sap què en sortirà de tot plegat.
De moment unes molt bones estones, ja ho dic jo, un bon regal. Potser el darrer regal.  

Ell

Avui, tot estenent roba, m'he quedat durant uns instants amb una samarreta del Berenguer a les mans. De cop m'he preguntat si seria capaç jo de comprar-n'hi una sense equivocar-me, si li encertaria la talla. Ràpidament m'he dit que no. De poc serveix que els posin una etiqueta amb l'edat aproximada a les peces de vestir, mai concorden. Aleshores, m'he plantejat si això era un mal senyal. Un senyal de que quelcom no anava bé i he vist que segurament el tema de la roba potser denotava quelcom. Despreocupació, desinterès?
Una mica angoixat he començat a plantejar-me què volia dir i si era sinònim de passotisme, però poc després, com un llamp que em colpegés al cap, se m'ha començat a omplir la ment amb les coses que sí que sé del meu fill. Amb les coses que podria al·legar en favor meu.
Sé, per exemple, que la llet li agrada tèbia, ni massa calenta ni massa freda. Que li agrada anar descalç i que si li demanes un petó, te'n pot fer un de cargol, un de pet, un de papallona, un de nas o sorollós. Que li encanta que ens abracem tots tres, sa mare, jo i ell i ens llancem al llit. Que fem una abraçada de tres o ballem. Donar menjar als cavalls i tot seguit anar al parc a jugar a botiguers. Passejar-se amb bicicleta fins al camp on hi ha les vaques o els ponis. Veure dibuixos. El Tom molt, però el MIC, el millor. Li encanta la xocolata, les piruletes malgrat n'ha menjat poques i el fuet. Molt el fuet.
Del pa ha descobert el de motlle. El tornen boig els macarrons i escurar les costelles de xai. Per dormir, una manta que té des de petit. Els tractors són una de les passions, així com els llibres. Li encanta compartir el dibuix, ara tu ara jo. I pintar, fer fang, retallar o estripar. És igual. Gaudeix manipulant.
Arrufa el nas quan hem d'ensabonar el cap o bé rentar les dents al vespre. Li agradaria allargar el dia, hores i hores, per jugar, llegir, dibuixar o el que fos. Però quan està cansat, plora i rondina, aleshores res li va bé.
L'expressió de la cara li canvia quan veu els seus cosins. Se'ls estima amb passió. Com a d'altres nens a qui mai li negarà un petó, una abraçada o un somriure. Riu a cor que vols si li fas magarrufes sota el coll, a la cuixa o a les costelles. Però amb mesura. Massa l'atabala.
Amb encara no tres anys he fet un màster. Un doctorat i un postgrau. La vida gira entorn d'ell, del que és i del que vol. Però amb seny, sense perdre el nord. Després de gairebé tres anys m'emociono encara cada matí quan el veig o als vespres quan l'acotxo. M'il·lusiona anar-lo a buscar a l'escola, portar-lo a passejar o senzillament jugar amb ell. Després de tres anys, n'espero encara molts més.