Hem aparcat a Can Robert i cap a quarts de nou ja hem enfilat per la canal de l'Abella, cap al Morral del Drac. Un cop allà, hem agafat la canal de santa Agnès. Una baixada obaga enmig d'alzines i roures per un camí que zigzagueja agradablement.
Poc després, hem deixat la canal i hem pres el camí de la Font Solella, és un camí que ressegueix la Mola a mitja alçada. Per sota, hi ha el camí de la Senyora. A partir d'aquí ja gairebé no hem trobat a ningú. Un camí planer que va seguint les línies de cota de la Mola. Hem creuat un parell de torrents, cercant el que ens portaria a la Balma. En un, que ens pensàvem que baixava a aquesta, l'hem seguit i casualment hem trobat la cova de les Ànimes. Una cova d'uns quinze metres de fondària i poc menys de metre vuitanta d'alçada, ple de mosquits i fresca. Una grata sorpresa.
Passat aquest torrent ja hem trobat el que baixava a la Balma. Un torrent marcat amb una fita i que a mig camí, una roca gran el tallava. Ara bé, en aquest punt una corda servia per fer la baixada. Un cop feta, a pocs metres s'arriba a la balma de la Pinassa. Es diu així perquè a l'entrada, una enorme pinassa, marca el camí.
Feia molts anys que no hi anava. De fet, quan era monitor, hi vam anar amb joves i la vam arreglar. Vam posar-hi les finestres que encara hi ha, vam refer la paret i vam endur-nos-en tota la brossa que hi havia. És un indret molt especial i bonic. Des d'un punt, més obert, es veu Sant Llorenç, la Morella i el turó de les Nou cabres.
Asseguts al sol, amb unes vistes fantàstiques i una brisa agradable, a peu de cinglera, hem esmorzat. A mig esmorzar hem sentit un crit esgarrifós, però que amb la gentada que hi sol haver a la Mola i com crida la gent, et feia dubtar. Ara bé, poc després hem vist l'helicòpter de rescat voltant per allà. De fet, ha estat molta estona voltant i sembla que un excursionista s'havia fet mal a la carena de la Casa de les Ànimes.
Després hem baixat cap al camí de la Senyora. En un punt, resseguint la roca, trobes un forat, que et permet creuar de banda. Aquest me l'havia ensenyat fa molts anys mon pare i l'hem pres. És un pas fàcil per on el vent s'escola generós.
Hem seguit el corriol fins arribar a peu de la canal de Santa Agnès i hem pujat un tros fins arribar a l'ermita. D'aquesta queda poc, les parets que delimiten l'entrada i la cova escarpada. A dins, les basses encara són plenes i el pas de fugida de les monges, si el coneixes, és fàcil de trobar. Una altra cosa és entrar-hi si tens un xic de claustrofòbia. És d'aquells racons també especials.
Hem estat una estona allà i després hem acabat de pujar la canal per desfer el camí fins a Can Robert de nou.
Ha estat una sortida preciosa. Un recorregut poc freqüentat, ple de records, agradable i amb bona companyia, d'aquells que et deixa un regust agradable a la boca.
Per veure més fotos cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada