Ja fa quatre setmanes. Quatre setmanes que no podem fer vida normal i que ens estem tots trastocant una mica, o molt, segons les piulades que miris de Twitter. Hi ha de tot. De fet són dies estranys, dies que semblen un somni apocalíptic fet realitat i enmig d'aquest daltabaix, d'aquest no saber ben bé què, només hi ha una cosa que cada dia que passa tinc més clara. Aquests dies, a nivell familiar amb els meus fills, estan resultant més rics que pobres, més enriquidors que no pas altra cosa i a més de conèixer-nos, que això ja més o menys ja ens sabíem i aquests dies hem anat afinant, ens estem descobrint en moments més intensos, i trobem que potser, estar confinats a casa plegats, no està tan malament. Hi ha moments de tot, segur, perquè la sensació de ratolí engabiat és per tots molt intensa, però també és cert que trobem moments de tot. Sobretot de complicitats i a mesura que ens anem trobant i que trobem la manera de fer el dia a dia més fàcil, gaudim els uns dels altres i el vincle que tenim, que crec que sempre hem tingut i hem mirat de cuidar, esdevé més fort.
Segurament aquests dies els recordarem sempre, però sobretot perquè ens ha servir per unir-nos més, conèixer-nos molt, fer-nos més tolerants i alhora teixir més complicitats.
De fet, posats a estar confinats, crec que no hagués triat altres companys de viatge que els meus fills.
2 comentaris:
És maco això que dius, i està molt bé trobar coses positives al confinament. Darrerament està molt de moda parlar de conciliació familiar, concepte al que tothom s'abraça, però quan t'obliguen a passar molt més temps amb la teva família sembla que no tothom s'ho pren igual de bé. M'alegra que en el teu cas no sigui així.
Moltes gràcies. Espero, de tot cor, que estiguis bé i ho estiguis passant de la millor manera.
Publica un comentari a l'entrada