A tocar de casa hi ha un racó per a mi especial. Un dels meus racons.
Quan puc, surto de casa i prenc el corriol que marxa cap a La Guàrdia. És un corriol ben fresat, bé, ara que les motos, que no hi poden passar mai però hi passen, no surten, està més ufanós. El verd el domina i només una ferida marró s'obre pas entremig zigzaguejant.
A la primavera, que totes les flors competeixen obrint-se per captar el zumzeig que impera, m'agrada passar-hi pel mig i mentalment vaig pensant-ne els noms. En conec força, però ni de llarg totes. I això m'agrada, perquè algun dia que estic més vagarós, m'entretinc en una i la miro i remiro.
Cap al final del corriol, on es bifurca, puc passar per sota la carretera, sota un pont. Aquests dies que el sol comença a escalfar més, només posar el cap dins del pont, l'alenada fresca ja t'envaeix.
El sòl, passat el pont baixa de cop i tot seguit s'aplana. Un pedregar i entremig d'aquest rocam, la farigola que aromatitza ja tot el tram i algun fòssil que es deixa entreveure.
Acte seguit, el corriol t'aboca a una pista en desús. Els plecs del relleu fan que per aquí, quan plou es formi un torrent de temporada. Ara baixa aigua sovint, no massa, però les plantes, assedegades, arrelen en aquest tram i creixen rabioses. En un punt s'embassa un xic.
Només deixar el torrent torna el pedregar i entre aquests, avui ja no, l'almesquí treu el cap aferrant-se feblement al sòl.
Un camí ample que va a ran de timba, però aquesta no es veu, protegida per uns quants pins.
Anant directe al capdamunt, creuant el bosquet, vas a parar a sobre les vies d'escalada de Calders. Una, en especial, és diferent. Una mola de pedra separada de la resta per uns centímetres. A sobre estant, sembla que fent una passa llarga, molt llarga, arribis al castell. Hauries de creuar però, els camps de la barraca del Campà a vol.
M'agrada aquesta roca. Asseure'm i deixar que els peus em pengin amb aquell pessigolleig a l'estómac. Notar l'aire que sempre bufa aquí esbullant-me els cabells i acaronant-me la cara.
La vista és àmplia. Veig la Païssa dels Planell, sobre Monistrol, el castell alçant-se tossut, lluitant amb el pas del temps i a la llunyania, molt enterbolit de vegades, segons com està el cel, el Montcau.
Tots segur que tenim racons i aquest, i més ara que hem d'estar tan tancats, és el meu, una finestra a la natura que sempre que puc, obro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada