dilluns, 18 d’octubre de 2021

Comaloforno ( 3.029 m. )

 

Dissabte, amb el Marc i la Gise, vàrem anar a fer el Comaloforno ( 3.029 m. ). 

Vam sortir de la presa de Cavallers ( 1.781 m. ), creuant-la per sobre i agafant el corriol que s'enfila de dret a l'altre costat. És un corriol molt costerut, que va fent giragonses per superar alçada, entre arbres i roques. Poc després de començar ens vàrem trobar el que se'n diu el pas d'ós. Bé, de fet dos passos d'ós. Un, un pas entre roques que es passa caminant. L'altre, un pas que cal grimpar per superar un desnivell entremig de roques, com si passessis a sobre de la teulada.  



Poc a poc vam anar guanyant alçada, fins a deixar el bosc enrere i començar a trobar els primers trams de roques. Blocs grans de granit que encatifen tot el terra i que es van superant caminant per sobre tot seguint unes fites confuses entre tant rocam. De sempre, en aquests trams, m'he imaginat que en jugar amb l'equilibri, ballo amb la muntanya. 

Feia un dia fantàstic. Cap núvol al cel i sense vent. A més la temperatura era força agradable, ni fred ni calor, excepte en trams ombrívols on alguna clapa de neu resistia i la temperatura baixava força. 


Un cop al llac Gelat del Comaloforno, se'ns presentava al davant la darrera pala entre roques per arribar fins a la cresta. De lluny es veu majestuós, un paisatge selènic, sense verd, dominat per tons grisosos i algun esquitx de blanc.

En arribar a peu de cresta, vàrem enfilar per una canal, grimpant, escalant, per superar un desnivell d'uns tres metres fins a passar a l'altra banda del vessant. Allà, un corriol mal dibuixat, anava resseguint la cresta, amb algun tram més penjat que altre, per poder assolir el cim. 


Feia anys que el perseguia. Amb vint-i-pocs anys vam intentar fer-lo amb la colla, però la boira, la neu i el fred d'aquell dia ens ho van impedir. El darrer cop va ser fa unes tres setmanes, però una nevada sorpresa ens va destarotar els plans. 

Dissabte, després de dos intents, el vàrem fer i allà dalt, en aquell cim, amb les fabuloses vistes que teníem, sense cap núvol i amb bona companyia, em vaig sentir molt feliç. Feliç i satisfet d'haver fet cim. 

Sovint em diuen com és que no em costa si cal desistir d'un intent i baixar, i la veritat no és que no em costi, és que vull fer cims gaudint-los, que no vol dir sense patir casament o neguit per la dificultat, sinó sabent que les condicions són, per a mi, les bones i els riscos són els que puc assumir. 


Un cop fet el cim i ganyipats, vàrem desfer camí, aquest cop amb un sagal que se'ns va ajuntar fins al cotxe. Ves, el noi tenia ganes d'anar amb algú i a nosaltres ens va semblar bé. De fet, qui sap si mai tornarem a fer un cim plegats. Temps al temps. 

Dissabte va ser un gran dia, d'aquells que et sents feliç i regalat a la muntanya. 

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Que especial el Comaloforno. Jo el vaig tenir temps entre cella i cella, havia pujat al Besiberri Sud per Gèmena i me'l mirava de lluny, però no acabàvem de trobar el corriol que diuen que t'hi porta per sota la cresta. Després d'intentar-ho un cop i desistir, hi vaig tornar la setmana següent amb un company casteller i ens en vam acabar sortint. També per Gèmena, des de Caldes, no pel pas de l'Os. També em vaig sentir molt feliç d'assolir-lo. És de les muntanyes que més orgull em fa tenir al currículum.

I sí, s'ha de saber renunciar i tornar-hi quan calgui. I no és fàcil, perquè l'esforç realitzat i tenir-ho tan a prop et fa pensar sempre 'i si...'.

Sergi ha dit...

Sí, un cim molt bonic i especial.