divendres, 19 de març de 2021

Mestres...

 “Si fa cent anys s’hagués pogut hivernar un cirurgià i un mestre, i ara se’ls retornés a la vida, resultaria que el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria pràcticament tots els elements de l’aula i, amb una mica de sort, fins i tot podria continuar amb l’explicació ell mateix”

Nicholas Negroponte

El primer cop que vaig sentir aquesta frase, em va colpir. Em va sorprendre, sobretot per la veridicitat d'aquesta. D'una banda perquè és impactant i de l'altra, perquè és ben cert i a l'hora, ben trist. 

Quan visito un centre educatiu i veig que segueixen amb els llibres de text, que la disposició de l'aula és magistral, que de sortides en fan poques i que veuen l'infant com un entrebanc a qui cal portar al seu terreny i no un repte, amb potencial, veient que cada curs és diferent i amb cada grup poden tenir aventures diferents, m'entristeixo; perquè el fet educatiu no esdevé quelcom màgic i interessant sinó que sembla més com si es tingués una màquina de fer xurros, on sempre cal fer el mateix i aquests sempre han de ser iguals. Desapareix el factor infant protagonista, perquè tot allò que passarà, està determinat per un sistema tancat i impermeable, sense cap incorporació de l'infant, sense cap aportació del grup. Sempre igual, cercant el mateix, sense tenir en compte que aquests són diferents i que potser a partir dels seus interessos, variats i distants, es poden aconseguir uns aprenentatges significatius i rics. Uns aprenentatges reals i útils.  Sovint es segueix un guió sense tenir en compte a qui es té al davant i aquests esdevenen una baula més d'un sistema creat per a ells però que de fet no els té en compte.

Si es parteix de l'infant, qualsevol temàtica pot esdevenir més rica i propera, aprofitant els coneixements d'aquests i alhora la seva espontaneïtat,  treballant a partir d'allò que els motiva i des d'aquest interès, tibar per fer créixer els aprenentatges que farà que aquests siguin més significatius i per tant, siguin més propers, rics i a l'hora duradors. 

Sempre dic que ens hem d'emmirallar, en general, amb les mestres d'educació infantil, perquè potser al no estar tan condicionades per presentar uns resultats, sinó més per tenir cura del benestar d'aquests, gosen provar coses noves, gosen treballar a partir dels interessos dels infants i experimentar, sense pors. Els escolten. Hi confien, Arriscant-se i innovant i aconsegueixen que els infants aprenguin i alhora siguin feliços. 

Les demés etapes, en molts casos, tendeixen a esdevenir cossos sense ànima, avançant per inèrcia, treballant segons models apresos sense gosar massa a canviar res, per por a que aquests canvis no responguin a unes proves que també són un calc d'una època pretèrita. Arcaiques i carrinclones. Aferrant-se a la seguretat d'allò que es coneix per por a llençar-se a nous mètodes. A vegades per desconeixement, d'altres per pors, d'altres per peresa, d'altres per indiferència. 

Els infants d'avui, demà necessitaran destreses diferents a les que nosaltres vàrem aprendre. D'una banda els serà més útil saber gestionar les seves emocions per respondre a les situacions que es trobaran. Treballaran en equip. Improvisaran. Hauran d'adaptar-se sovint a noves situacions, a nous descobriments, a nous reptes. Segurament hauran de reinventar-se sovint. No tindran certeses i hauran d'anar-se reinventant. Hauran de resoldre problemes complexes que res tindran a veure amb la memorització, sinó amb la gestió de recursos. Amb la gestió de grups. Responent situacions noves. Úniques.

Sovint tinc la sensació que a la República hi havia uns mestres més valents que ara, més implicats, més atrevits. Avui dia sembla que una part del col·lectiu s'ha institucionalitzat. És gris. Ha perdut la il·lusió.

No tothom, però sí que hi ha una gran grisor. Potser no voluntària, potser sense ser-ne conscients, però sí que veig que hi ha poc interès per provar coses noves, per arriscar-se, per deixar enrere la comoditat d'allò conegut i neutre, i llençar-se a fer coses noves, coses més properes als infants, més significatives. 

Segurament jo he estat de sort. La vida m'ha portat a haver-me de reinventar sovint a nivell laboral. Vaig començar fent classes de repàs. He estat uns anys treballant a una llar d'infants, també d'auxiliar d'educació infantil. He estat monitor de menjador, d'esplai i de centre excursionista. He treballat a escoles grans i a escoles petites. En algunes es treballava d'una manera tradicional, recordo quan vaig fer una substitució a les monges, poc hi  vaig durar, a d'altres, podies fer tot allò que desitgessis, per exemple a la Catalunya Nord.  Molt li dec del que ara sóc. He treballat al costat de mestres boníssimes, grans professionals que m'han ensenyat un munt, d'altres potser no eren tant bones, però de totes he après coses i tot aquest bagatge m'ha ajudat a veure que encara em falta molt per aprendre. I encara ara quan em llevo de bon matí, tot i que em costa, perquè reconec que sóc dormilega, vaig a la feina amb il·lusió, perquè sé que és un regal. Gaudeixo quan tinc aquelles connexions, quan l'infant descobreix, quan un infant em fa descobrir, quan aprenen i aprenem, quan ens sorprenem i ens deixem portar i ens embarquem en feines que ens il·lusionen, sabent cap a on volem anar però sense tenir el camí marcat i pautat.   

Ser mestre és una gran responsabilitat, però també una gran sort. Cada dia és una història diferent i cada dia aprens quelcom i hipotecar aquests moments, per la comoditat d'un llibre o per altres motius, perverteix el sentit d'aquest i fa que la grisor t'envaeixi. 

1 comentari:

Anònim ha dit...

Som una societat que tem més morir que no viure, que al cap i a la fi és aprendre...i invertim tot i més en evitar-ho, idealment sense fer nosaltres el mínim esforç. El que comentes és aplicable a tot l'àmbit d'humanitats. Ara, davant un virus, invertirem tot de nou en trobar vacunes que ens evitin la mort, i és una solució, però no tinc clar que sigui la millor. També és cert que quan vols aprendre apareixen els mestres, que n'hi ha, i molts i entre ells, com dius, els nens.