Moments màgics

 

Ahir a la tarda, a les cinc, amb infants de l'escola, de 4t a 6è, vàrem sortir per fer la darrera sortida del curs. Era una sortida que feia anys que em rondava pel cap, d'aquelles que tenia ganes de fer i sobretot, perquè volia que amb aquells amb qui la fes, també els fes il·lusió i hi hagués aquella complicitat. I així va ser.
Vam sortir de Mura i vam enfilar cap al coll d'Estenalles. Són uns 4 quilòmetres i mig de força pujada. Tot i això, ho vàrem fer amb un ritme tranquil, fent aturades sovint per hidratant-nos, tot gaudint de les vistes i xerrant. La pujada la vàrem fer amb una motxilla petita, amb només aigua i quatre ganyips i al col d'Estenalles, on tenia la furgoneta aparcada, la vàrem canviar per la que tenia tot el necessari per passar la nit.
Seguint la pista dels bombers vam pujar fins al coll d'Eres. Aquí a algun infant ja li va costar un xic més, però tots vàrem pujar molt bé. Sense aturant-nos, vàrem baixar per la canal del Llor per prendre el camí a la cova Simanya.

                    

La il·lusió dels infants al moment d'arribar va ser indescriptible i en veure l'entrada d'aquesta, els seus comentaris d'assentiment, d'alegria i d'esverament es varen multiplicar.
El primer de tot, en entrar, fou inspeccionar la cova. Veritables exploradors armats amb un frontal. Vàrem entrar un xic endins, però un cop l'aigua es feu més abundosa, tornàrem enrere, a l'entrada, per sopar.

Acabat de sopar, anava a proposar jocs de nit, quan vaig veure que la majoria ja havien estès el sac i la màrfega i ja entraven a aquest. De fet, se'ls veia amb ganes de gaudir del moment. Enllitats, si es pot dir així, vam estar força estona. Anaven explicant-se històries, jugant amb els sacs, rient... se'ls veia ben feliços, mentre els mestres estàvem un xic al marge, deixant que fos la seva estona.
Entremig ens visità un ratolí ben bonic.
L'endemà al matí, avui, hem anat a fer el Montcau per coll d'Eres i baixant, hem canviat altre cop de motxilla al coll d'Estenalles.
Hem desfet camí però en comptes d'anar a l'escola directament, hem anat a la font del Rector, on a davant el riu fa com unes basses, a banyar-nos. Poca estona, tot i que amb la calor que feia s'agraïa.
I és aquí, que durant uns instants, hi ha hagut un altre moment màgic. Un moment d'aquells especials, de catarsi amb els infants. Uns estaven asseguts en una bassa, remullant-se els peus i poc a poc hi hem acabat tots. Allà asseguts, amb els peus a l'aigua. Relaxats. Tots junts a tocar. Xerrant de tot i res. Escoltant-nos, rient, amb confidències. Un moment màgic. Per un moment, m'he vist fora de la rotllana, veient aquells infants amb el seu mestre xerrant, explicant-se coses, a tocar, confiats, alegres, com una colla d'amics ben unida i m'he sentit molt feliç, perquè tot allò que s'ha anat fent amb el temps per arribar a aquesta cohesió, avui ho he vist clarament. Ho he vist i és un dels moments més bonics que es pot viure com a mestre. La comunió del grup, la complicitat. L'estima i el respecte entre ells.