Bé, com deia, en anar a fer-lo, hi ha hagut una imatge que m'ha colpit. No parlo dels murals que tenen en aquella sala, de joves uniformats somrient i mostrant-se postissament afables i disposats a ajudar, i ara, sinó els records i sentiments que se m'han desvetllat en creuar la porta.
Allà, una agent uniformada impecablement, ben armada, ens ha rebut. Mentre ella, en un espanyol perfecte i educat em demanava què volia i jo responia en un català igual de curós i cordial que tenia cita, sembla que aquí no hi ha el conflicte lingüístic que s'inventen els taronges o està latent, a la ment m'han vingut les càrregues policials del primer d'octubre.
També aquelles imatges d'uns energúmens en un autocar tot cantant un "a por ellos" i finalment una colla de sàpatres al peu d'un vaixell, no sé si el patètic Piolín o un altre, fent-se la foto al final de la jornada de repressió.
La meva expressió segur que ha mutat. He estat incapaç de fer cap tipus de salutació o gest cordial, ja que en el fons he pensat que avui, la seva afabilitat era només postissa, doncs un any enrere, per votar, volien obrir-nos el cap, espantar-nos, acabar amb nosaltres i anihilar-nos i això, per més policia que siguis, t'hauria de fer caure la cara de vergonya. No crec que una persona pugui un dia atonyinar o animar a companys que atonyinen a votants i l'endemà rebre't amb un somriure d'orella a orella. És fals, cínic.
Segurament poc a poc aniran sortint sentències i veus explicant la bestialitat d'aquell dia, d'aquell mes, d'aquell any, d'aquest Estat, qüestionant l'operatiu, qüestionant l'Estat, però també com tot el que passa a l'Estat, la banca guanya i excepte un arronssament d'espatlles o una disculpa forçada, res no passarà i se'n sortirant amb la seva.
Dissabte ja ho vam veure al FAQS, on vam sentir com uns convidats explicaven les tortures que havien patit anys enrere i com, ja fos un periodista de "Okdiario" o una de "La Vanguardia", relativitzaven i fins i tot qüestionaven el relat. Un, allò de si ha passat per quelcom serà i l'altre, no m'ho acabo de creure i així, l'Estat va fent i els mitjans ho venen, mentre nosaltres anem fent paelles, figuretes o bé piulades irades.
Avui, en veure aquell uniforme, he pensat en el meu avi republicà.
3 comentaris:
De fet, cada cop que creuo la frontera sento el mateix en veure el personal armat... A partir d'ara també pensaré en el meu avi republicà, en com travessava les línies feixistes amb els rotlles de fils de transmissions, arriscant la seva vida per la república, mentre jo porto llacets grocs i em consumeixo...
Això és perquè el primer d'octubre de 2017 va canviar tot. Ens pensem que el procés va començar el 2010, però tot allò va ser la prèvia. El món va saber que a Catalunya hi passava alguna cosa l'1O. I per nosaltres la pel·lícula va canviar del tot. Ens manifestàvem, ens crèiem molt bons i millors, però quan vam veure el nostre poble atonyinat per les forces de l'ordre, amb la benedicció de tres dels partits majoritaris a l'Estat i amb el silenci còmplice dels altres, vam saber que ja res tornaria a ser igual. La Guàrdia Civil sempre ha estat sinònim de repressió, però segurament des del 75 que no es comportaven així. Ara sabem que el dictador va morir, però la dictadura no, i que mentre t'estàs calladet a casa sense molestar no passa res, però a la que intentes aixecar la veu t'atonyinen. No passa només aquí, mira a Múrcia. Ja hem deixat anar els lliris, encara que sovint ens comportem com si no. Però ara sabem que caldran més enfrontaments amb els poders de l'Estat, que res no ha acabat, potser tot just comença. Tot és anòmal, no vivim cap situació de normalitat, però d'entre la raresa hem de trobar la força per tornar a desafiar l'Estat. I així fins a la victòria final, perquè és guanyar o morir com a poble. La tria està a la nostra taula.
Molt bona reflexió. Molt d'acord...
Publica un comentari a l'entrada