Pic de Sayó ( 3.211 m. )

Divendres vam sortir de Manresa cap a les tres i a quarts de set ja érem als Llanos del Hospital. Negre nit i va començar a nevar.
Vam equipar-nos i vam prendre el camí cap a la Besurta,  seguint una pista nevada d'uns cinc quilòmetres. Des d'allà un corriol fins al refugi de la Renclusa on vam arribar cap a quarts de nou. Érem tres, el Josep, la Verònica i jo. El refugi no estava massa ple, de fet anàvem a aprofitar la primera nevada. És un refugi portat per uns guardes molt simpàtics.
L'endemà al matí, a quarts de sis, ens vam alçar i cap amunt. Aquest cop només anava jo amb esquís, ells amb raquetes. No hi ha prou base per anar amb esquís. La neu que ha caigut, tapa un xic les escletxes del rocam, però no té prou consistència.
Vam anar pujant fins al coll d'Alba, però dificultosament. Obrint traça tota l'estona amb força neu pols però poc consistent i sense base.
El coll d'Alba és un collet dret i estret que s'hi arriba després de fer una pala llarga.  Allà vaig deixar els esquís. L'últim tram l'havia fet amb els esquís a l'esquena i només amb els pals. La neu estava prou bé. Més d'un metre on la neu s'acumulava, però sense massa cos.
Des del coll, només amb grampons, vàrem enfilar cap al coll del Mir. A partir d'allà volíem fer un flanqueig, però es veia rocós i complicat. Mixte, neu i pedra, a part del desnivell. Vàrem baixar un xic per cercar el recorregut marcat amb fites, per anar al coll de Cordier, però al cap de poc ens va semblar que podíem pujar per una pala dreta i nevada.

Ens hi vàrem llençar. Cal dir que la pala tenia trams de més de 55 graus, tot i que la neu estava bé. Grampons, piolet i mà clavada a la neu. Poc a poc i amb alguna dificultat, algun tram on era difícil trobar peu, vam assolir la carena i des d'allà el cim. El pic de Sayó ( 3.211 m. ), Maladeta occidental.  

A la baixada, a part d'alguna pala dreta però sense dificultats, vam arribar bé i cansats al coll. Allà, uns metres més avall em vaig calçar de nou els esquís. Una baixada curta però divertida, però veient que rascaven amb pedres, vaig acabar de baixar amb els esquís a l'esquena. Cada deu passes, una enfonsada fins al genoll o més amunt. Cap a quarts de set, tornàvem al cotxe i enfilàvem cap a Manresa.
Tot i que no vaig poder fer tota la baixada esquiant, fet i fomut poc tros, m'ho vaig passar molt bé, buscant pas a les pales per pujar, baixant el tros que podia esquiar i amb la companyia. Ha estat un bon inicide temporada.

Per veure més fotos cliqueu aquí.