Com anar des d'Espanya a Catalunya amb el Racc i no morir en l'intent

Corria una tarda calorosa d'agost, amb una no menyspreable temperatura d'uns 40º i al davant diferents ports de muntanya. Era la jornada catorzena d'una ruta per Astúries de manera ben reeixida, quan de cop, ja per terres de Castella, a galopar, a galopar, hasta echarlos a la mar... senyals sonors varen començar a sentir-se i poc després, pufff... Tot aturat. Allà  ens vam quedar, a la sortida de l'autovia, entre camps torrats de cereals segats i gira-sols capcots. Una cruïlla de camins enmig del no-res. 

Vàrem telefonar al Racc... Vols en català o castellà? Català, és clar. És urgent pitja u i t'enviem un Whatsapp... Doncs sí, ho és. 

El Whatsapp va arribar de manera immediata. Un reguitzell de preguntes i un "l'ajut" s'activa. Eren les quatre de la tarda. A les cinc, seguia activat cercant a qui assignar el servei. Així doncs, vàrem tornar a trucar. Aquest cop per parlar amb una operadora. Uns deu minuts explicant el que ens passava. Donant dades i indicacions. 

D'acord. Us enviem la grua. Ve de seguida... Una hora més i ens truca el de la grua. De nou indicacions, fins que es situa i ens diu que ja ve. 

Mitja horeta més i quan arriba... Déu n'hi do. Quin geni. Que ja ens val sortir tots les mateixes dates. Que quina merda de feina que té. Que si ens porta a la base i encara gràcies. De fet era un senyor de 75 anys que encara currava... I per cert, en arribar al taller, l'enllaç del Whatsapp encara deia que cercava a qui assignar el servei...

De camí truquem al Racc per saber què fem. Em diu si s'hi pot posar el de la grua per dir-li com és l'averia, però en sentir els improperis que diu aquest, que estava parlant amb el seu fill, diu que potser no és bona idea. I tant que no ho és. Ens diuen que buscaran un lloc per a dormir a prop del taller perquè és tard per llogar un cotxe. 

Arribem al taller i encara no sabem res. Tornem a trucar al Racc i ho tornem a explicar tot, perquè cada cop que hi he trucat, unes vint vegades en un dia i mig, sempre ho he hagut de repetir-ho tot, malgrat ho deixaven anotat... 

Ens asseguren que sí, que ja ens diran quelcom. Unes trucades meves més tard, ens informen que no hi ha res prop del poble a on estem, Villadiego i que ens envien a dormir a Burgos, a 50 km del poble. Ve el taxi, també una estona més tard i quan arribem a Burgos ens diu... A on anem? I nosaltres, ni idea. Fa una trucada i al cap d'una estona sap a quin hotel ens envien. Un del centre de la ciutat, molt bo, per cert, i ens diuen que tindrem esmorzar inclòs. També ens diuen que l'endemà al matí, a les 9 ens diran a quina companyia hem d'anar a buscar el cotxe de lloguer. 

Contents perquè tot es va arreglant, sortim per Burgos i anem a fer unes tapetes al carrer San Lorenzo i voltar per Burgos. Fantàstic!

L'endemà, evidentment a les 9 no sabem res i truquem de nou. Bé, que de cotxes, no n'hi ha en tota Castella. I mira que n'és de gran Castella. Si quan ho dius la boca ja s'omple. Ens informen que ens posaran un taxi fins a Logronyo... D'allà a Barcelona amb tren i després un altre taxi fins a casa. Però hem de passar per Villadiego a recollir coses... Cap problema asseguren. Què hi farem! Si no hi ha res més a fer... Així doncs esperem el taxi que vindrà tot de seguida i anem a comprar unes maletes per recollir la roba i el menjar de la furgo i emportar-nos-ho. Una hora més tard tornem a trucar per demanar si se'n recorden de nosaltres... i una hora més tard arriba el taxi. 

Alegre, el noi, ens diu que directe cap a Logronyo... Nosaltres astorats. No! Que hem d'anar a buscar coses de la furgo i treure'n d'altres de la nevera... A mi no m'ho han dit... De nou alguna trucada i endavant, cap problema. 

A mig camí, li comença a sonar una alarma. S'atura al voral de la carretera i afegeix líquid refrigerant al taxi i sense gaires més complicacions, arribem a Logronyo. Allà, veient que tenim temps, el tren surt gairebé a les sis, deixem les coses a una consigna i sortim a dinar a la "calle Laurel". Bé, un bon lloc per fer tapes.

Un cop al tren, en un viatge que dura quatre hores, veiem que el nostre vagó és l'únic que no té aire condicionat. Lo sentimos, si podemos en Lleida les damos otro asiento... I pim pam, ben calentets anem travessant uns paratges que semblen un forn. 

I ja, un cop a Barcelona ens rep un noi paquistanès que en un cotxe de Cadify ens porta fins a casa. Sé que és paquistanès perquè ens ho explica i que és de Cadify perquè a mig viatge em truquen per demanar-me a on m'han de recollir... Casualitats de la vida, aquest noi viu a Barcelona, al Raval, al mateix carrer a on vivia la meva tieta àvia i de qui guardo un record entranyable. 

Fet i fotut arribem a casa cap a quarts d'una... En un viatge que al final ens hem pres amb filosofia i hem gaudit d'allò que hem pogut i per descomptat, he parlat amb una munió d'operadores del Racc i a totes els ho he explicat tot cada cop, augmentant, trucada rere trucada el meu grau d'ironia en parlar amb elles.   

Ara tocarà la segona part. Portar la furgoneta d'Espanya cap aquí i això, ja són figues d'un altre paner...