Votaré per tu. És la nova campanya de
l'ANC. Una campanya que anima a dir per qui votaràs i m'ha semblat
entendre que es referia a gent que ja no hi era.
En el meu cas podria dir que votaria
per l'Estel. Una bona amiga que ens va deixar massa d'hora. Tan
d'hora que tot això que estem vivint a dia d'avui li semblaria
irreal, un somni, ja que els anhels de joventut, quan poca gent creia
que decidir fos possible però ella també s'entossudia a creure en
el somni, eren poc més que deliris de l'edat. També podria dir que
votaria pel meu avi. Un republicà convençut, qui sap si més per la
lluita social que per la lluita nacional, però que de totes totes,
tindria clar que els pobles han de ser lliures, si cal, per cometre
els errors que vulguin i decidir el seu futur. O potser pel meu pare,
que durant anys veia aquell entossudiment independentista del seu
fill com un eco del seu passat i que després d'anys de silencis,
s'atreví a dir el que pensava i a la llarga mostrar-se revolucionari
i inconformista. O qui sap si per en Pedrolo. Per aquell escriptor
mai prou reconegut que tingué la grandesa i la gosadia de dir les
coses pel seu nom en una època on era difícil ser sincer i
deixant-se de circumloquis anomenar puta a la que n'era, polla sense
tremolar-li el pols i alhora fer grans novel·les i boniques
narracions. I així podria fer una llista llarga. Molt llarga, perquè
molts anys de capteniment i submissió donen per a molts personatges
dignes d'anomenar, però no ho faré. Els morts, tot i merèixer-s'ho,
poc podran gaudir de l'èxit d'avui.
Tampoc diré que votaré per mi. Recurs
fàcil. Perquè un ja comença a tenir aquella tranquil·litat i
benestar que vol i malgrat que desitja deixar de ser independentista,
ja sap que la lluita i la reivindicació seran una motxilla que
haurà de portar durant molt de temps i ja hi està avesat. No
senyor.
Votaré pels meus fills. Pel de cinc i
el de dos anys. Perquè puguin tenir una vida normal. Però no perquè
cregui que si mai som independents tindrem un món ple de regalèssia
i caramels, i ara. Segurament heretarem certs vicis del passat i res
se'ls donarà de franc. Hauran d'estudiar i treballar, suar i
esforçar-se, perseverar i esllomar-se, car res els serà regalat.
Però seran lliures i si mai ho aconseguim, ja no els caldrà ser
independentistes i Catalunya i el català serà una normalitat de la
qual, possiblement, no hauran de fer el centre de la seva vida i
aleshores, segurament, podran explotar tot el seu potencial en
d'altres camps i aquelles bones persones que penso que són i desitjo
que siguin, s'avocaran a d'altres camps. I lluitaran i batallaran per
aconseguir un món més just, perquè un cop la justícia i la
igualtat s'instal·li al país i sigui una normalitat, bategant als
seus cors, dubto que puguin viure en el conformisme i el menyspreu
que hem rebut nosaltres dels de l'Estat i lluitaran per altres causes
igual o més justes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada