 |
| Passa el temps |
Poc a poc, aquell vincle estret,
aquella dependència dolça, es va esvaint i aleshores canvien els
rols. Els papers. El pare ja no és aquell personatge imprescindible,
si més no la major part del temps. Sempre ens queda el consol de les
estones. Dels moments. D'aquells instants de feblesa, ja sigui per
cansament, gana, son o qualsevol altra necessitat bàsica quan de nou
el paper del pare esdevé altre cop imprescindible, o bé moments de
tendresa espontanis, que són menys freqüents però omplen a mil.
Créixer és això. Anar poc a poc
trencant les amarres que ens subjecten al port segur i conegut a
mesura que ens sentim més confiats i preparats. És el procés lògic
i esperat, per això tots treballem i ens esforcem, però és ben
cert que a mesura que aquest viatge esdevé realitat, tot i empènyer
amb fermesa i seguretat perquè s'esdevingui, el cor s'encongeix quan
es constata i enyora aquells moments, diguem-ne per egocentrisme, de
lligam on tot passava per un i la relació era gairebé
monopolitzada.
És sabut que el vol s'alça i s'ha
d'alçar. Que tard o d'hora el pare és només una crossa per quan
cal, que hi ha de ser i donar suport, però ja a edats primerenques,
el desig d'independència -això ho ha heretat d'ambdós progenitors-
es fa palès i fa passes endavant. Descobertes pel seu propi compte.
Amics que el sedueixen.
També és cert que aquesta etapa és
temporal i de la mateixa manera que necessita explorar i descobrir,
allunyar-se puntualment, més endavant tornarà al cau i a les
confidències. La figura paterna desperta un halo que atrau, un
magnetisme potent, malgrat hi hagi moments de distanciament i només
cal ser pacient i amorós per recuperar els moments i gaudir-ne amb
plenitud.
La independència és subtil. Fràgil.
Cerca amistats i altres persones amb qui relacionar-se i descobrir el
món. Altres realitats. A casa pensa, sempre quedarà el pare i si
aquest està disponible quan calgui aleshores el lligam es refà i el
vincle s'estreny, per de nou, altre cop, un moment o altre fer el
salt i buscar noves complicitats.
Créixer són aquestes anades i
vingudes ja de petit. Sobretot de petit. Perquè la personalitat es
forma a edats primerenques -d'aquí la importància educativa
d'aquesta etapa- i la capacitat de decisió no apareix de cop i volta
sinó que es té i es desenvolupa i depèn de nosaltres que li
potenciem i li donem confiança per fer el pas. Perquè ja de petits
tots els ocells enceten els primers vols ran de niu, a prop però que
a l'hora ens semblen molt lluny i és la capacitat d'acceptar aquests
vols, d'animar-los, d'esperonar-los, aquestes anades i vingudes, el
que farà l'home confiat del demà, l'home segur i amorós, perquè
sap que sempre tindrà, quan li calgui, qui li netejarà les ferides,
l'acaronarà o bé li explicarà un conte si vol sentir-lo.
I el nostre fill creix. Creix i vola.
De moment petits vols, ran de niu. Petites anades, però això només
és el preludi del que vindrà, dels llargs vols que encetarà i allà
estarem, esperant el retorn, esperant el seu aleteig content i
confiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada