Abans d'ahir vàrem anar amb el Dome, l'Oriol i el Roger cap a Osca, cap a la vall de Chistau. Des de casa unes quatre hores en cotxe, fins al refugi de Viadós ( 1.740 m. ). El cotxe el deixes a tres-cents metres d'aquest.
Quan vam arribar hi havia tempesta, llamps i trons. Però al cap de poc, el sol va sortir i vàrem aprofitar, després de deixar les coses al refugi, on passaríem la nit, per fer una passejada. Vàrem veure que a sobre del refugi treia el nas un turó i pujant primer turó a través i després ja cercant camins, vàrem enfilar-nos fins a la Punta Mollón ( 2.293 m. ). Tot el camí estava ple de caus de marmotes i de fet, pujant, a més de sentir-les, en vàrem veure algunes. Aquesta excursió ens va servir per veure el cim que faríem l'endemà.
De bon matí, ben d'hora, cap a les 6, vàrem sortir del refugi cap al cim. Tot i que el dia abans havíem vist per on anar, per estalviar-nos pujar de dret amunt, vàrem decidir seguir les marques que indicaven el camí cap al Bachimala ( 3.176 m. ). Tot i això, està molt mal indicat i les marques que hi ha, en comptes de portar-te al cim, et porten cap al refugi de Tabernés, on hauries de fer molta volta per fer el cim. Per tant, després de recular algun tram, vàrem seguir el corriol que pujava de dret cap al coll de Viadós, tot seguint la carena. És un sender força clar, entremig herbes i dret.
Un cop al coll, cal, aleshores, anar cercant fites. En comptes de pujar directe a la Punta de Sabre ( 3.134 m. ) a les palpentes, vam decidir seguir les fites. Aquestes flanquejaven enmig de tarteres de pissarra, cap al circ.
De lluny sembla difícil trobar el camí de pujada, però cercant les fites, vam anar trobant un sender que resseguia el circ fins a una tartera per on es podia pujar. Aquest tram era un xic perdedor i potser, pel desnivell, una mica complicat, però fent servir les mans, vam aconseguir pujar al llom.
Des d'allà puja una altra tartera clara, llarga i fàcil fins a la cresta que ens portarà al cim. És una cresta molt fàcil, sense massa pati i ample.
En poc més de tres hores érem al cim. Després de ganyipar un xic, vàrem decidir fer la cresta cap a la Punta de Sabre. És una cresta molt assequible, amb bones preses i en general, clara. De fet, és potser la part més divertida de la sortida, aquesta cresta. Així doncs, crestejant, vam arribar al cim i després el vam desfer per tornar al Bachimala i baixar.
De retorn, vam començar a trobar algunes persones, no massa, potser mitja dotzena que enfilaven cap al cim.
La baixada la vam fer pel mateix camí, corrent alguna tartera i veient que de fet, no té cap pas complicat.
Per cert que l'Oriol s'estrenava en els tres mils. Un bon començament!
Per veure més fotos cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada