Demana, demana...

El cap de setmana passat va acabar la consulta sobre la diagonal.
Un èxit proclamaven els organitzadors. Una festa de la participació, resaven els polítics. Un 10 % mostraven els números.
Del resultat, una visió un xic diferent. Fiasco de l'alcalde, una proposta mal transmesa, una informació que no s'ha sabut explicar, un mal moment per demanar... vaja, mil i un arguments però allunyant-se del real, de la manca de trempera de les propostes presentades. Qui sap, potser si s'erigís una efígie egípcia, amb les cares de la cúpula dels socialistes enmig de la diagonal, tot fent-nos pam i pipa envoltats de bitllets, la gent hi estaria més d'acord, per allò del realisme. O potser d'altres partits, no vull tampoc discriminar a ningú, no senyor. No ho sé pas.
Però sigui com sigui aquesta consulta va servir per veure molts paral·lelismes amb les consultes sobre la independència.
D'una banda la mesura de l'èxit. Un 10 % pot ser molt mentre un 20 - 25 % no és representatiu. I aleshores es té en compte l'opinió del 10 % però no del 23 % - aproximem-nos per abreujar - i s'actua de manera poc comprensible, no faran la reforma i en canvi encara hem de guanyar la lliga espanyola.
I d'altra banda el cost. Diuen i sembla ser que és més que menys, que aquesta consulta ha costat vora 3 milions d'euros. Ostres, es diu ràpid! I després ens queixem de la crisi. Com a mínim les consultes sobre la independència no varen costar diners públics.
I el seguiment mediàtic? Què n'hem de dir? Si semblava com si tot el país pogués anar a votar. Jo, dissabte, estava a punt de baixar a votar i pobre d'aquell que no em deixés, si gràcies a ells he fet un màster sobre avingudes, rambles i tramvies. Fa quatre dies no en sabia res i ara... Potser n'instal·laré un al pati de casa, per fer-lo més sostenible.
I per reblar el clau, la fiabilitat del procés, un nyap. Tot s'inicià amb un alcalde actor que teatralitzava el vot i després se'n desdeia o a l'acte segon ordinadors que funcionaven sols tot votant a plaer o per acabar sistemes pentagònics de seguretat que es basaven en un document d'identitat i una data de naixement però via Internet. Vaja, un procés ben galdós. Digne d'una comunitat de veïns.
Ara molts diran, no sense raó, Visc a Barcelona.