Demà la sentència, ergo fem el pas.

La Garrotxa? Anoia? Empordà?

Demà  diuen que sortirà la sentència contra el català. Havia de ser avui, però no. Està clar que ens faran gruar la decisió, una manera de fer-nos adonar de qui mana, de qui decideix a casa nostra. De tenir-nos amb l'ai al cor. La decisió però, poc importa, o molt. Si és que sí, serà la sentència a mort d'una llengua malalta, d'una llengua fràgil. L'estocada final i no serà estrany d'altra banda veient com els agrada matar i maltractar éssers innocents en places ben concorregudes. Però en cas de que diguessin que no, que ho dubto, són magistrats, per tant integristes espanyols, només serà un aplaçament, un ajornament fins que un altre torni a decidir atacar de nou la convivència i altre cop a parlar-ne, a justificar-se, a patir. Les lleis els acompanyen. Està clar que d'inadaptats, esquizofrènics, interessats o afamats les deixalleries de l'anonimat en són plenes i només cal que vegin la llum del populisme per emergir, per cercar el seu minut de glòria. Poc els importa en realitat el benestar dels infants, car si els importés, avalarien el model, un model que els permet parlar perfectament ambdues llengües, esdevenint competents en tots els camps i plenament integrats al territori. Però volen màrtirs que justifiquin les seves fòbies, els seus atacs, la seva ira i el seu sou.
Nosaltres ja sabem per enèsima vegada que no som amos del nostre destí. Gent de fora pot decidir del que aquí es cou. I malgrat que tota la maquinària política catalana faci un front comú, amb la ciutadania al darrera, què hi podem fer? Les lleis són seves, els fan costat, així com la força i com en el cas de l'Estatut, només podem acatar... o no, depèn. Cal ser valents, cal fer el pas. Tot comença amb un petit pas, ja ho digué l'Armstrong, un petit pas per ell, un gran pas per la humanitat. Ara potser ens toca a nosaltres. Podem alliberar-nos de l'espasa de Dàmocles triant el nostre camí. Amistosament, com persones adultes, com éssers assenyats. Posicionant-nos, defensant el que és nostre.
El matrimoni ha durat massa anys, va ser forçat, nosaltres res hi vàrem dir i ara que els temps estan canviant, que la mamella raja menys i el brau es creu més gran, potser és hora de deixar-lo anar sol, que creixi. Alliberem-lo de la nostra càrrega. I així, nosaltres, humilment, abatuts però oberts, també seguirem el nostre camí i a les escoles, si hi volem impartir castellà, anglès o txec, ja ho farem. Dependrà del que ens interessi, del que vulguem, del que creguem que és el millor pels nostres fills. El dret a decidir ha de ser també per a nosaltres, pel país, pels catalans.