Ara bé, a partir de les pistes d'esquí d'Aransa ( 1.850 m. ) el camí està barrat, només es pot passar si es va a dormir o menjar al refugi dels estanys de la Pera, sinó final de trajecte. Sembla que poc a poc aquesta serà la dinàmica. Si es vol arribar fins a un determinat punt amb cotxe, també em va passar a Sadernes, per anar a Sant Aniol d'Aguja, caldrà pagar. Vaja, cura del medi ambient a cop de talonari.
Per tant, vàrem dormir allà, a peu de barrera i avui, ben d'hora, hem pres el camí dels estanys amagats per pujar cap als de la Pera.
És una pista ombrívola, a l'hivern pista d'esquí de fons, entre pins negres i avets. L'olor d'aquests se sent molt i el soroll dels rierols que corren també t'acompanya tot el camí. És un indret preciós.
La part bona de les restriccions és que de pujada hem anat sols tota l'estona fins al refugi ( 2.357 m. ). Allà, per refer les forces, hem pres quelcom i tot seguir hem anat cap a l'estany gran ( 2.335 m. ).
Està a peu del Perafita. És gran, llis i preciós. Hem jugat una estona allà i fins i tot, m'hi he banyat. Feia un xic d'aire però sortir de l'aigua freda, després de la caminada, és vivificant.
Més tard, hem desfet camí, seguint ara el GR, que passa pel salt d'aigua, cap a Pollineres.
La baixada, malgrat que el sol picava més, l'hem fet bé, trobant, ara sí, ara també, algú que pujava.
Fer excursions amb els fills m'encanta. Compartir amb ells aquesta passió, malgrat que hi ha estones que es discuteixen, tot i que també hi ha molts moments de complicitats, jugant tot pujant, fent lluites a l'herba, compartint l'aigua o bé animant-nos en les pujades.
Avui, ha estat un gran dia i m'he sentit ben feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada