4 anys intensos

Avui el Quirze ha fet quatre anys. Feia dies que fèiem el compte enrere i avui, quan s'ha llevat, un somriure ample se li ha dibuixat al rostre i la mirada, entre tímida i múrria es desviava, mentre feia anar la llengua a dins la boca d'una banda a l'altra, senyal d'emoció, esperant la felicitació. En rebre-la, els ulls se li han il·luminat. Tot seguit ha pujat sobre el llit i passant-se la mà pel cap, ha començat a comprovar si havia crescut mentre deia, que en sóc d'alt...
Fa quatre anys, a casa, a Calders, va néixer el Quirze. Va néixer un migdia serè, en un dia clar i lluminós. Des de la finestra de casa es veia Montserrat. A casa, el Quirze obria una escletxa dels ulls per veure'ns. Tranquil. Determinat. Sempre ho ha tingut tot molt clar. Sempre ha sabut el que volia.
Avui, amb l'emoció de tots a casa, se'l veia feliç i potser, per aquella alegria desmesurada, per aquell formigueig al cos del neguit, hi ha hagut uns instants, mentre enceníem la llar per preparar el dinar, que s'ha quedat al meu costat i m'ha omplert de petons. Un rere l'altre. Somrient. Un somriure murri als llavis seguit d'un petó sonor. Un a la galta. Un al nas. Un a la galta. Un al front. I així anar fent i un servidor, content. Feliç. Molt feliç. Quiet esperant el següent bes. Perquè veure'l feliç em fa feliç.
I els dies passen. I els fills es fan grans i en créixer, creixem amb ells.