Pedraforca ( 2.506 m. )

 Avui hem anat a fer el Pedraforca ( 2.506 m. )

Hem començat força d'hora. Ara bé, el sol ja escalfava força. Hem anat cap al refugi Estasen i des d'allà, cap al coll de Verdet. Hem pujat a bon ritme, sense aturar-nos. 

Un cop al coll, hem començat a grimpar. A algun tram hi han posat cordes, tot i que de fet, no calen. Ens hem trobat una família amb un nen que pujava. Semblaven un xic perduts, però han anat pujant bé, a poc a poc.

Al no haver parat i haver sortit d'hora, hem pogut arribar a dalt gairebé ningú. Hem esmorzat al cim, gaudint d'un dia assolellat. 

Després hem baixat cap a l'enforcadura i des d'allà, directe avall per la tartera. Aquesta està bé en alguns trams, en d'altres no. Però encara fa de bon baixar. 

Un cop al refugi hem pres quelcom prenent el sol allà mateix i després cap al cotxe. 

Estanys de la Pera ( 2.335 m. )

Ahir vàrem anar amb els meus fills cap a Aransa. La idea era pujar amb la furgoneta al refugi de Pollineres, dormir allà i l'endemà fer els estanys i potser el Perafita. 

Ara bé, a partir de les pistes d'esquí d'Aransa ( 1.850 m. ) el camí està barrat, només es pot passar si es va a dormir o menjar al refugi dels estanys de la Pera, sinó final de trajecte. Sembla que poc a poc aquesta serà la dinàmica. Si es vol arribar fins a un determinat punt amb cotxe, també em va passar a Sadernes, per anar a Sant Aniol d'Aguja, caldrà pagar. Vaja, cura del medi ambient a cop de talonari.  

Per tant, vàrem dormir allà, a peu de barrera i avui, ben d'hora, hem pres el camí dels estanys amagats per pujar cap als de la Pera. 

És una pista ombrívola, a l'hivern pista d'esquí de fons, entre pins negres i avets. L'olor d'aquests se sent molt i el soroll dels rierols que corren també t'acompanya tot el camí. És un indret preciós. 

La part bona de les restriccions és que de pujada hem anat sols tota l'estona fins al refugi ( 2.357 m. ). Allà, per refer les forces, hem pres quelcom i tot seguir hem anat cap a l'estany gran ( 2.335 m. ).

Està a peu del Perafita. És gran, llis i preciós. Hem jugat una estona allà i fins i tot, m'hi he banyat. Feia un xic d'aire però sortir de l'aigua freda, després de la caminada, és vivificant. 

Més tard, hem desfet camí, seguint ara el GR, que passa pel salt d'aigua, cap a Pollineres. 

La baixada, malgrat que el sol picava més, l'hem fet bé, trobant, ara sí, ara també, algú que pujava.

Fer excursions amb els fills m'encanta. Compartir amb ells aquesta passió, malgrat que hi ha estones que es discuteixen, tot i que també hi ha molts moments de complicitats, jugant tot pujant, fent lluites a l'herba, compartint l'aigua o bé animant-nos en les pujades. 

Avui, ha estat un gran dia i m'he sentit ben feliç. 

Les Agudes ( 1.705 m.) i Turó de l'Home ( 1.712 m.)

 Avui hem anat cap al Montseny a fer el pic de les Agudes ( 1.705 m. ) i el Turó de l'Home ( 1.712 m.).

Hem deixat el cotxe a l'aparcament per pujar a per les escales de Castellets. 

El primer tram va per dins del bosc, un bosc preciós de faigs. Ara bé, al cap de poc ja enfiles directament, grimpant, per un corriol que ressegueix la cresta. 

És un camí, algun tram aeri, sempre ben marcat, que va enfilant-se fins arribar a les Agudes ( 1.705 m.). Des d'allà surt un caminet que va fins al Turó de l'Home ( 1.712 m.) sense perdre massa alçada. 

És un recorregut distret i divertit per on no et trobes massa gent fins que no arribes a dalt de les Agudes. 

Al Turó de l'Home vàrem veure un noi amb parapent que anava fent tombs per sobre del refugi. 

Pic de la Coma del Forn ( 2.685 m.) i pic de Campirme ( 2.633 m. )

Divendres vàrem anar amb el Marc cap a Tavascan. L'endemà, vàrem anar cap al pic de la Coma del Forn (2.685 m.). Des del refugi mateix, surt una pista dreta que s'enfila cap amunt, pel torrent de la Mascarida. A dalt de les pistes, hem girat tot seguint el torrent fins a l'estany de la Mascarida i després, la pala que s'enfila fins al pic de la coma del Forn. 

La neu estava molt bé a la part de dalt. La baixada ha estat molt bona, però a mitja alçada, ja l'hem trobat transformada i fer girs ja costava més. De fet, fins arribar de nou a les pistes ens ha costat un xic, tot i baixar pales que eren força dretes esperant que el pendent facilités l'esquiada. Això sí, un cop a les pistes un regal d'esquiada. 

Avui, ens hem llevat ben d'hora per anar cap al Campirme ( 2.633 m. ).  Aquesta nit ha refrescat més i ho hem notat a la pujada. A les fortes pendents, amb les pells de foca no n'hi havia prou. Hem acabat posant ganivetes. Hem arribat fins al final de les pistes i allà hem cercat una canal que semblés factible de pujar. En una es veien traces. Tot i això, com que la neu estava un xic gelada, hem acabat pujant amb grampons i piolet. De fet, hi havia trams gelats i altres on se t'enfonsava el peu. 

La neu és quelcom viu, que canvia, no només d'una estació a una altra sinó durant el dia. Pots començar el dia amb una neu gelada, on els grampons poc es claven, mentre que al cap d'una estona, la neu es va transformant i de cop t'enfonses. Però a més a més, et pot passar que canvii d'un tram a un altre, de manera que costa endevinar què et trobaràs i aquesta incertesa és el que fa de l'esquí de muntanya quelom d'especial. Pots baixar per una pala dreta amb una neu fantàstica o bé pujar per un tram on costa que els grampons s'enganxin i això amb poca estona de diferència. 

Un cop a dalt del coll, ens hem tornat a posar els esquís i fent ziga-zagues per suavitzar els pendents, hem anat enfilant cap al cim. De dalt és un cim força planer, amb molt bones vistes. 

Un cop coronat hem decidit baixar per la pala que baixa cap a l'estany de Marcarida. Una pala prou dreta però que tenia la neu gelada i es feia bé. Després, agafant alguna canal curta hem acabat baixant fins al torrent i des d'allà, seguint-lo fins a les pistes. 

Han estat un parell de dies de muntanya ben divertits, amb bona companyia, uns dies assolellats i força neu per la data que és. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

Pic de la Mina ( 2.683 m.)

 La setmana passada vàrem anar el diumenge a fer el pic de la Mina ( 2.683 m.). 

Vàrem deixar el cotxe al coll de Pimorent. Anàvem tard. Començàvem a caminar cap a les 11. Feia un dia fred i quan bufava vent, s'accentuava la sensació de fred. 

Les pistes estan tancades i per tant, no vàrem trobar massa gent. De neu molta. Un bon gruix. Neu primavera. 

Vàrem pujar seguint traces. Feia molt de sol, però amb el fred aquest no es notava. Tan poc es notava que la cremada a la cara va ser digne. Això sí, vam pujar molt bé. 

Des de dalt les vistes són precioses. Cims elegants i colgats de neu, amb parets escarpades i canals temptadores. Cims que et repten, com si et piquessin l'ullet tot dient-te, véns, m'escales?

Després de fer quatre fotos vàrem baixar. Al principi patia perquè a algun tram, ventat, es veia alguna pedra i patia per ratllar els esquís, però la veritat és que hi havia prou neu per baixar bé. 

De tornada cap a casa ens va enganxar una nevada, a l'alçada de Bagà, que no ens deixà fins passat Berga. De fet els cotxes es començaven a aturar, relliscant i fent ziga-zagues, però vàrem posar cadenes i vàrem poder salvar aquell tram.  

Una sortida d'aquelles llampec, curta però agraïda i bonica. 

Tossa plana de Lles ( 2.905 m. )

Dissabte passat vàrem anar amb el Marc a fer la Tossa plana de Lles ( 2.905 m. ).

Vàrem aparcar al refugi del Cap de Reg. Allà ja varen venir els de les pistes a exigir-nos que paguéssim el forfait per poder passar, tot i que no anàvem a trepitjar pistes i no ho férem. Ni una cosa ni l'altra.

Amb els esquís a l'esquena vàrem anar fins al Pradell, per dintre el bosc. Només hi havia clapes de neu. Des del refugi, semblava que hi havia un xic més de neu, però un cop al segon tram de bosc, de neu, poca. 

En sortir del bosc, ja al capdamunt, sí que ens vàrem poder posar els esquís. Neu crosta, pesada i humida, amb alguna clapa ventada fins al cim. Tota la pujada fent giragonses per anar encarant els millors trams amb neu, on algunes pedres treien el cap. A dalt, ventava força i feia molt fred. Ens hi vàrem estar just per fer quatre fotos i treure les pells per iniciar el descens. 

Un descens horrorós. D'acord, el mestre diu que no hi ha bona o mala neu, sinó que bons o mals esquiadors i segurament, dissabte érem dels mals esquiadors. Semblava que no en sabíem. Provaves un gir i en trencar-se la capa, s'enfonsava un esquí i el que no s'enfonsava agafava vida pròpia i seguia baixant. Un via crucis. Finalment vàrem optar per baixar recte sense girs i fent angle fins a l'inici del bosc, on ens carregàrem de nou els esquís a l'esquena. 

Malgrat una baixada penosa i una pujada feixuga, vaig gaudir, perquè l'entorn compensa i de llarg. Ara només espero tornar-hi d'aquí uns dies, a esquiar, per poder treure'm l'espineta. 

Pic de Pedrons ( 2.677 m. )

Avui hem tornat a fer el Pedrons ( 2.677 m. ). Hi havia més neu que el darrer cop, tot i que un xic més pesada, més humida. Hem sortit del cotxe amb boira, una boira espessa que ens tapava tot els encontorns, però a mesura que hem anat guanyant alçada, aquesta s'ha anat esfilagarssant fins a desaparèixer. 

Hem fet el cim sense boira i amb alguns núvols al cap. Pujant fins més amunt amb esquís gràcies a les darreres nevades. De fet, la cresta l'hem fet per dalt, seguint el recorregut que traçava el capdamunt de la cresta. 

A la baixada, avui hem pres la pala que baixa dreta cap a la vall. Amb molta neu. Ara bé, un cop feta la primera pala i un tram de flanqueig de la segona, hem entrat de nou a la boira i hem hagut de seguir la traça dels que pujaven des del revolt, per poder trobar el camí, fent unes ziga-zagues que de segur no faríem si ens hi veiéssim. 

Entrar a la boira espanta una mica. Tot es difumina. El cel i la terra es barregen, el relleu es perd i l'orientació és impossible en no tenir punts de referència. Ara bé, sort de les traces i del GPS. 

Seguint-les hem arribat al cotxe, sense massa alegries en baixar, només intentant no perdre-les.

Tot i això ha estat una sortida ben bonica i divertida,, amb bona neu, forces vistes quan s'ha destapat i millor companyia.