Un comiat més digne

Ja està. Els de sisè se'n van. Ha estat un any estrany. Un any que havia de ser el seu any i ha esdevingut un tancament en fals. Havien de ser els protagonistes, liderar moltes de les activitats de l'escola i han esdevingut els grans oblidats o si més no això semblava.
No pot ser que després de passar molts d'ells nou anys a l'escola, marxessin per la porta del darrera. Si nosaltres deixem una feina després d'un temps o bé canviem d'habitatge o el que sigui, segur que se'ns farà quelcom. Peti qui peti. Se'ns retrà algun tipus d'homenatge, perquè és important fer rituals. Acomiadar-se. Cal tancar bé les portes per tal que el camí que s'inicia sigui ferm.
Amb aquesta mentalitat, vàrem decidir fer, encara que fos fora de calendari, la sortida amb els infants de sisè. Segurament no com volíem. Segurament menys del que volíem, però finalment, vàrem aconseguir fer quelcom d'especial.
Seguint la dinàmica que els infants s'organitzen, vàrem preparar un parell de dies fora. Un viatge llampec. El vàrem preparar trobant-nos, un cop ja podíem i telemàticament molts cops.
Després, trobar la data va ser una altra història. Entre fases, dubtes i tot, vàrem acabar marxant aquest dilluns i tornàrem ahir.
Van ser dos dies intensos. Vàrem marxar a un càmping de Roses i allà, a més de banyar-nos a la platja i a la piscina, vàrem fer bicicleta, vàrem anar en patinet de mar i vàrem menjar en una pizzeria. I els vàrem sorprendre amb un dinar de comiat amb les famílies i una remullada final. Poc, és cert, dos dies no donen per molt, però vàrem gaudir d'un comiat com cal. Ells fent el pas, organitzant, dirigint, gaudint i acabant trinxats al vespre i nosaltres al seu costat, acompanyant-los, sent-hi.
Ara ja marxen, però segurament amb un gust a la boca més dolç del que tenien fa unes setmanes.

Pic de l'Infern ( 2.859 m. ), pic del Freser ( 2.834 m. ), pic de Bastiments ( 2.881 m. ) i pic de la Dona ( 2.702 m. )

Avui he anat amb al Quet cap a Vallter. Era el primer cop que anava amb ell a alta muntanya i volia veure com anava. He aparcat a l'estació d'esquí ( 2.000 m. ). Estava ple a petar. Moltíssims cotxes a l'aparcament, tot i que un cop he començat a caminar, no he trobat massa gent.
He enfilat per les pistes, esquivant les vaques. Duia el Quet lligat, però quan veia que no hi havia ningú, el deslligava.
La pujada fins al coll de la Marrana ha anat molt bé. Allà ja m'he trobat més gent, tot i que la majoria pujava cap al Bastiments. Jo, com que anava a l'Infern, he preferit flanquejar el Bastiments fins a la collada de les comes del Malinfern, tot creuant tarteres i torrents. En algun tram ens hem trobat un bon grup d'isards i ha costat Déu i ajut que el Quet no marxés.
Des de la collada ja he pres el corriol que s'enfila crestejant, la major part camí i només un parell de trams potser ajudant-te de les mans, cap al pic de Freser ( 2.834 m. ). Passat aquest, el camí davalla un xic i després, entre rocam roig, puja de nou per arribar fins al Pic de l'Infern ( 2.859 m. ). És un cim que tenia ganes de fer-lo. El darrer cop que el vaig fer, fa molts anys, va ser una hivernal i ens va enganxar una tempesta elèctrica. Com que dúiem molt de ferro, amb els piolets, recordo que els llençàvem muntanya avall per evitar les llampegades. No vàrem tenir temps gairebé ni de gaudir de les vistes.

Un cop fet el cim he tornat pel mateix camí fins al coll  de Malinfern i aquí, en comptes de flanquejar de nou, hem enfilat cap al Bastiments ( 2.881 m. ).
Dalt del cim hi havia força gent. De fet és un cim ben concorregut. Passat aquest he baixat cap al coll de la Geganta per l'esquena d'ase. En aquesta baixada m'he animat i l'he fet corrent. De fet, a partir d'aquí, totes les baixades m'he deixat anar. Feia un dia fantàstic, amb un xic d'airet i convidava a córrer.

Passat el coll he fet la darrera pujada fins al pic de la Dona ( 2.702 m. ) i passat aquest, cap al coll de Mantet. Després, torrent avall fins a l'aparcament.
Ha estat una sortida ben divertida. En alguns trams he anat trobant gent, sobretot als cims més coneguts, però tot i això, hi ha hagut molts trams que hem anat sols.

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

El Canigó ( 2.785 m. )

Vàrem sortir amb el Josep i el Joan a mitja tarda de Calders i cap a les vuit ja érem a casa de la Martina, a la Catalunya Nord. És curiós, quan entro a la Catalunya nord i mentre vaig recorrent aquelles carreteres manta vegades fetes, un rau-rau em remou l'estómac. Em sento a la vegada feliç, de retornar a aquesta terra que tant m’estimo i a l’hora moix, veient com passa el temps i que enrere queda aquella època.

Anar a casa la Martina és un èxit assegurat, són una família entranyable, acollidors de mena, afables i manyacs, i per més que passi el temps, i que els nostres camins es separin, quan ens retrobem esdevé tot natural. Tot fàcil, tant amb ella com amb els seus, són una família fàcil d’estimar. Una família especial per a mi.

A casa seva vam passar la nit i de bon matí, hem sortit cap al coll de Milleres ( 950 m. ), on hem deixat el cotxe. Des d’allà es pren un corriol que puja directe i en algun tram esdevé pista.  El corriol, molt costerut, puja fent esses fins al coll de Voltes, enmig d'avellaners, faigs, avets i pins negres. És una pujada força cansada però molt bonica, deixant sempre el torrent a mà dreta. Cap a dalt de tot hi ha algunes mines de ferro abandonades molt antigues.

Un cop al coll de Voltes, s’agafa una pista ample i ombrívola que puja fins a la Jassa de Cortalets, un petit refugi, deixant el trencall del refugi de Balaig a mig camí. Després, prenent de nou un corriol, s’acaba de pujar fins al refugi de Cortalets ( 2.150 m. ).  

Un cop a Cortalets, es creua el riu, es voreja un estany, al pla dels estanyols i s'enfila cap al Canigó, passant per la Portella. És una pujada que va zigzaguejant i guanyant alçada ràpidament. Aquest tram és ben pelat i el vent es nota.

A dalt del cim, a peu de la creu, ja hi havia un munt de feixos de xirments preparats per a la flama del Canigó ( 2.785 m. ). No hi havia massa gent, un grup de Perpinyà i algunes altres persones d'altres indrets de la Catalunya Nord. 

La baixada l'hem fet pel mateix camí, desfent el recorregut. Al final ens han sortit uns 23 quilòmetres i 1.800 m. de desnivell aproximadament, una sortida ben bonica i entretinguda.

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

Balma de la Pinassa i ermita de Santa Agnès

Avui amb el Marc i la Marta hem anat cap a la Mola, a la Balma de la Pinassa.
Hem aparcat a Can Robert i cap a quarts de nou ja hem enfilat per la canal de l'Abella, cap al Morral del Drac. Un cop allà, hem agafat la canal de santa Agnès. Una baixada obaga enmig d'alzines i roures per un camí que zigzagueja agradablement.

Poc després, hem deixat la canal i hem pres el camí de la Font Solella, és un camí que ressegueix la Mola a mitja alçada. Per sota, hi ha el camí de la Senyora. A partir d'aquí ja gairebé no hem trobat a ningú. Un camí planer que va seguint les línies de cota de la Mola. Hem creuat un parell de torrents, cercant el que ens portaria a la Balma. En un, que ens pensàvem que baixava a aquesta, l'hem seguit i casualment hem trobat la cova de les Ànimes. Una cova d'uns quinze metres de fondària i poc menys de metre vuitanta d'alçada, ple de mosquits i fresca. Una grata sorpresa.
Passat aquest torrent ja hem trobat el que baixava a la Balma. Un torrent marcat amb una fita i que a mig camí, una roca gran el tallava. Ara bé, en aquest punt una corda servia per fer la baixada. Un cop feta, a pocs metres s'arriba a la balma de la Pinassa. Es diu així perquè a l'entrada, una enorme pinassa, marca el camí.

Feia molts anys que no hi anava. De fet, quan era monitor, hi vam anar amb joves i la vam arreglar. Vam posar-hi les finestres que encara hi ha, vam refer la paret i vam endur-nos-en tota la brossa que hi havia. És un indret molt especial i bonic. Des d'un punt, més obert, es veu Sant Llorenç, la Morella i el turó de les Nou cabres.
Asseguts al sol, amb unes vistes fantàstiques i una brisa agradable, a peu de cinglera, hem esmorzat. A mig esmorzar hem sentit un crit esgarrifós, però que amb la gentada que hi sol haver a la Mola i com crida la gent, et feia dubtar. Ara bé, poc després hem vist l'helicòpter de rescat voltant per allà. De fet, ha estat molta estona voltant i sembla que un excursionista s'havia fet mal a la carena de la Casa de les Ànimes.
Després hem baixat cap al camí de la Senyora. En un punt, resseguint la roca, trobes un forat, que et permet creuar de banda. Aquest me l'havia ensenyat fa molts anys mon pare i l'hem pres. És un pas fàcil per on el vent s'escola generós.

Hem seguit el corriol fins arribar a peu de la canal de Santa Agnès i hem pujat un tros fins arribar a l'ermita. D'aquesta queda poc, les parets que delimiten l'entrada i la cova escarpada. A dins, les basses encara són plenes i el pas de fugida de les monges, si el coneixes, és fàcil de trobar. Una altra cosa és entrar-hi si tens un xic de claustrofòbia. És d'aquells racons també especials.
Hem estat una estona allà i després hem acabat de pujar la canal per desfer el camí fins a Can Robert de nou.
Ha estat una sortida preciosa. Un recorregut poc freqüentat, ple de records, agradable i amb bona companyia, d'aquells que et deixa un regust agradable a la boca. 

Per veure més fotos cliqueu aquí.

La meva escola

Avui, després d’uns mesos, he tornat a l’escola amb infants i he estat una estona amb ells. Bé, a l’escola és un dir, perquè de fet, de la manera que hem de tornar, es fa estrany sentir el mot escola i lligar-ho amb allò que coneixes, perquè les mesures que hem de prendre, et fan sentir estrany. Et fan sentir fora de joc. M’agrada acostar-me als infants, veure’ls, donar-els-hi un copet a l’espatlla afectuós o bé fer-els-hi una magarrufa al cap de tant en tant, parlar-nos d’aprop i mirar-nos tranquils, però ara, que hem de seure distanciats, que ens hem de mirar de lluny, em sento estrany i crec que ells més. Perquè això no és l’escola, si més no l'escola que volem.

L’escola és tenir contacte, acostar-te sense pors, mirar-te als ulls i colze a colze treballar, confiar i compartir, i el que ens han dit que s’obria aquest primer de juny, no és l’escola nostra, és quelcom diferent.  

Ara és així, així hem anat, però al setembre, així no pot ser, perquè una escola on els infants no puguin compartir, jugar, abraçar-se i riure plegats, tocar-se i confiar, no és una escola. 

Ens diuen que cada infant ha de tenir 4 metres quadrats, però que al bar no cal o bé que no podem compartir res, quan la vida és compartir. Ens diuen que la realitat que vivim a l’escola, que dista molt del que trobarem quan serem grans però que és un intent d'un món ideal, cal oblidar-ho. Que la seguretat passa per davant de les relacions, de les emocions, de les sensacions i això em revolta. Em sulfura.

Hi ha moltes casuístiques, hi ha gent que ha passat per moltes circumstàncies i poden discrepar, per descomptat, i infants que tenen familiars de risc, és clar, però una escola així, asèptica, distanciada, segura, insípida i llunyana, serà de tot menys escola i això, en un futur, no ho veig com la meva escola, perquè ser mestre no és això. No és viure amb la por, distanciant-te dels companys i amics, desconfiant del veí  i tement la infecció. Tampoc treballar a distància. Una escola així us la ben regalo, jo, no la vull.

Vull una escola amb il·lusió, propera, com la que avui m’explicaven els grans, que pel seu compte ja munten un viatge de comiat, lluny, independent, il·lusionant i que a més, amb un somriure beatífic i ple d’esperança i il·lusió et demanen que els acompanyis, que els ajudis a recordar el final d’aquesta època tan feliç que és l’escola, el seu punt culminant i que junts gaudiu d’un darrer moment sense pors i amb complicitat.

Aquesta és la meva escola i és l’escola per la que val la pena lluitar. Per aquesta escola que comptin amb mi sempre, per l'altra, i un rave. Si l'escola ha de ser asèptica, per mi, que la tanquin. 

I se'ns va posar bé veure'ns...

Estem en aquella fase que vols i dols. Que pots desplaçar-te un xic i anar a veure a aquella gent que estimes i que fa temps que no veus. Que diuen, diuen,diuen... I ahir, ves per on, vàrem anar a veure aquells que estimem, alguns, perquè a d'altres tardarem temps a veure'ls, i vam passar la tarda junts. I el vespre. I què puc dir.
En veure'ns, ho reconec, els ulls se'm van entelar. L'emoció és un cavall desbocat que no té control. Fa com vol. Altres cops hem estat més temps sense veure'ns, però el saber que no ens podem veure, ni tan sols abraçar, feia que fos més dur. I ahir, quan ens vam veure, va ser molt especial. Per grans i xics. Perquè el sentit de les persones és trobar-se, compartir, estimar i en aquesta època en que tot està capat, on les mirades són esquives i el contacte social escàs, trobar-te amb gent que estimes i vols, t'omple.
Ahir ens vàrem trobar amb companyes que estimem. Amb fills d'amics que estimem. Amb persones que estimem i la sensació va ser de felicitat màxima.
Els infants somrients. Despreocupats. Amb ganes d'explicar-se, jugar, sentir, perquè això és el que fan i han de fer els infants, explicar, jugar i sentir. I els grans, que malgrat tot no deixem de ser infants amb més volum, també anhelem explicar, jugar i sentir, i el fet de retrobar-se, va ser fantàstic. Ens vam sentir propers. Ens vam sentir estimats.
Vam tenir moltes sensacions, molts anhels, més converses però sobretot, em colpí l'abraçada aquella del més xic, de tres anys poc més o menys, llarga, intensa i afectuosa. Sense pors, només de cor. Va ser el moment. Sentir aquell marrec aferrat, deixat anar, sentint, estimant i estimat, va emocionar-me encara més, perquè hi ha qui t'arriba al cor, a l'ànima i n'hi ha que no sé si en saben o bé ho senten i per això són com són, et fan sentir-ho tot i ell ho féu.
Ahir em vaig sentir encara més un ésser social, de nou amb gent que estimo i estimat i malgrat passi el que passi, aquells moments són els que queden i per aquells moments anirem endavant. Per la gent que estimem, pels que volem, amb ganes de veure'ns i trobar-nos. Amb ganes i si cal, ens creurem la cantarella del tot anirà bé, perquè ho necessitem i volem que tot vagi bé.

De racons especials

A tocar de casa hi ha un racó per a mi especial. Un dels meus racons.
Quan puc, surto de casa i prenc el corriol que marxa cap a La Guàrdia. És un corriol ben fresat, bé, ara que les motos, que no hi poden passar mai però hi passen, no surten, està més ufanós. El verd el domina i només una ferida marró s'obre pas entremig zigzaguejant.
A la primavera, que totes les flors competeixen obrint-se per captar el zumzeig que impera, m'agrada passar-hi pel mig i mentalment vaig pensant-ne els noms. En conec força, però ni de llarg totes. I això m'agrada, perquè algun dia que estic més vagarós, m'entretinc en una i la miro i remiro.
Cap al final del corriol, on es bifurca, puc passar per sota la carretera, sota un pont. Aquests dies que el sol comença a escalfar més, només posar el cap dins del pont, l'alenada fresca ja t'envaeix.
El sòl, passat el pont baixa de cop i tot seguit s'aplana. Un pedregar i entremig d'aquest rocam, la farigola que aromatitza ja tot el tram i algun fòssil que es deixa entreveure.
Acte seguit, el corriol t'aboca a una pista en desús. Els plecs del relleu fan que per aquí, quan plou es formi un torrent de temporada. Ara baixa aigua sovint, no massa, però les plantes, assedegades, arrelen en aquest tram i creixen rabioses. En un punt s'embassa un xic.
Només deixar el torrent torna el pedregar i entre aquests, avui ja no, l'almesquí treu el cap aferrant-se feblement al sòl.

Un camí ample que va a ran de timba, però aquesta no es veu, protegida per uns quants pins.
Anant directe al capdamunt, creuant el bosquet, vas a parar a sobre les vies d'escalada de Calders. Una, en especial, és diferent. Una mola de pedra separada de la resta per uns centímetres. A sobre estant, sembla que fent una passa llarga, molt llarga, arribis al castell. Hauries de creuar però, els camps de la barraca del Campà a vol.
M'agrada aquesta roca. Asseure'm i deixar que els peus em pengin amb aquell pessigolleig a l'estómac. Notar l'aire que sempre bufa aquí esbullant-me els cabells i acaronant-me la cara.
La vista és àmplia. Veig la Païssa dels Planell, sobre Monistrol, el castell alçant-se tossut, lluitant amb el pas del temps i a la llunyania, molt enterbolit de vegades, segons com està el cel, el Montcau.
Tots segur que tenim racons i aquest, i més ara que hem d'estar tan tancats, és el meu, una finestra a la natura que sempre que puc, obro.