Llibertat d'expressió. Els Borbons són uns lladres.

Poc més a dir...

Visca els CDR!

 Si mai aneu a una reunió dels CDR, no espereu trobar gent violenta, menys gent agressiva. Seria estrany que hi trobéssiu gent poc corrent. Com l'u d'octubre, com la nit que vetllàrem als col.legis electorals per poder votar, hi trobareu de tot, jubilats, estudiants, mestres, metges, empresaris, aturats, pagesos, botiguers... Un ventall de professions i procedències, perquè hi ha gent d'arreu, que respon a la diversitat de gent que abraça i anhela la república. Gent que estima la democràcia. Gent que s'ha desempallegat mentalment d'aquest Estat.
Alguns sempre estaran a primera fila, d'altres, potser més enrere, però a punt.
A les notícies ja construeixen un relat. Usen mots bèl.lics per tal que associem aquest col.lectiu com un element violent, agressiu i perillós, tot i que no ho són ni ho han estat mai.
Bé! Menteixo. De perillosos sí que ho són. Perillosos per a l'Estat, perquè ara que ho tenia tot controlat, mitjans de comunicació a favor, sistema judicial al dictat, líders d'associacions i partits discrepants a la garjola o a l'exili..., apareix un moviment de base que qüestiona l'Estat. Sense caps, sense direcció i per tant, no poden anihilar-lo i els fa por. Molta por. Perquè la força dels CDR emana de la gent, del poble, de cadascú de nosaltres i no cal ser ningú especial, sinó sentir-se partícep de la història del país i compromès amb aquest, per prendre'n part i això els preocupa, seria com agafar aigua amb les mans. Mai la podran retenir tota.
I els temen perquè pacíficament els toquen l'economia. Els diners, on més mal els fa. Obrint peatges perden ingressos els amics i la resta de població se'n beneficia i veu que aquest moviment els afavoreix i que parla com ells, perquè són ells.
D'altra banda el govern comença a construir un relat. Un conte. Una fàbula. Comencen a repetir i els mitjans afins fan d'altaveu, que hi ha violència. Encara que no n'hi ha hagut, malgrat els violentin els CDR. Ni una imatge. Cap. Zero. Però tot té una explicació. Usen aquesta falsa violència per bastir els contes d'un jutge i d'aquesta manera fer les acusacions com vestits a mida. Vaja, que més que un jutge sembla el sastre de l'estat.
Si mai aneu a una reunió d'un CDR, veureu que allà també hi sou vosaltres, joves i grans, pares, mares, avis o àvies, gent corrent fent coses extraordinàries i que per això, perquè des d'aquests es coneix el veritable poder del col.lectiu, la seva força, l'Estat es sulfura, indigna i neguiteja, perquè com l'u d'octubre, aquest país serà el que volguem nosaltres i això els fa por. Temen que descobrim el nostre veritable poder, la força de la gent guiada per unes conviccions i per això l'ataquen acarnissadament.
Visca els CDR!

Puig del Coma de l'Orri ( 2.686m. ) i Puig de Pastuira o Les Borregues ( 2.692 m. )

Al davant els primers cims del Coma de l'Orri, a la dreta, el Gra de Fajol, al mig, al fons, el Bastiments, a l'esquerra, el Pic de l'Infern i la Fossa del Gegant. 

Avui hem anat amb el Robert cap a Vallter. La primera intenció era anar cap a fer el Bacivers, però abans de pujar a Vallter, al primer revolt, ja hem vist uns esquiadors que es preparaven per pujar per la vall del Coma de l'Orri. Feia temps que ho tenia en ment i veient que es veia neu, hem decidit canviar de plans i anar a fer el Coma de l'Orri (2.686 m. ).
Hem aparcat al revolt i un cop equipats, amb els esquís a l'esquena perquè aquí no hi havia neu, hem començat a pujar per una pista que puja a tocar del torrent. Pocs metres després, es creua el riu per un pont de fusta i es va per dins del bosc fins on la vall s'obre.
Uns metres més amunt, ja ens hem calçat els esquís. La pujada és suau, va fent, fins que s'arriba a un resalt que es pot prendre per l'esquerra o bé la dreta. Un és més costarut que l'altre. Hem pres el menys empinat. La neu estava força bé, un xic fosa i de sota gelada, però s'anava pujant bé malgrat la inclinació. Passat aquest ressalt hem arribat al peu del coll.
Altre cop fent voltes maries hem acabat de pujar fins al coll. Sense tants arbres, el vent es feia notar, però el dia era clar avui. Des del coll es veia perfectament el Gra de Fajol a la dreta, davant el Bastiments i a l'esquerra l'Infern i la Fossa del Gegant. És un mirador fantàstic i alhora sorprenent, perquè, si més no un servidor, no s'esperava les vistes d'allà. Magnífic.
Ja al coll hem començat a carenejar, tot fent els diferents cims del Coma de l'Orri, el Nord, el Mig i el Superior. Ara bé, al nord, ens hem tret els esquís. La pendent era més pronunciada i la neu més dura. Així doncs, hem acabat de pujar amb els esquís a l'esquena i el piolet a la mà.

Al fons, dret, hi havia el Pastuira o les Borregues, depèn del mapa que també hem fet.
La baixada l'hem fet directe, des del Pastuira, la pala que baixa dreta cap a la vall. Una baixada ben divertida i directe, estalviant-nos tota la carena per després desfer el camí fins al cotxe.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Montmalús ( 2.781 m. )

Avui hem anat a fer el Montmalús ( 2.781 m. ) amb l'Oriol. Hem anat amb cotxe fins a Grau Roig ( 2.100 m. ), on hem aparcat. Des d'allà hi ha marcat un circuit per a raquetes i esquí de muntanya que va per dins del bosc, evitant pistes, fins al peu del cim. Està marcat amb uns pals llargs vermells i blancs. Molt ben marcat. De fet, fa anys a les pistes d'esquí no volien ni a sentir parlar dels que feien snow i ara passa una mica el mateix amb els que fem esquí de muntanya. Ara bé, el temps posa les coses al seu lloc i si llocs tan poc proclius a ser generosos com Andorra ja busquen alternatives per l'esquí de muntanya, potser aviat arreu passarà i no et trobaràs males cares com a les pistes de Catalunya.
La pujada ha estat prou bé. Neu un xic glaçada i el cel amb clarianes.
Hem començat a enfilar la pala cap al coll ( 2.704 m. ) amb un cel més tapat i només sortir al coll, el vent ens ha tustat fort. A més, el cim s'ha anat tapant. De fet, feia força fred quiets.
Després d'uns instants, i veient que no es destapava i que a més semblava un xic complicat de pujar amb raquetes, hem decidit fer mitja volta.
 De nou, uns metres més avall, el cel s'ha anat destapant, tot i que com que hi havia previsió de mal temps, hem preferit seguir avall.
A la baixada ens hem separat amb l'Oriol. Ell ha desfet el camí de pujada, un servidor, ha baixat esquiant per les pistes, aprofitant la baixada que tenia.
El primer tram des del coll la neu estava bé, però uns metres més a baix, ha canviat a neu crosta, fins a les pistes, on la neu estava impecable.
Ja a baix, hem vist que el cim estava ben ventat i destapat, com si ens acomiadés. Bé, un altre dia serà.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Fins als nassos

Estic encès. Emprenyat. Indignat. Fastiguejat. Fart.

Vaig néixer quan encara els Guàrdies civils tenien casernes als pobles. Quan en passar davant d'ells, perquè sempre estaven al mig dels pobles o te'ls trobaves arreu, temies si t'aturarien o no perquè no els agradava la teva presència i només per fotre't, et farien quatre preguntes perquè haguessis de patir, per parlar una llengua que no era la teva i demanar-te amb un somriure cruel uns papers que no t'haguessis descuidat. Perquè volien. Perquè podien. I mai sabies què passaria després. Perquè estaven emprenyats per haver d'estar lluny de casa, en un lloc on no els volien. I sembla que tornem al cap del carrer. Altre cop sota l'amenaça de l'aleatorietat. Bé, aleatorietat dins d'un conjunt. Quansevol que vulgui la independència, és sospitós. És perniciós. De fet per a l'Estat ho és i per això ataca aquells que somien un futur diferent. Saltant-se la democràcia. La justícia. I per això tenim presos polítics i polítics exiliats. Tan de bo, l'empenta d'avui, ens porti finalment a la República i deixem enrere aquesta broma de mal gust anomenada Espanya. 

Pic de la Font Blanca ( 2.906 m. )

Avui hem marxat d'hora, amb el Robert i l'Oriol, cap a Andorra. Les previsions semblaven bones, matí assolellat i tarda amb risc de nevades. D'allaus, 1/2 sobre 5. Per tant, hem anat direcció Ordino per fer el pic de la Font Blanca ( 2.906 m. ).
Només arribar a Ordino ha començat a nevar. Una neu fina però constant. A la carretera cap a Vallnord s'ha fet algun tap, alguns que no veien clar conduir amb neu i feien mitja volta o posaven cadenes. De fet no calien, els llevaneus anaven passant sovint.
Hem aparcat ran de carretera ( 1.774 m. ), on surt el camí que puja cap a la Font Blanca.
Hi havia molta neu. Moltíssima. Neu pols i a sota neu un xic gelada. Fantàstic.

Arribant al llom

El cim

Hem anat pujant les diferents pales molt bé. Això sí, sempre amb el cel tapat excepte algun moment que el vent ho destapava un xic i nevant.
El primer tram passes pel mig d'un bosc i de cop, desapareixen els arbres i al teu davant apareix la primera pala. Una pala força recta que hem atacat per la dreta, fent ziga-zagues i amb el vent de cara.
Superada aquesta pala hi ha un tros pla per afrontar la següent pala. Altre cop una pala dreta, aquest cop l'hem fet per l'esquerra, sota unes cornises un xic amenaçadores. Superada aquesta s'arriba a un pla on tot seguit s'agafa una altra pala que cal pujar de dret per arribar al llom del cim. En aquest tram, tot i el vent que bufava fort, hem pogut gaudir de més estones de sol, fins que hem arribat al llom per fer l'última pala.

Ben tapat, amb dos esquiadors al fons

L'hem començat a pujar per la dreta, però el vent portava i s'enduia una boira espessa. Quan érem a cinquanta metres del cim, tot s'ha tapat i res es veia. A més, ha començat a nevar més i tement que era l'inici de la nevada de tarda anunciada, hem començat a baixar esperitats. Ara bé, només arribar al llom, s'ha destapat de nou, per tornar-se a tapar tot seguit. Així doncs, hem decidit baixar.
La baixada ha estat fantàstica. Un tou de neu pols. Hem gaudit molt. De fet, tot baixant per les pales dretes, he anat provant diferents coses, ja que la neu permetia jugar i he xalat com un infant.

Per veure més fotos cliqueu aquí

Intercanvis escolars

 Ahir va marxar la mainada de la Bressola de Prada de Conflent. 42 nins i nines que han estat des de dimecres a casa de famílies de nens i nenes de Monistrol de Calders i Mura. Tres dies en que aquests infants del nord han conviscut amb infants del sud. Que han descobert que tenen algunes coses diferents. Un parlar menys central, amb mots que són, sovint, fàcilment reconeixibles però alhora poc usats. Un català d'allà. Un català que si bé no en saben el nom, el veuen un xic diferent però proper i que cal fer la remarca que és el rossellonès. Però sobretot han descobert que tenen moltes coses en comú. Algunes per ser infants. Tots els infants d'arreu s'assemblen, els agrada jugar, riure i abraçar-se i d'altres per ser catalans. Perquè a la Catalunya nord, les tribulacions del sud també els arriben i coneixen la capital i comparteixen tradicions. Alhora, se senten, molts, lligats a una identitat. A una manera de ser. 

Durant tres dies, nens i nenes de Prada han estat els altres fills dels d'aquí. Els han cuidat com si fossin els seus i a l'escola hem anat plegats com si fóssim un. Jugant tots plegats, rient, patinant sobre gel, explicant-nos anècdotes, convivint,  coneixent com viuen els nostres amics de Pirineus enllà. 

Ahir vàrem cloure la primera part de l'intercanvi. Cap al maig nosaltres anirem a Prada. A conèixer la seva realitat, a retrobar-nos amb aquests amics del nord que ens han deixat uns instants tan dolços que en acomiadar-nos ens emocionàrem.

És una activitat que he fet molts cops i que penso que val molt la pena de fer i per molts motius. 

D'entrada obre les mires dels infants. Els fa ser oberts a d'altres realitats, que semblen llunyanes però que realment són properes. Ajuda a reconèixer el país. A veure'n les diferències i similituds d'un extrem a l'altre. Facilita que els infants es relacionin amb d'altres nens i nenes de manera franca. Els ajuda a ser autònoms i alhora acollidors. I molt més. Molts més motius que fan d'aquesta activitat una activitat molt preuada.

És cert que cal creure-hi, perquè requereix d'un esforç suplementari per part de tothom. De mestres, famílies i infants, però allò que se'n treu, supera amb escreix tot allò que s'hi aboca i el record durarà sempre.