dissabte, 18 de març del 2017

Parlar en públic

 Fa anys, quan treballava a la llar d'infants de Castellar del Vallès, ens van convidar a fer una xerrada sobre educació. Era una xerrada que s'organitzava des de l'Ajuntament on volien que els diferents centres escolars del poble parlessin de com treballaven, què feien i com veien l'educació.
Des de la Llar havíem fet moltes propostes i teníem un munt d'idees i projectes. Estàvem molt engrescats i poder-ho explicar, ens va fer molta il·lusió. Les llars d'infants, en general, s'han menystingut i aquella xerrada era com un reconeixement.
Era un dels primers cops que parlava en públic. Segurament també ho era per a les meves companyes. Recordo aquell dia amb un regust agredolç. Tenia molta il·lusió, idees i ganes de transmetre allò que pensava, que sabia que els altres esperaven, però recordo que instants abans que em toqués parlar, vaig descobrir que la llengua se m'allargava. Augmentava. Es feia enorme, tant com els oients que tenia al davant. Patia per allò que havia de dir, pel que pensarien o creurien. També patia pels amics que havien vingut a escoltar-nos. La llengua gairebé no m'hi cabia a la boca. És més, havia mort. La llengua és morta. Visca la llengua! No em responia. La notava però no m'era meva i encara més, s'havia assecat. Era com un tros de fusta allà dins. Suro del millor. El cap enviava missatges però ella, res de res, quieta. Immòbil. Miserablement covarda a dins del cau. Enganxada a les parets d'una cova profunda.
És cert que després de molts esforços i amb un xic d'aigua, la cosa anà millorant però aquella sensació de divisió del cos, d'abandonament d'una part d'aquest, em sorprengué i em molestà no haver pogut transmetre allò que volia tal com volia. Vaig parlar ràpid, passa que t'he vist i amb el temor de si allò que deia era encertat o no.
Anys després, tot i haver parlat més en públic, em passà quelcom de semblant. Fou a les oposicions de mestre. Havia de parlar davant d'un tribunal. Aquest estava allà palplantat i havia d'exposar, en cinc minuts, tot un projecte d'un any i m'hi jugava força. Recordo que allà vaig tornar a pensar en la xerrada de la llar, però curiosament, en comptes d'anar-me malament, m'anà bé, perquè no volia que em passés el mateix i per tant, vaig fer el cor fort i vaig parlar des del cor. Prescindint del que esperessin els altres, senzillament, dient allò que creia i pensava. Sent honest amb mi mateix i sense condicionar-me per si allò que deia o com ho deia els agradava o no. La xerrada segurament fou força apassionada, però vaig descobrir que parlar des del cor, sense el condicionant d'allò que pot esperar l'altre que diguis, és la millor manera per parlar en públic, perquè parles convençut i no tens por de dir coses que no voldries, perquè dius allò que sents.
Amb els anys he anat parlant més en públic i encara que encara em costa, amb el temps veig que aquell aprenentatge del tribunal d'oposicions o la primera xerrada de la Llar, m'han estat més útils que molts dels consells que he rebut o xerrades que m'han fet.