divendres, 10 de març del 2017

És quan corro que volo...

La diferència de córrer pel bosc entre setmana i els caps de setmana és de sorolls. Avui, que entro més tard a treballar, he anat a córrer per Mura una estona i gràcies al silenci que imperava al bosc, he descobert tot de sons que d'altra manera els caps de setmana s'amaguen, ja sigui perquè les motos que trinxen els corriols no hi són, ja sigui perquè les carreteres van buides.
Sigui com sigui avui tota l'estona m'ha acompanyat el so del meu trepig. Un trepig pausat. Sobre terra seca després de pluja. En un sòl pla. Compacte, lliure de pols i amb pedretes soltes sobresortint. Enmig de les passes, la meva respiració. Rítmica. Acompanyant els moviments del meu cos i de tant en tant, la conversa d'alguns ocells. Alguns amb un cant alegre, rebent resposta. D'altres amb un de més planyívol i encara d'altres, amb un so monòton. Repetitiu. Com enfeinats.
Sovint, rere un revolt o enmig d'un corriol, algun ocell que alçava el vol, ja fos de terra, aus petites i esmunyedisses o bé del brancam. Ocells més grans. Algun, com un rapinyaire, més majestuós. Començant el vol pausat, batent un xic les ales i en un no res, allunyant-se veloç.
El silenci també et permet endevinar moviments. De lluny, algun animal de quatre potes fugint, pel trepig i els espetecs de les branques ho endevines.
Si a més, a aquest torrent d'estímuls hi afegim un sol brillant en un dia fresc, el cos sembla un gran receptacle d'emocions i acabes corrent amb un somriure ample a la boca, d'orella a orella i de tant en tant, perquè et sents sol de mirades que et jutgin, estens tu també les ales i voles per un moment. Lliure. Feliç. Únic i agafant embranzida vas fent saltirons i respons als ocells i ells t'escolten, et parlen. Sou un.