Pic de Carlit ( 2.921 m.)

Avui amb la Gise hem anat a fer el Carlit ( 2.921 m. ). Hem sortit cap a quarts de vuit de les Bulloses i hem anat cap al refugi. Aquest estava tancat, obren de maig a octubre. 

Des d'allà, amb marques grogues, marxa un corriol que volta els llacs i en un punt determinat es desvia cap al Carlit. 

Hem anat cap al llac de Comosa i després cap al Negre. N'hem passat algun més fins que hem arribat al fons de la vall, on es pren el corriol que flanqueja la muntanya per anar-se enfilant cap al Carlit.

Puja progressivament, sobre un terreny rocós i pelat, esquitxat de llacs per arreu i amb alguns arbres escadussers. 

Hem pres el corriol que anava pujant fins al coll on hem fet una petita grimpada, per sòl rocós i fàcil, fins al cim. 

Hem anat trobant gent, bastanta, tot i que a la tornada ja ens hem trobat amb la marabunta. Gentada que anava a fer cim. 

Un cop a la vall, hem pres el camí que acaba la volta als llacs, per poder fer una volta circular, veient la majoria dels llacs i no repetir camí. 

A cada llac, a cada revolt, a cada raconada, hem anat trobant gent. Molta. Tot i això no desmillora el cim. És un cim preciós. Avui el cel estava enteranyinat i feia un xic de vent, fent que fos una sortida ben agradable.  

Gallina Pelada ( 2.321 m.)

Avui hem anat amb la Gise a la Gallina Pelada ( 2.321 m. ).

Hem sortit cap a quarts de nou i cap a les deu ja hem aparcat a tocar de la Font Freda ( 1.680 m.). De d'allà surt un camí que va pujant, ran de torrent, cap al cim. El primer tram és pedregós, pel bosc, però al cap d'una estona aquest s'obre a un espai obert,  sense arbres, només amb una catifa d'herba que puja de manera directa fins a l'altiplà.

Hem anat pujant fins al capdamunt. A dalt, un prat verd, planer, constant, ens menava cap al darrer resalt fins al cim. Entremig hi ha el refugi, envoltat de turons. Avui estava ple de vaques i ovelles, a més de gent.

Hem pres el corriol que puja fins el cim i en poc, hem arribat a la Gallina Pelada. Després de gaudir uns moments de les vistes, Puigmal al fons, a tocar el Pedraforca i el Cadí, més lluny el Carlit, hem baixat un xic cap a les Roques Blanques. 

Està a prop i s'hi arriba seguint la carena pedregosa que talla els vessants. Allà hem esmorzat arrecerats del vent i després, desfent camí, hem tornat fins a la Gallina Pelada, hem baixat un xic i sense arribar al refugi ens hem desviat per la carena cap a el Ferrús. 

Hem anat carenejant, direcció a la Creu de Ferro, encara que no hi hem arribat, gaudint d'unes vistes esplèndides, aquest cop de Montserrat i la Mola, a més de Rasos de Peguera.

Un cop fet el turó d'Ensija, hem baixat de nou cap al torrent de la Font Freda per anar al cotxe. 

Ha estat una sortida ben bonica, en un dia clar i assolellat, ventat a la carena però un cop perdies alçada ben arrecerat. 

A la zona d'Agulles a Montserrat

Avui hem anat cap a Can Massana, a Montserrat. Hem aparcat a ran de carretera on estava ple de cotxes. Potser els 6€ que et fan pagar per aparcar a l'aparcament ajuden a que els accessos estiguin plens de gent.

Hem pres la pista marcada com a GR, que voreja Montserrat, direcció a la Cadireta, roca Foradada. Abans d'arribar-hi ja hem pres el PR que va al refugi Vicenç Barbé. Un corriol net i ben fresat que es va enfilant cap a la zona d'Agulles. A la roca de la Gran Portella hem deixat el PR i hem pres un corriol, marcat amb marques vermelles, que guanya més alçada i segueix les agulles d'aprop.

Poc després de prendre el corriol ja ens hem trobat la primera corda fixa. Una corda nuada que ens ha ajudat a superar uns quatre metres de desnivell. Després, grimpant hem acabat de pujar per trobar de nou el corriol. 

Fent ziga-zagues, travessant torrents, hem anat resseguint el camí fins a l'agulla de l'Arbret. Aquesta fa anys que el Josep m'hi va portar i la vàrem escalar. És una zona molt bonica. A una banda la pedra conglomerada de les agulles que s'alcen sobre els nostres caps i que es perden metres amunt i a l'altra, uns boscos d'alzines de terres pelats i sorrencs que ara són plans, ara tenen desnivell marcant les torrenteres. 

Passada l'agulla i amb d'altres trams amb cordes, hem arribat al Portell estret. Un dels passos que ajuden a creuar d'una banda a l'altra de la muntanya. Hi ha pocs passos fàcils per creuar d'un vessant a l'altre de Montserrat i aquest n'és un. Des del coll, baixa un corriol estret i fent giragonses que arriba al GR i que porta de nou a la cadireta. 

Hem passat per sota d'aquesta i després, fins a l'aparcament.

Aquí ens hem creuat caminant amb un grup singular. Un grup de dones disfressades amb teles, portant un estri per deixar fum, encens crec, pel GR i amb cara orgàsmica. Algunes les coneixia de Talamanca, tot i que en el trànsit en què es trobaven no sé ni si m'han vist, altres sí. Una secta com qualsevol altra, digues-n'hi opus o x. 

Tot i que és una sortida que ja havia fet, m'agrada molt.   

Pujol de la Mata ( 770 m. )

Ahir vàrem anar amb els nens a Mura, a fer una excursió. Vàrem anar al pujol de la Mata ( 770 m. ).

Vàrem aparcar al pàrquing de l'ajuntament, on ens vàrem trobar amb el Marc. 

Vam creuar el poble, cap a l'ermita de sant Antoni. Hi ha diferents camins i és fàcil fer una sortida circular. Vàrem anar cap a les Llosades, però on es creua el rierol, que ahir baixava sec, es pren un corriol que puja de dret cap al pujol del Llobet. 

És una pujada força directe, amb Santllehí a un costat i a l'altre el Castellot. Una pujada ombrívola i constant fins arribar a la carena. 

Un cop a dalt,  es planeja fins al peu del Pujol de la Mata. És un turonet que destaca des d'arreu. Amb la falda arbrada, al capdamunt, una mola de pedra s'alça i convida a pujar-la. 

A peu d'aquest es pren una codoleda que s'enfila fins a la canaleta que puja al cim. La canal ens porta a un túnel, força gran, que travessa la roca per dues bandes. Un pas és gran, l'altre xic. 

Un cop vistos els passos vàrem flanquejar la mola fins al punt on abans hi havia unes escales per pujar. A dia d'avui no hi són. Les han tallat. Tot i això es puja bé.

Al cim vàrem ganyipar tot gaudint de les vistes des d'aquest bonic mirador, amb timba a banda i banda. 

La baixada la vàrem fer per un altre vessant del turó, desgrimpant. 

Per tornar, vàrem voltar el cim i vàrem prendre el corriol que ens porta a les Llosades. Tot i això, encara que es troba bé, està molt brut. La vegetació l'està desdibuixant i es fa difícil de seguir si no vas amb algun dispositiu. 

Un cop a les Llosades, on no baixava ni un regalim d'aigua, vàrem seguir ja la pista fins al poble, on vàrem fer l'aperitiu.

És una bonica sortida, per fer amb nens, fàcil, amb al·licients durant el camí i que no està gents transitada. 

Entrevista a la Calderina

 La Calderina és una revista de poble, una revista local, potser fins i tot veïnal, perquè de fet, al poble, tots ens coneixem, som veïns però quan la llegeixes, descobreixes més d'un o d'altre. De fet, gràcies a la revista he pogut conèixer històries que m'han sacsejat de gent del poble, d'aquells que veus cada dia i que potser, per aquesta proximitat, no acabes de conèixer del tot i la revista t'obre una nova mirada. 

L'entrevista me la varen fer l'Eladi i la Pilar i de fet, em vaig sentir més en una conversa amb amics que no pas en una entrevista i vaig quedar gratament sorprès del resultat, perquè, us ho juro, l'Eladi només anava apuntant i el que hi ha escrit, bàsicament és el que vaig dir. Quin crac! Jo no en seria capaç. I la sensació de complicitat i de tranquil·litat parlant amb ells va fer que em sentís prou a gust per anar-me obrint. 

Ja fa uns anys que ho fan i de fet cal valorar i molt aquesta constància i compromís, perquè en una època en que tot són presses i on l'efímer regne, mantenir aquesta passió i constància amb una tasca tant ingent i sovint tan poc valorada, és per tenir en compte i ho reconec, veure'ls en acció m'ha fet decidir a fer-me subscriptor, perquè és una revista local molt professional. 

Moltes gràcies i que per molts anys la revista segueixi sortint. 

Pic d'Agnellière ( 2.700 m.) i Cima de Juisse ( 2.589 m.)

Aquest matí hem sortit d'hora de l'ermita de la Madame de Fenestre ( 1.900 m.). Hem enfilat cap al llac de Fenestre seguint el GR, un sender ben fressat. Pel camí ens hem creuat amb marmotes i isards, que no fugien pas. De fet, a un isard l'hem hagut gairebé d'empènyer perquè ens deixés passar.

En aquest parc no hi poden anar gossos, ni lligats i potser per això els animals són tan refiats. 

Després del llac hem acabat de pujar al coll ( 2.474 m.). A tocar d'aquest hi queden tres búnquers. El coll fa frontera amb Itàlia i els búnquers apunten a França, tot i estar a la part francesa. A la banda italiana, a uns pocs metres hi ha un edifici que servia per allotjar els soldats.

Després del coll, hem desfet uns metres de camí per prendre el corriol que porta cap al pas dels Ladres ( 2.434 m.). Aquest camí va fent sifons, amb escales, per arribar a un coll obert des d'on es veu l'altra vall.

 Des del pas surt un corriol que baixa de nou a l'ermita o bé un altre que s'enfila cap al pic de l'Agnellière (2.700 m.) que hem pres.

Avui feia un dia assolellat i amb un vent suau molt agradable. El camí va pujant per la falda de la muntanya fins que arriba un collet.  A partir d'aquí cal fer una grimpadeta per assolir el cim.

Les vistes des de dalt són espectaculars. 

Hem ganyipat un xic i després hem baixat. Per no fer el mateix recorregut, hem provat un corriol que va cap a la Cima de Juisse ( 2.580 m.). El primer tram baixa per un pedregar i ràpidament flanqueja el cim tot passant per trams d'herba i pedres un xic drets.

 

A tocar del cim hi havia un ramat amb el seu gos que de lluny ja ens bordava. L'hem anat esquivant. El cim de Juisse ofereix unes bones vistes del camí fet i del cim.

Després de deixar el ramat ja hem pres el corriol que sense perdre alçada, només al final, ens ha portat de nou a l'ermita.

Ha estat una sortida preciosa, per un indret totalment desconegut i que m'ha sorprès, per la bellesa, les parets escarpades dels seus tres mil que des de la llunyania et miren i els racons que anaven apareixen contínuament.  Un indret per perdre-s'hi de nou. 

Pic del Port de Siguer (2.638m.) i Thoumasset ( 2.761 m.)

Ahir vàrem anar amb el Marc i la Montse cap a Andorra. Cap a Sorteny. Vàrem aparcar al final de la pista i carregats amb tot vam pujar cap al refugi de Rialp ( 1.990 m.). És un refugi lliure que està molt bé. Força net, amb llenya a punt per si cal encendre el foc, un plànol de la zona, farmaciola... Des del cotxe al refugi hi ha poc més de mitja hora. A tocar passa el riu.

Aquest matí ens hem llevat a les 6 i a dos quarts ja estàvem en marxa.

Hem pres un corriol que paral·lel al riu s'anava enfilant direcció nord com si anéssim a la Fontblanca. Tot i això, uns metres més amunt, a tocar d'una cabana de pastors, hem girat cap a l'est. Hem enfilat cap al coll de Siguer. Un corriol costerut que primer ens ha portat al coll de Monjo. Allà, sobre l'estany Blau, hem girat per resseguir la carena cap al pic de Siguer. El primer tram hem crestejat un xic però poc després hem fet un flanqueig, sobre herba i un xic dret per agafar el camí que puja del pic del Salt. Sense deixar ja l'herba hem arribat al cim, el pic del Port de Siguer ( 2.638 m.). Després hem fet un descens per herba fins a un collet, per enfilar de nou la cresta fins al Thoumasset ( 2.761 m.). 

El primer tram és una cresta fàcil que va resseguint la línia divisòria de la muntanya buscant pas entre una banda i tram, fins a arribar a l'únic ressalt un xic dret. Una paret amb bones nanses. Passada aquesta, de nou l'avenç és fàcil, amb mans de tant en tant, fins que cal desviar-se un xic, deixant la creta, per fer un flanqueig per herba. Un cop s'acaba, cal enfilar-se directe cap al cim, ja marcat per fites.

És un cim ben bonic i pic freqüentat. De fet no hem trobat a ningú de pujada. Baixant cap a l'estany Blau, ens hem creuat amb dues dones que pujaven per l'altre vessant. 

Un cop al llac Blau ens hem banyat i després d'aquest, hem enfilat de nou cap al Port de Siguer i hem desfet camí fins al refugi i el cotxe.

És una sortida ben bonica a un lloc ben aïllat. Només hem trobat gent quan baixàvem, que devien pujar cap a l'estany.