Pic de Tarbésou ( 2.364 m. ) i estanys negre i blau.

 Fa uns dies vaig anar a fer el pic de Tarbésou ( 2.364 m. ) a l'Arièja. És un bon mirador. La sortida des del coll de Pailhères a 2.000 m. on vaig dormir. 

És un cim que corona les pistes d'esquí de Mitjanes. Un cim encatifat d'herba i ple de bestiar que córrer per allà lliure. 

La pujada és fàcil i franca. Hi ha un corriol que esborra l'herba i s'obre pas zigzaguejant fins al cim. Des d'allà es pot baixar fins als llacs per diferents itineraris. Un baixant per la carena, a banda de ponent per quedar sobre el llac blau, l'altre fins a un collet, entre el Tarbesou i el pic de la Comella de l'ós que et porta fins l'estany negre. El millor la carena, que és circular, l'altre et fa fer dos cops el mateix recorregut.

Fet el cim vàrem baixar fins al collet i primer l'estany negre i després l'estany blau. Allà, una família d'ànecs reclamava peatge, en forma de trossos de pa a l'estany. 

Feia un dia fantàstic. Al matí hi havia boira però ràpidament la vàrem deixar a sota i en arribar al llac, el bany es va imposar. Quina aigua! Fresca, agradable... 

És un cim molt trepitjat. Una volta fàcil i bonica que et permet viure l'alta muntanya. 

Després del bany, desfer el camí fins el coll i tot seguit el corriol que deixant a ponent el Tarbésou et porta fins al coll de Pailhères. 

És un d'aquells cims que m'apunto per fer amb esquís. Només cal anar amb cotxe fins a Ax les Thermes i després, depenent de la neu, pujar més o menys. Aturar el cotxe i enfilar cim amunt. 

Tuca de las Culebras ( 3.053 m. ) i Vallhivierna ( 3.067 m. )

 Fa molts anys, quan encara em creia que érem eterns i ens llençàvem a la muntanya com qui va a passejar pel bosc, vaig anar a fer amb el Lluís el Vallhivierna. 

Vàrem pujar trepitjant neu amb cotxe fins al pantà de Llauset ( 2.200 m. ) i vàrem dormir, dins d'aquest, al darrer túnel. La pujada va ser fatigosa, bonica però un xic perdedora. Vàrem arribar a la Tuca de las Culebras ( 3.053 m. ), calçats amb grampons i el piolet ben aferrat. El cim estava ben nevat. Al davant ens quedava el Vallhivierna i entremig el pas de cavall. Nevat i gelat. Amb les orelles abaixades, vàrem decidir no creuar-lo. Impressiona ja de per si, imagineu-vos-el amb plaques de gel. 

Fa uns dies vaig tornar a refer aquell itinerari, aquest cop amb la Gise que volia fer un tres mil. Un detall, portàvem el gos. La pujada no era com la recordava. Vàrem pujar per la vall que s'enfila fins al coll de Llauset. És una pujada ben clara i senzilla. El primer tram entre herba i pedres el corriol s'obre pas i després enmig d'una tartera. Ja al coll, una boira trencada anava i venia, amagant-nos els cims tota l'estona.

Un cop al coll es volta per darrera i després, de cop, s'enfila cap al cim, crestejant un xic però amb un traç ben marcat. Quan la boira s'obria, perquè feia vent, anàvem veient les fites i avançant a poc a poc. Es puja al cim de les Culebras, el primer tres mil. Allà comença el pas de cavall. Es diu així perquè molta gent el passa com si anés a cavall, amb cames penjant a banda i banda sobre una timba ben generosa. 

La boira que anava i venia ens deixava veure el pati. Una parella ens va aguantar el gos i agafant-nos amb les mans a la part de dalt i buscant peus, vàrem passar el pas de cavall per poder fer el cim del Vallhivierna ( 3.067 m. ) i tornar. 

La volta bonica és circular. Passat el pas de cavall es baixa cap al refugi i des d'allà al pantà de Llauset. Nosaltres però, vàrem haver de desfer camí. El ca, que poruc n'és un tros, va patir força a la baixada, cercant el camí adequat. Tot i això, vàrem anar tornant prou bé i a mitja tarda ja érem al cotxe.

Després de molts anys m'he tret l'espineta de no haver creuat el pas. 

Puig de Sant Marc ( 1.327 m. ) i Puig de les bruixes ( 1.390 m. )

 

Ahir vam anar uns quants de la colla cap a Sadernes ( 274 m. ). Vam deixar el cotxe allà i vàrem prendre la pista que et porta fins al pont de Valentí, al costat de la riera de Sant Aniol. Poc després d'aquest, el camí es bifurca i arribes a Talaixà, on hi queden l'ermita i el refugi sencers, i un parell de construccions mig en runes. No hi havia massa gent, un parell de grups que dormien al refugi. Nosaltres teníem clar que volíem fer bivac. Feia força vent, tot i que de mica en mica va anar afluixant. 

L'endemà al matí, avui, hem enfilat cap al Puig de Sant Marc (1.327 m. ). Puja força. Tot el camí està marcat amb marques grogues, tot i que algun tram, sobretot els de fageda, són un xic perdedors. És una pujada força ombrívola que hem fet força bé. Des del cim hi ha molt bones vistes del voltant. De fet vèiem la zona del Puigmal, Bastiments i Taga per una banda, i a tocar, tallats al mig pel Pic de les Bruixes que teníem al davant i el Coma-negra, el Canigó. Més a prop, el Bassegoda s'alçava imponent, sense gaires cims al voltant que li fessin ombra. I ja a l'altra banda, el Puigsacalm. 

Després de fer-nos algunes fotos i refrescar-nos, hem baixat fins al coll de Sant Marc on hem deixat les motxilles i hem enfilat cap al Puig de les Bruixes ( 1.390 m. ). De nou un altre mirador. Un cim preciós. De camí cap aquest, hem passat per un tros amb cards que estava ple de papallones que s'anaven alçant al nostre pas i envoltant-nos. Ben bonic.  

Fet el cim, hem pres el camí que baixa cap al coll de la Portellera. per arribar aquí hem passat un bosc de faigs. Des d'aquí es salta a l'altre vessant, a la Balma d'Uja, on comença una baixada ben dreta que et porta a l'ermita de Sant Aniol. És una baixada molt costeruda, entre alzines, faigs i teixos. El terra està encatifat de fulles i amb força pedres soltes, fet que fa que sigui un xic cansat de fer, relliscós i alguns trams a ran de timba. 

Un cop a Sant Aniol hem pres quelcom a la parada que munten els que restauren el refugi i després hem baixat ran de riera. Quan hem trobat un lloc que ens ha semblat que tenia prou fondària, ens hem banyat i ja refrescats, hem acabat de baixar fins al cotxe, a Sadernes, on hem tancat l'excursió amb un bon dinar. 

Avui, ens ha sortit una volta d'uns 800 m. de pujada i uns 1.400 m. de baixada, tot plegat fent uns 15 quilòmetres. No està pas malament amb un genoll que s'està recuperant. 

Ah, i sobretot, ens ho hem passat molt bé. Hem rigut força i hem recordat anècdotes de temps enllà. Com m'agraden aquestes sortides que munta el Marc i ens afegim amb delit. 

Monturull ( 2.760 m. ) i Perafita ( 2.753 m. )

Des d'Aransa surt una pista que va cap a Lles de Cerdanya, les altres pistes d'esquí de fons, a Cap de Reg. Entremig hi ha el refugi de Pollineres ( 2.133 m. ) on vam aparcar. Hi vàrem arribar cap a mig matí i l'aparcament estava ben ple.  

Des d'allà surt una pista que puja cap als estanys de la Pera. No cal seguir la pista, unes marques grogues, de circuits amb raquetes, tallen camí i hi pugen directament, ran de riu. En un punt, vàrem trobar un salt d'aigua força bonic. Vàrem anar pujant fins a l'estany petit de la Pera (2.303 m. ) i més endavant al gran ( 2.352 m. ). 

En un extrem de l'estany gran surt un corriol que s'enfila cap al coll de Claror ( 2.571 m. ).  Just deixar l'estany ja deixes enrere els darrers arbres i t'enfiles entre trams d'herba i altres de tartera. Un cop al coll, amb el Monturull a l'esquerra i el Perafita a la dreta, mirant cap a Andorra, vàrem decidir pujar primer al Monturull. Bufava força vent. De fet et feia perdre l'equilibri en algun tram i el Quet, el meu gos, buscava, quan paràvem un bon recer. 

La pujada al Monturull ( 2.760 m. ) es fa per la carena, seguint un corriol entre rocs que no sempre és clar, però que la pujada fa evident. El cim és arrodonit i ample, amb bones vistes d'arreu, sobretot del Cadí. Allà, en un bivac, arrecerats, vàrem ganyipar i tot seguit desférem camí per anar de nou al coll de Claror i enfilar cap al Perafita ( 2.753 m. ). A aquesta hora no vàrem trobar massa gent. El dia era força serè, excepte alguns núvols que corrien esverats pel fort vent que bufava.

Un cop al cim i després de signar i fer quatre fotos, vàrem anar cap al port de Perafita, camí franc per baixar cap al refugi dels estanys de la Pera. A l'alçada dels estanys ens aturàrem una estona a refrescar-nos i tot seguit, ja refets, vàrem acabar de baixar fins al cotxe. 

És una volta ben senzilla i alhora bonica. Amb bones vistes des dels cims i que es fa força bé, d'aquelles que gaudeixes encara que hagis fet vàries vegades. 

Montcau ( 1.056 m. )

Fa uns dies vaig anar a veure la posta de sol des del Montcau ( 1.056 m. ). A aquest cim hi he anat un munt de vegades. Moltes. De fet, durant els anys que he estat treballant a Mura, sovint sortia del poble i hi pujava corrent, però l'altre dia va ser diferent. Un parell de mesos després de l'operació del menisc, he tornat, un xic, a la normalitat. Més o menys. Encara no he anat a córrer. Amb bicicleta hi vaig gairebé des del cap de setmana després de l'operació. Però de caminar, poc. I l'altre dia em va agradar perquè em vaig sentir força bé. 

Ja sé que no és gaire el desnivell des d'Estenalles ( 870 m. ) però pujar i baixar sense patir, va ser molt. 

A reveure Vall de Néspola

Dimarts vam fer la festa de final de curs de Mura. Una festa molt especial, perquè a més d'acomiadar-nos dels infants de sisè que van a l'institut, em vaig acomiadar de la meva etapa a l'escola. Després d'una dècada a Mura, me'n vaig al meu poble a construir escola. Els motius, varis, les ganes, moltes. Ara bé, deixar l'escola de Mura ha estat una decisió que m'ha pres moltes hores de son. Una de les decisions més difícils que he hagut de prendre darrerament.

Hi vaig arribar quan hi havia menys de vint infants a tota l'escola i les aules eren dues sales de l'Ajuntament, que no es comunicaven per dins, sinó que havies de sortir al carrer i voltar l'edifici per parlar amb l'altra mestra. Durant aquests anys hem anat construint escola, convertint una escola plena d'incerteses, en una escola de referència. Una escola innovadora, bonica, oberta, respectuosa i acollidora. Una escola que exporta la seva manera de fer. No fa massa vàrem fer una ponència a València, mostrant l'escola.

Allà hi he passat moments de totes menes. Alguns de molt feliços, altres de molt complicats. Però la valoració general ha estat que ha valgut la pena. Dimarts, a la festa, em vaig emocionar. D'entrada perquè les mestres de Mura em van fer un escrit, que van llegir en públic, preciós. Emocionant. Sabia que érem un gran equip i ho vaig veure de nou. Després, en un moment donat, em vaig trobar envoltat per molts infants abraçant-me, fosos en una abraçada gegant. I de sorpresa en sorpresa. Des de l'Ajuntament em van fer un reconeixement i tot seguit, i de nou espontàniament, una abraçada col·lectiva amb les famílies. Qui pot aguantar sense emocionar-se amb tot això? Jo no. 

I de fet, en parlo, més que per dir de mi, és per mostrar l'escola que deixo. Una escola afectuosa, una escola formada per unes persones especials, úniques, capaces de donar afecte i celebrar l'alegria dels altres. Sé que la meva partença no els agrada, però a l'hora sé que se n'alegren per mi i ho vaig sentir. Els vaig sentir. Les famílies de Mura són famílies molt potents. Famílies implicades en l'educació que s'arremanguen i col·laboren en tot i en general, donen confiança a l'equip de mestres. Quina meravella de comunitat! 

Em va emocionar veure la comunitat educativa de Mura allà, tots junts, fent escola. Tothom al mateix nivell, tothom veient-se part de quelcom, de l'escola. I marxar així, sentint-se estimat, és un motiu d'alegria, perquè veus que totes les hores destinades, tot l'amor avocat, tots els mal de caps viscuts, prenen sentit. Només puc estar agraït amb aquesta comunitat, amb tots i totes, fins i tot amb aquelles persones que han estat més crítiques, perquè gràcies a tot, he crescut tant personalment com professional. He après molt. M'han ensenyat molt i me'n vaig amb una motxilla plena de records bonics i aprenentatges de vida. 

 Moltes gràcies amics i amigues de Mura, sou molt grans!

Balandrau ( 2.585 m. ) i pantà de Sau

El proppassat 14 de maig em van operar del menisc. Un pim pam. Una operació ràpida i a fer un xic de repòs. De fet pensava que seria més llarg, que estaria temps a dic sec, però quatre dies després, ja em van dir que podia sortir amb bicicleta. I ho faig. Ho faig força. Per no rovellar-me. I fins i tot que podia caminar sense passar-me i és clar, a noces em convides, el dissabte, delerós, vaig anar al Balandrau. Quinze dies des del quiròfan. El cim ja l'he fet força cops, el conec i m'agrada i aprofitant que semblava que faria bon temps, santa innocència, hi vaig anar. Per la banda de Tregurà. Si no l'heu fet, val la pena. És molt senzill. Una catifa d'herba que va pujant, fent ziga-zagues fins al cim. Pots passar primer pel Font Lletera i després baixar al coll i pujar al Balandrau. Té bones vistes. Fins al cim trobes un parell de basses, algun cop les he trobat amb moltes vaques abeurant-se, l'altre dia no. Però les fotos que surten allà, gràcies als jocs de reflexes, són precioses.

Vaig començar a enfilar cap al cim. Ara amb bastons, per no forçar i tot i que el temps estava tapadot, vaig anar fent. A mig camí un parell de noies que demanaven si anava al Balandrau, tot assenyalant al Font Lletera. Res. Sí. Però no crec que hi arribi. Pel temps, ennuvolat i pel genoll, que cal fer bondat. Van fer mitja volta i adéu fins una altra.A la segona bassa ja començaven a caure quatre gotes. Unes passes més i després de sentir els primers trons, mitja volta que la muntanya sempre hi és i no cal jugar-se-la. A la baixada una cortina fina d'aigua anava caient, mentre la simfonia de trons anava sonant. Res de cim. Un xic moll. El genoll prou bé. Però content, molt content de veure que poc a poc, tot i que sembla que ràpidament, torno a poder trescar i em veig les orelles i sento que aquest estiu, potser, qui ho sap, podré tornar a fer alta muntanya.                                                                                              

L'endemà, per estirar un xic les cames, cap al pantà de Sau. Preciós. Una passejada vorejant el pantà per veure el monestir de Sant Pere de Casserres. Sortint des de Sant Martí ses Corts, un corriol que volta el pantà i a més de trobar diferents miradors, dóna a un parell de salts d'aigua. 

A aquest ritme, quan estigui a punt, em coneixeré molts racons de Catalunya.