Puig de Sant Marc ( 1.327 m. ) i Puig de les bruixes ( 1.390 m. )

 

Ahir vam anar uns quants de la colla cap a Sadernes ( 274 m. ). Vam deixar el cotxe allà i vàrem prendre la pista que et porta fins al pont de Valentí, al costat de la riera de Sant Aniol. Poc després d'aquest, el camí es bifurca i arribes a Talaixà, on hi queden l'ermita i el refugi sencers, i un parell de construccions mig en runes. No hi havia massa gent, un parell de grups que dormien al refugi. Nosaltres teníem clar que volíem fer bivac. Feia força vent, tot i que de mica en mica va anar afluixant. 

L'endemà al matí, avui, hem enfilat cap al Puig de Sant Marc (1.327 m. ). Puja força. Tot el camí està marcat amb marques grogues, tot i que algun tram, sobretot els de fageda, són un xic perdedors. És una pujada força ombrívola que hem fet força bé. Des del cim hi ha molt bones vistes del voltant. De fet vèiem la zona del Puigmal, Bastiments i Taga per una banda, i a tocar, tallats al mig pel Pic de les Bruixes que teníem al davant i el Coma-negra, el Canigó. Més a prop, el Bassegoda s'alçava imponent, sense gaires cims al voltant que li fessin ombra. I ja a l'altra banda, el Puigsacalm. 

Després de fer-nos algunes fotos i refrescar-nos, hem baixat fins al coll de Sant Marc on hem deixat les motxilles i hem enfilat cap al Puig de les Bruixes ( 1.390 m. ). De nou un altre mirador. Un cim preciós. De camí cap aquest, hem passat per un tros amb cards que estava ple de papallones que s'anaven alçant al nostre pas i envoltant-nos. Ben bonic.  

Fet el cim, hem pres el camí que baixa cap al coll de la Portellera. per arribar aquí hem passat un bosc de faigs. Des d'aquí es salta a l'altre vessant, a la Balma d'Uja, on comença una baixada ben dreta que et porta a l'ermita de Sant Aniol. És una baixada molt costeruda, entre alzines, faigs i teixos. El terra està encatifat de fulles i amb força pedres soltes, fet que fa que sigui un xic cansat de fer, relliscós i alguns trams a ran de timba. 

Un cop a Sant Aniol hem pres quelcom a la parada que munten els que restauren el refugi i després hem baixat ran de riera. Quan hem trobat un lloc que ens ha semblat que tenia prou fondària, ens hem banyat i ja refrescats, hem acabat de baixar fins al cotxe, a Sadernes, on hem tancat l'excursió amb un bon dinar. 

Avui, ens ha sortit una volta d'uns 800 m. de pujada i uns 1.400 m. de baixada, tot plegat fent uns 15 quilòmetres. No està pas malament amb un genoll que s'està recuperant. 

Ah, i sobretot, ens ho hem passat molt bé. Hem rigut força i hem recordat anècdotes de temps enllà. Com m'agraden aquestes sortides que munta el Marc i ens afegim amb delit. 

Monturull ( 2.760 m. ) i Perafita ( 2.753 m. )

Des d'Aransa surt una pista que va cap a Lles de Cerdanya, les altres pistes d'esquí de fons, a Cap de Reg. Entremig hi ha el refugi de Pollineres ( 2.133 m. ) on vam aparcar. Hi vàrem arribar cap a mig matí i l'aparcament estava ben ple.  

Des d'allà surt una pista que puja cap als estanys de la Pera. No cal seguir la pista, unes marques grogues, de circuits amb raquetes, tallen camí i hi pugen directament, ran de riu. En un punt, vàrem trobar un salt d'aigua força bonic. Vàrem anar pujant fins a l'estany petit de la Pera (2.303 m. ) i més endavant al gran ( 2.352 m. ). 

En un extrem de l'estany gran surt un corriol que s'enfila cap al coll de Claror ( 2.571 m. ).  Just deixar l'estany ja deixes enrere els darrers arbres i t'enfiles entre trams d'herba i altres de tartera. Un cop al coll, amb el Monturull a l'esquerra i el Perafita a la dreta, mirant cap a Andorra, vàrem decidir pujar primer al Monturull. Bufava força vent. De fet et feia perdre l'equilibri en algun tram i el Quet, el meu gos, buscava, quan paràvem un bon recer. 

La pujada al Monturull ( 2.760 m. ) es fa per la carena, seguint un corriol entre rocs que no sempre és clar, però que la pujada fa evident. El cim és arrodonit i ample, amb bones vistes d'arreu, sobretot del Cadí. Allà, en un bivac, arrecerats, vàrem ganyipar i tot seguit desférem camí per anar de nou al coll de Claror i enfilar cap al Perafita ( 2.753 m. ). A aquesta hora no vàrem trobar massa gent. El dia era força serè, excepte alguns núvols que corrien esverats pel fort vent que bufava.

Un cop al cim i després de signar i fer quatre fotos, vàrem anar cap al port de Perafita, camí franc per baixar cap al refugi dels estanys de la Pera. A l'alçada dels estanys ens aturàrem una estona a refrescar-nos i tot seguit, ja refets, vàrem acabar de baixar fins al cotxe. 

És una volta ben senzilla i alhora bonica. Amb bones vistes des dels cims i que es fa força bé, d'aquelles que gaudeixes encara que hagis fet vàries vegades. 

Montcau ( 1.056 m. )

Fa uns dies vaig anar a veure la posta de sol des del Montcau ( 1.056 m. ). A aquest cim hi he anat un munt de vegades. Moltes. De fet, durant els anys que he estat treballant a Mura, sovint sortia del poble i hi pujava corrent, però l'altre dia va ser diferent. Un parell de mesos després de l'operació del menisc, he tornat, un xic, a la normalitat. Més o menys. Encara no he anat a córrer. Amb bicicleta hi vaig gairebé des del cap de setmana després de l'operació. Però de caminar, poc. I l'altre dia em va agradar perquè em vaig sentir força bé. 

Ja sé que no és gaire el desnivell des d'Estenalles ( 870 m. ) però pujar i baixar sense patir, va ser molt. 

A reveure Vall de Néspola

Dimarts vam fer la festa de final de curs de Mura. Una festa molt especial, perquè a més d'acomiadar-nos dels infants de sisè que van a l'institut, em vaig acomiadar de la meva etapa a l'escola. Després d'una dècada a Mura, me'n vaig al meu poble a construir escola. Els motius, varis, les ganes, moltes. Ara bé, deixar l'escola de Mura ha estat una decisió que m'ha pres moltes hores de son. Una de les decisions més difícils que he hagut de prendre darrerament.

Hi vaig arribar quan hi havia menys de vint infants a tota l'escola i les aules eren dues sales de l'Ajuntament, que no es comunicaven per dins, sinó que havies de sortir al carrer i voltar l'edifici per parlar amb l'altra mestra. Durant aquests anys hem anat construint escola, convertint una escola plena d'incerteses, en una escola de referència. Una escola innovadora, bonica, oberta, respectuosa i acollidora. Una escola que exporta la seva manera de fer. No fa massa vàrem fer una ponència a València, mostrant l'escola.

Allà hi he passat moments de totes menes. Alguns de molt feliços, altres de molt complicats. Però la valoració general ha estat que ha valgut la pena. Dimarts, a la festa, em vaig emocionar. D'entrada perquè les mestres de Mura em van fer un escrit, que van llegir en públic, preciós. Emocionant. Sabia que érem un gran equip i ho vaig veure de nou. Després, en un moment donat, em vaig trobar envoltat per molts infants abraçant-me, fosos en una abraçada gegant. I de sorpresa en sorpresa. Des de l'Ajuntament em van fer un reconeixement i tot seguit, i de nou espontàniament, una abraçada col·lectiva amb les famílies. Qui pot aguantar sense emocionar-se amb tot això? Jo no. 

I de fet, en parlo, més que per dir de mi, és per mostrar l'escola que deixo. Una escola afectuosa, una escola formada per unes persones especials, úniques, capaces de donar afecte i celebrar l'alegria dels altres. Sé que la meva partença no els agrada, però a l'hora sé que se n'alegren per mi i ho vaig sentir. Els vaig sentir. Les famílies de Mura són famílies molt potents. Famílies implicades en l'educació que s'arremanguen i col·laboren en tot i en general, donen confiança a l'equip de mestres. Quina meravella de comunitat! 

Em va emocionar veure la comunitat educativa de Mura allà, tots junts, fent escola. Tothom al mateix nivell, tothom veient-se part de quelcom, de l'escola. I marxar així, sentint-se estimat, és un motiu d'alegria, perquè veus que totes les hores destinades, tot l'amor avocat, tots els mal de caps viscuts, prenen sentit. Només puc estar agraït amb aquesta comunitat, amb tots i totes, fins i tot amb aquelles persones que han estat més crítiques, perquè gràcies a tot, he crescut tant personalment com professional. He après molt. M'han ensenyat molt i me'n vaig amb una motxilla plena de records bonics i aprenentatges de vida. 

 Moltes gràcies amics i amigues de Mura, sou molt grans!

Balandrau ( 2.585 m. ) i pantà de Sau

El proppassat 14 de maig em van operar del menisc. Un pim pam. Una operació ràpida i a fer un xic de repòs. De fet pensava que seria més llarg, que estaria temps a dic sec, però quatre dies després, ja em van dir que podia sortir amb bicicleta. I ho faig. Ho faig força. Per no rovellar-me. I fins i tot que podia caminar sense passar-me i és clar, a noces em convides, el dissabte, delerós, vaig anar al Balandrau. Quinze dies des del quiròfan. El cim ja l'he fet força cops, el conec i m'agrada i aprofitant que semblava que faria bon temps, santa innocència, hi vaig anar. Per la banda de Tregurà. Si no l'heu fet, val la pena. És molt senzill. Una catifa d'herba que va pujant, fent ziga-zagues fins al cim. Pots passar primer pel Font Lletera i després baixar al coll i pujar al Balandrau. Té bones vistes. Fins al cim trobes un parell de basses, algun cop les he trobat amb moltes vaques abeurant-se, l'altre dia no. Però les fotos que surten allà, gràcies als jocs de reflexes, són precioses.

Vaig començar a enfilar cap al cim. Ara amb bastons, per no forçar i tot i que el temps estava tapadot, vaig anar fent. A mig camí un parell de noies que demanaven si anava al Balandrau, tot assenyalant al Font Lletera. Res. Sí. Però no crec que hi arribi. Pel temps, ennuvolat i pel genoll, que cal fer bondat. Van fer mitja volta i adéu fins una altra.A la segona bassa ja començaven a caure quatre gotes. Unes passes més i després de sentir els primers trons, mitja volta que la muntanya sempre hi és i no cal jugar-se-la. A la baixada una cortina fina d'aigua anava caient, mentre la simfonia de trons anava sonant. Res de cim. Un xic moll. El genoll prou bé. Però content, molt content de veure que poc a poc, tot i que sembla que ràpidament, torno a poder trescar i em veig les orelles i sento que aquest estiu, potser, qui ho sap, podré tornar a fer alta muntanya.                                                                                              

L'endemà, per estirar un xic les cames, cap al pantà de Sau. Preciós. Una passejada vorejant el pantà per veure el monestir de Sant Pere de Casserres. Sortint des de Sant Martí ses Corts, un corriol que volta el pantà i a més de trobar diferents miradors, dóna a un parell de salts d'aigua. 

A aquest ritme, quan estigui a punt, em coneixeré molts racons de Catalunya.

Pic de Certascan ( 2.853 m. ) i estany de Naorte

Divendres vam sortir de Calders amb el Marc direcció a Tavascan, a la vall de Cardós. Vàrem aparcar al pla de Boavi, passat el poble, cap a quarts de quatre. Amb els esquís i tot el material d'hivernals a l'esquena, vàrem enfilar direcció al refugi de Certascan ( 2.232 m. ). Des d'allà tot es veia molt pelat, poca neu i la que es veia, molt amunt. De fet, la neu començava a uns 2.000 metres. El pla està a uns 1.400 metres. 

Vàrem prendre el corriol que puja de dret cap al refugi, entre faigs i amb alguns narcisos traient el cap. És un camí que puja força, fent esses i amb força roques. Una pujada cansada però distreta. 

Cap als dos mil metres vàrem començar a trobar clapes de neu, però amb poca continuïtat i per tant, no ens vàrem poder calçar els esquís. Això sí, quan vàrem trobar una pala més ample, ja ens vàrem posar les botes d'esquí per caminar. De fet són botes d'esquí de muntanya, més aptes per caminar que les d'esquí alpí. En un dels ressalts un parell de cabirols ens miraren encuriosits, però al primer pas, varen fugir rabent. Mira si en són d'àgils aquestes bèsties. 

Així, entre clapes de neu i mirades furtives, vàrem arribar al refugi cap a quarts de set, just al moment de sopar i cap a les deu, a dormir. 

L'endemà ens vàrem llevar cap a les set i després d'esmorzar, amb un dia clar i radiant, ens vàrem calçar els esquís, direcció al pic de Certascan ( 2.853 m. ). El camí, bé, les traces, perquè a l'hivern els camins es desdibuixen i després segueixes traces sobre la neu, passava ran de llac. Tot i que vàrem veure uns que el creuaven pel mig. Nosaltres vàrem preferir vorejar-lo. 

Vàrem  anar seguint traces cap a la pala del coll que separa el Certascan del pic de Guerossos. La neu estava molt bé. Aquesta pala puja força. Al coll, força ventat, vàrem deixar els esquís. La neu era més discontínua i semblava que potser no podríem arribar amb esquís. 

Pujant per tartera i algun tram de cresta, deixant enrere alguna congesta, vàrem arribar a poc menys de vint metres del cim, però a mesura que pujàvem, la boira, que havia anat apareixent, s'espessia. De fet, durant una estona, no vèiem res i entre la neu i la boira, tot es desdibuixava. Ens vàrem esperar una estona, ja que bufava el vent, a veure si marxava. Però vint minuts més tard, gelats i encara emboirats, vàrem decidir tirar avall. Desfer el camí cap al refugi. La boira sempre present, però l'esquiada va ser molt divertida. La neu estava en bones condicions. El fet de tenir el dia tapat, feia que aquesta no es fongués pel sol i estava un xic gelada fent que fos més divertida l'esquiada.

Vàrem arribar al refugi a l'hora de dinar. Al cim, la boira enganxada tot el dia. Després, a fer vida de refugi. Jugar a cartes, escacs, llegir, xerrar amb la gent, amb el guarda, escoltar converses, sortir a veure les vistes... Gaudir d'aquesta estona amb l'amic i del temps. Un temps que s'alenteix i et convida a fruir-lo. 

L'endemà, avui, hem decidit, en comptes de tornar per on havíem pujat, anar fins al estany de Naorte. El camí surt del refugi i seguint gairebé sempre la mateixa cota, direcció sud-oest, arriba a aquest estany, des d'on volíem agafar la pista que baixa fins on teníem el cotxe. El guarda ens ho desaconsellava, ja que ens deia que de neu en trobaríem a les canals, però fora d'aquestes poca. Tot i això, les ganes de canviar de recorregut i gaudir d'unes vistes espectaculars de la Pica, el Sotllo i totes les muntanyes que ens atalaiaven des de l'altra banda de la vall, ens ha fet decidir. Hem anat seguint unes traces i amb l'ajut del Windmaps hem pogut arribar a Naorte prou bé. Això sí, calçant-nos i descalçant-nos els esquí de tant en tant. Des de Naorte, per aprofitar la darrera baixada, hem cercat una pala de neu i sabent que el camí passava dos-cents metres per sota, ens hi hem llençat i quan ha acabat la neu, esquís i botes a l'esquena, calçats amb vambes i anar baixant pel mig del bosc fins a la pista. Després, uns deu quilòmetres de pista fins el cotxe.

Ha estat una sortida fantàstica. Amb bona companyia. Un lloc espectacular. Poca neu però prou per poder esquiar un xic. D'aquelles que et fan gaudir de l'alta muntanya. Qui sap si serà la darrera de la temporada, però poder gaudir de nou d'aquestes sensacions, és especial. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

  

Puig de les Morreres ( 2.212 m. )

 Ahir, amb el Marc, després de molt de temps tancats en el que en diuen el perímetre comarcal, per allò de no escampar virus, si no és que és per treballar, vàrem poder sortir i anar a esquiar. 

Quin vertigen veure que podíem anar per tot Catalunya! Quina alegria! Podíem anar on ens plagués i finalment vàrem decidir anar cap al Port del Comte. Ens va semblar que la previsió meteorològica era la millor i per les webcams, semblava que un xic de neu hi havia.

Vàrem quedar a les set a Manresa. Alguna dormilega es va desdir, però nosaltres, cabeçuts, no i a les set deixàvem un cotxe a Manresa i marxàvem direcció a Solsona. 

Abans de les nou ja érem al Sucre ( 1.770 m. ), a l'aparcament del mig de l'estació. El de dalt, el de l'Estivella, estava tancat. Les pistes d'allà pelades.

Vàrem començar  a pujar per les pistes, cap a la Bòfia. La neu estava molt bé, dins les pistes, al voltant poca. Un xic gelada.

Anàrem remuntant fins al capdamunt i al coll, vàrem decidir no fer el Padró dels Quatre Batlles, es veia molt pelat i anar cap al Puig de les Morreres. Per arribar a peu de cim, vàrem travessar un bosc, amb clapes de neu, algun tram ens vàrem haver de treure els esquís i després, ja a la vall de dalt, vàrem enfilar cap al cim buscant les clapes de neu que allà eren més amples gràcies a que és cara nord.

El cim el vàrem fer sense esquís, creuant-nos amb gent que pujava de l'altra banda caminant. 

La baixada la vàrem fer desfent traça pel mig del bosc fins a la vall i després empalmant amb les pistes. En aquestes la neu estava fantàstica. Bé, de fet, en tot el recorregut on hi havia neu estava molt bé. Un xic dura, amb una petita capa a sobre, però no era pas crosta. 

Finalment una altra esquiada, molt divertida malgrat que no hi havia molta neu, però prou per permetre'ns fer un cim amb esquís pràcticament fins al capdamunt.