A reveure Vall de Néspola

Dimarts vam fer la festa de final de curs de Mura. Una festa molt especial, perquè a més d'acomiadar-nos dels infants de sisè que van a l'institut, em vaig acomiadar de la meva etapa a l'escola. Després d'una dècada a Mura, me'n vaig al meu poble a construir escola. Els motius, varis, les ganes, moltes. Ara bé, deixar l'escola de Mura ha estat una decisió que m'ha pres moltes hores de son. Una de les decisions més difícils que he hagut de prendre darrerament.

Hi vaig arribar quan hi havia menys de vint infants a tota l'escola i les aules eren dues sales de l'Ajuntament, que no es comunicaven per dins, sinó que havies de sortir al carrer i voltar l'edifici per parlar amb l'altra mestra. Durant aquests anys hem anat construint escola, convertint una escola plena d'incerteses, en una escola de referència. Una escola innovadora, bonica, oberta, respectuosa i acollidora. Una escola que exporta la seva manera de fer. No fa massa vàrem fer una ponència a València, mostrant l'escola.

Allà hi he passat moments de totes menes. Alguns de molt feliços, altres de molt complicats. Però la valoració general ha estat que ha valgut la pena. Dimarts, a la festa, em vaig emocionar. D'entrada perquè les mestres de Mura em van fer un escrit, que van llegir en públic, preciós. Emocionant. Sabia que érem un gran equip i ho vaig veure de nou. Després, en un moment donat, em vaig trobar envoltat per molts infants abraçant-me, fosos en una abraçada gegant. I de sorpresa en sorpresa. Des de l'Ajuntament em van fer un reconeixement i tot seguit, i de nou espontàniament, una abraçada col·lectiva amb les famílies. Qui pot aguantar sense emocionar-se amb tot això? Jo no. 

I de fet, en parlo, més que per dir de mi, és per mostrar l'escola que deixo. Una escola afectuosa, una escola formada per unes persones especials, úniques, capaces de donar afecte i celebrar l'alegria dels altres. Sé que la meva partença no els agrada, però a l'hora sé que se n'alegren per mi i ho vaig sentir. Els vaig sentir. Les famílies de Mura són famílies molt potents. Famílies implicades en l'educació que s'arremanguen i col·laboren en tot i en general, donen confiança a l'equip de mestres. Quina meravella de comunitat! 

Em va emocionar veure la comunitat educativa de Mura allà, tots junts, fent escola. Tothom al mateix nivell, tothom veient-se part de quelcom, de l'escola. I marxar així, sentint-se estimat, és un motiu d'alegria, perquè veus que totes les hores destinades, tot l'amor avocat, tots els mal de caps viscuts, prenen sentit. Només puc estar agraït amb aquesta comunitat, amb tots i totes, fins i tot amb aquelles persones que han estat més crítiques, perquè gràcies a tot, he crescut tant personalment com professional. He après molt. M'han ensenyat molt i me'n vaig amb una motxilla plena de records bonics i aprenentatges de vida. 

 Moltes gràcies amics i amigues de Mura, sou molt grans!

Balandrau ( 2.585 m. ) i pantà de Sau

El proppassat 14 de maig em van operar del menisc. Un pim pam. Una operació ràpida i a fer un xic de repòs. De fet pensava que seria més llarg, que estaria temps a dic sec, però quatre dies després, ja em van dir que podia sortir amb bicicleta. I ho faig. Ho faig força. Per no rovellar-me. I fins i tot que podia caminar sense passar-me i és clar, a noces em convides, el dissabte, delerós, vaig anar al Balandrau. Quinze dies des del quiròfan. El cim ja l'he fet força cops, el conec i m'agrada i aprofitant que semblava que faria bon temps, santa innocència, hi vaig anar. Per la banda de Tregurà. Si no l'heu fet, val la pena. És molt senzill. Una catifa d'herba que va pujant, fent ziga-zagues fins al cim. Pots passar primer pel Font Lletera i després baixar al coll i pujar al Balandrau. Té bones vistes. Fins al cim trobes un parell de basses, algun cop les he trobat amb moltes vaques abeurant-se, l'altre dia no. Però les fotos que surten allà, gràcies als jocs de reflexes, són precioses.

Vaig començar a enfilar cap al cim. Ara amb bastons, per no forçar i tot i que el temps estava tapadot, vaig anar fent. A mig camí un parell de noies que demanaven si anava al Balandrau, tot assenyalant al Font Lletera. Res. Sí. Però no crec que hi arribi. Pel temps, ennuvolat i pel genoll, que cal fer bondat. Van fer mitja volta i adéu fins una altra.A la segona bassa ja començaven a caure quatre gotes. Unes passes més i després de sentir els primers trons, mitja volta que la muntanya sempre hi és i no cal jugar-se-la. A la baixada una cortina fina d'aigua anava caient, mentre la simfonia de trons anava sonant. Res de cim. Un xic moll. El genoll prou bé. Però content, molt content de veure que poc a poc, tot i que sembla que ràpidament, torno a poder trescar i em veig les orelles i sento que aquest estiu, potser, qui ho sap, podré tornar a fer alta muntanya.                                                                                              

L'endemà, per estirar un xic les cames, cap al pantà de Sau. Preciós. Una passejada vorejant el pantà per veure el monestir de Sant Pere de Casserres. Sortint des de Sant Martí ses Corts, un corriol que volta el pantà i a més de trobar diferents miradors, dóna a un parell de salts d'aigua. 

A aquest ritme, quan estigui a punt, em coneixeré molts racons de Catalunya.

Pic de Certascan ( 2.853 m. ) i estany de Naorte

Divendres vam sortir de Calders amb el Marc direcció a Tavascan, a la vall de Cardós. Vàrem aparcar al pla de Boavi, passat el poble, cap a quarts de quatre. Amb els esquís i tot el material d'hivernals a l'esquena, vàrem enfilar direcció al refugi de Certascan ( 2.232 m. ). Des d'allà tot es veia molt pelat, poca neu i la que es veia, molt amunt. De fet, la neu començava a uns 2.000 metres. El pla està a uns 1.400 metres. 

Vàrem prendre el corriol que puja de dret cap al refugi, entre faigs i amb alguns narcisos traient el cap. És un camí que puja força, fent esses i amb força roques. Una pujada cansada però distreta. 

Cap als dos mil metres vàrem començar a trobar clapes de neu, però amb poca continuïtat i per tant, no ens vàrem poder calçar els esquís. Això sí, quan vàrem trobar una pala més ample, ja ens vàrem posar les botes d'esquí per caminar. De fet són botes d'esquí de muntanya, més aptes per caminar que les d'esquí alpí. En un dels ressalts un parell de cabirols ens miraren encuriosits, però al primer pas, varen fugir rabent. Mira si en són d'àgils aquestes bèsties. 

Així, entre clapes de neu i mirades furtives, vàrem arribar al refugi cap a quarts de set, just al moment de sopar i cap a les deu, a dormir. 

L'endemà ens vàrem llevar cap a les set i després d'esmorzar, amb un dia clar i radiant, ens vàrem calçar els esquís, direcció al pic de Certascan ( 2.853 m. ). El camí, bé, les traces, perquè a l'hivern els camins es desdibuixen i després segueixes traces sobre la neu, passava ran de llac. Tot i que vàrem veure uns que el creuaven pel mig. Nosaltres vàrem preferir vorejar-lo. 

Vàrem  anar seguint traces cap a la pala del coll que separa el Certascan del pic de Guerossos. La neu estava molt bé. Aquesta pala puja força. Al coll, força ventat, vàrem deixar els esquís. La neu era més discontínua i semblava que potser no podríem arribar amb esquís. 

Pujant per tartera i algun tram de cresta, deixant enrere alguna congesta, vàrem arribar a poc menys de vint metres del cim, però a mesura que pujàvem, la boira, que havia anat apareixent, s'espessia. De fet, durant una estona, no vèiem res i entre la neu i la boira, tot es desdibuixava. Ens vàrem esperar una estona, ja que bufava el vent, a veure si marxava. Però vint minuts més tard, gelats i encara emboirats, vàrem decidir tirar avall. Desfer el camí cap al refugi. La boira sempre present, però l'esquiada va ser molt divertida. La neu estava en bones condicions. El fet de tenir el dia tapat, feia que aquesta no es fongués pel sol i estava un xic gelada fent que fos més divertida l'esquiada.

Vàrem arribar al refugi a l'hora de dinar. Al cim, la boira enganxada tot el dia. Després, a fer vida de refugi. Jugar a cartes, escacs, llegir, xerrar amb la gent, amb el guarda, escoltar converses, sortir a veure les vistes... Gaudir d'aquesta estona amb l'amic i del temps. Un temps que s'alenteix i et convida a fruir-lo. 

L'endemà, avui, hem decidit, en comptes de tornar per on havíem pujat, anar fins al estany de Naorte. El camí surt del refugi i seguint gairebé sempre la mateixa cota, direcció sud-oest, arriba a aquest estany, des d'on volíem agafar la pista que baixa fins on teníem el cotxe. El guarda ens ho desaconsellava, ja que ens deia que de neu en trobaríem a les canals, però fora d'aquestes poca. Tot i això, les ganes de canviar de recorregut i gaudir d'unes vistes espectaculars de la Pica, el Sotllo i totes les muntanyes que ens atalaiaven des de l'altra banda de la vall, ens ha fet decidir. Hem anat seguint unes traces i amb l'ajut del Windmaps hem pogut arribar a Naorte prou bé. Això sí, calçant-nos i descalçant-nos els esquí de tant en tant. Des de Naorte, per aprofitar la darrera baixada, hem cercat una pala de neu i sabent que el camí passava dos-cents metres per sota, ens hi hem llençat i quan ha acabat la neu, esquís i botes a l'esquena, calçats amb vambes i anar baixant pel mig del bosc fins a la pista. Després, uns deu quilòmetres de pista fins el cotxe.

Ha estat una sortida fantàstica. Amb bona companyia. Un lloc espectacular. Poca neu però prou per poder esquiar un xic. D'aquelles que et fan gaudir de l'alta muntanya. Qui sap si serà la darrera de la temporada, però poder gaudir de nou d'aquestes sensacions, és especial. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

  

Puig de les Morreres ( 2.212 m. )

 Ahir, amb el Marc, després de molt de temps tancats en el que en diuen el perímetre comarcal, per allò de no escampar virus, si no és que és per treballar, vàrem poder sortir i anar a esquiar. 

Quin vertigen veure que podíem anar per tot Catalunya! Quina alegria! Podíem anar on ens plagués i finalment vàrem decidir anar cap al Port del Comte. Ens va semblar que la previsió meteorològica era la millor i per les webcams, semblava que un xic de neu hi havia.

Vàrem quedar a les set a Manresa. Alguna dormilega es va desdir, però nosaltres, cabeçuts, no i a les set deixàvem un cotxe a Manresa i marxàvem direcció a Solsona. 

Abans de les nou ja érem al Sucre ( 1.770 m. ), a l'aparcament del mig de l'estació. El de dalt, el de l'Estivella, estava tancat. Les pistes d'allà pelades.

Vàrem començar  a pujar per les pistes, cap a la Bòfia. La neu estava molt bé, dins les pistes, al voltant poca. Un xic gelada.

Anàrem remuntant fins al capdamunt i al coll, vàrem decidir no fer el Padró dels Quatre Batlles, es veia molt pelat i anar cap al Puig de les Morreres. Per arribar a peu de cim, vàrem travessar un bosc, amb clapes de neu, algun tram ens vàrem haver de treure els esquís i després, ja a la vall de dalt, vàrem enfilar cap al cim buscant les clapes de neu que allà eren més amples gràcies a que és cara nord.

El cim el vàrem fer sense esquís, creuant-nos amb gent que pujava de l'altra banda caminant. 

La baixada la vàrem fer desfent traça pel mig del bosc fins a la vall i després empalmant amb les pistes. En aquestes la neu estava fantàstica. Bé, de fet, en tot el recorregut on hi havia neu estava molt bé. Un xic dura, amb una petita capa a sobre, però no era pas crosta. 

Finalment una altra esquiada, molt divertida malgrat que no hi havia molta neu, però prou per permetre'ns fer un cim amb esquís pràcticament fins al capdamunt.  

Mestres...

 “Si fa cent anys s’hagués pogut hivernar un cirurgià i un mestre, i ara se’ls retornés a la vida, resultaria que el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria pràcticament tots els elements de l’aula i, amb una mica de sort, fins i tot podria continuar amb l’explicació ell mateix”

Nicholas Negroponte

El primer cop que vaig sentir aquesta frase, em va colpir. Em va sorprendre, sobretot per la veridicitat d'aquesta. D'una banda perquè és impactant i de l'altra, perquè és ben cert i a l'hora, ben trist. 

Quan visito un centre educatiu i veig que segueixen amb els llibres de text, que la disposició de l'aula és magistral, que de sortides en fan poques i que veuen l'infant com un entrebanc a qui cal portar al seu terreny i no un repte, amb potencial, veient que cada curs és diferent i amb cada grup poden tenir aventures diferents, m'entristeixo; perquè el fet educatiu no esdevé quelcom màgic i interessant sinó que sembla més com si es tingués una màquina de fer xurros, on sempre cal fer el mateix i aquests sempre han de ser iguals. Desapareix el factor infant protagonista, perquè tot allò que passarà, està determinat per un sistema tancat i impermeable, sense cap incorporació de l'infant, sense cap aportació del grup. Sempre igual, cercant el mateix, sense tenir en compte que aquests són diferents i que potser a partir dels seus interessos, variats i distants, es poden aconseguir uns aprenentatges significatius i rics. Uns aprenentatges reals i útils.  Sovint es segueix un guió sense tenir en compte a qui es té al davant i aquests esdevenen una baula més d'un sistema creat per a ells però que de fet no els té en compte.

Si es parteix de l'infant, qualsevol temàtica pot esdevenir més rica i propera, aprofitant els coneixements d'aquests i alhora la seva espontaneïtat,  treballant a partir d'allò que els motiva i des d'aquest interès, tibar per fer créixer els aprenentatges que farà que aquests siguin més significatius i per tant, siguin més propers, rics i a l'hora duradors. 

Sempre dic que ens hem d'emmirallar, en general, amb les mestres d'educació infantil, perquè potser al no estar tan condicionades per presentar uns resultats, sinó més per tenir cura del benestar d'aquests, gosen provar coses noves, gosen treballar a partir dels interessos dels infants i experimentar, sense pors. Els escolten. Hi confien, Arriscant-se i innovant i aconsegueixen que els infants aprenguin i alhora siguin feliços. 

Les demés etapes, en molts casos, tendeixen a esdevenir cossos sense ànima, avançant per inèrcia, treballant segons models apresos sense gosar massa a canviar res, per por a que aquests canvis no responguin a unes proves que també són un calc d'una època pretèrita. Arcaiques i carrinclones. Aferrant-se a la seguretat d'allò que es coneix per por a llençar-se a nous mètodes. A vegades per desconeixement, d'altres per pors, d'altres per peresa, d'altres per indiferència. 

Els infants d'avui, demà necessitaran destreses diferents a les que nosaltres vàrem aprendre. D'una banda els serà més útil saber gestionar les seves emocions per respondre a les situacions que es trobaran. Treballaran en equip. Improvisaran. Hauran d'adaptar-se sovint a noves situacions, a nous descobriments, a nous reptes. Segurament hauran de reinventar-se sovint. No tindran certeses i hauran d'anar-se reinventant. Hauran de resoldre problemes complexes que res tindran a veure amb la memorització, sinó amb la gestió de recursos. Amb la gestió de grups. Responent situacions noves. Úniques.

Sovint tinc la sensació que a la República hi havia uns mestres més valents que ara, més implicats, més atrevits. Avui dia sembla que una part del col·lectiu s'ha institucionalitzat. És gris. Ha perdut la il·lusió.

No tothom, però sí que hi ha una gran grisor. Potser no voluntària, potser sense ser-ne conscients, però sí que veig que hi ha poc interès per provar coses noves, per arriscar-se, per deixar enrere la comoditat d'allò conegut i neutre, i llençar-se a fer coses noves, coses més properes als infants, més significatives. 

Segurament jo he estat de sort. La vida m'ha portat a haver-me de reinventar sovint a nivell laboral. Vaig començar fent classes de repàs. He estat uns anys treballant a una llar d'infants, també d'auxiliar d'educació infantil. He estat monitor de menjador, d'esplai i de centre excursionista. He treballat a escoles grans i a escoles petites. En algunes es treballava d'una manera tradicional, recordo quan vaig fer una substitució a les monges, poc hi  vaig durar, a d'altres, podies fer tot allò que desitgessis, per exemple a la Catalunya Nord.  Molt li dec del que ara sóc. He treballat al costat de mestres boníssimes, grans professionals que m'han ensenyat un munt, d'altres potser no eren tant bones, però de totes he après coses i tot aquest bagatge m'ha ajudat a veure que encara em falta molt per aprendre. I encara ara quan em llevo de bon matí, tot i que em costa, perquè reconec que sóc dormilega, vaig a la feina amb il·lusió, perquè sé que és un regal. Gaudeixo quan tinc aquelles connexions, quan l'infant descobreix, quan un infant em fa descobrir, quan aprenen i aprenem, quan ens sorprenem i ens deixem portar i ens embarquem en feines que ens il·lusionen, sabent cap a on volem anar però sense tenir el camí marcat i pautat.   

Ser mestre és una gran responsabilitat, però també una gran sort. Cada dia és una història diferent i cada dia aprens quelcom i hipotecar aquests moments, per la comoditat d'un llibre o per altres motius, perverteix el sentit d'aquest i fa que la grisor t'envaeixi. 

Tempus fugit

Març, 14. 

3,14.

Pi.

Avui és el dia. També fa anys que va néixer Albert Einstein i que va morir Stephen Hawking. Però per a mi és un dia important perquè és el dia que va néixer el meu primer fill. Just traspassàvem la franja horària que indicava que un nou dia començava, 8 minuts encetat el dia catorze, i ell treia el cap. Obria uns ulls afamats de descobertes en una sala de parts plena. Moltes hores hi portàvem. Plorava desconsolat i només sentir la meva veu, es calmà i em cercà amb la mirada. I ens miràrem i a partir d'aquell dia ho vaig tenir clar, aquell petit ésser passava a ser el més important de la meva vida. I poc a poc ha anat creixent. 12 voltes al sol portem ara. Dotze voltes amb la mirada encara encuriosida i un somriure captivador als llavis. 

Molt et diuen de ser pare, t'expliquen mil i una cosa, però només quan ho ets, veus que tot allò que et deien es queda curt. Molt curt. L'emoció et desborda. La felicitat t'aclapara. Les pors, et tenallen, perquè ho vols tot per ell, el vols tot. 

L'any vinent comença l'institut. què dic l'any vinent, d'aquí uns mesos. L'adolescència ja té edat, des de que van canviar l'entrada a l'institut, van marcar el pas a l'adolescència i es fan grans de cop. 

Durant aquests anys hem compartit escola. He estat doblement afortunat. Acompanyant-lo a casa i veient-lo créixer a l'escola. Hem teixit moltes complicitats. Hem viscut moltes coses junts i més que en viurem, però sabedor que tot s'acaba, perquè creix, aprofito els darrers glops plegats. Perquè poc a poc comença a volar, com cal i em sento cofoi de veure'l segur i feliç. Temptejant amb unes ales fortes i grans que es va descobrint. 

Sóc d'aquells que intenta ser-hi però no ser-hi. Sempre en un segon terme i segurament, per ell, potser no ho hauré aconseguit. Però em sento molt feliç del fill que tinc. Dels fills que tinc. Segur que tots els pares pensen el mateix, però no per això deixes de sentir-te únic, afortunat i cada dia que el miro, quan el desperto de bon matí i em somriu, perquè té un bon despertar, el cor se m'eixampla. M'encanta el seu somriure trapella, les seves bromes pensades, el seu geni ferreny, la seva innocència adorable. 

Avui fa anys i amb ell, faig anys jo, perquè hi ha un abans i un després, i el després, és preciós. 

 

Jocs d'infants

Fa força anys, en aquella època en que marxaves de casa al matí i només tornaves a les hores dels àpats, guiats per un sisè sentit, sense telèfons ni rellotges, vam anar amb uns amics d'aventura. A investigar uns túnels misteriosos que hi havia a Castellar, prop de la fàbrica del vidre. Al mig del bosc hi havia una porta, que donava a unes escales que baixaven avall, cap a una foscor intrigant. 

Un dia, decidits a descobrir on portaven aquelles escales, vàrem quedar per anar-hi. Agafàrem unes motxilles i les omplírem de tot allò que en aquell moment ens semblà indispensable. Una corda, lots, walkie-talkies, menjar, aigua, roba d'abric i quatre coses més i decidits i valents, anàrem amb bicicleta cap allà. 

Era un dia calorós. Vàrem arribar ja suats i amb el cor un xic encongit, però amb aquella seguretat que t'obliga la decisió presa, vàrem baixar les escales. Era un tram curt que anava a parar a un passadís, en la foscor més absoluta. A dins, la suor de fora es convertí en pell de gallina pel contrast de temperatura. El passadís feia alguna ziga-zaga al principi però ràpidament s'estenia en un tram recte i llarg. Les parets eren de maons. A terra hi havia pedres, alguna deixalla i poca cosa més, tot il·luminat pels feixos de llum dels nostres lots que també ens descobrien volves de pols dansant al nostre pas. Un tros més enllà, tornava a fer el passadís ziga-zagues per després acabar en un altre tram d'escales, però aquest cop cap amunt, cap a una altra porta al mig del bosc. 

Ho recordo clarament. Una aventura. Amb ulls d'infant havia estat una  gran vivència. Amb el temps vàrem descobrir que era un antic refugi antiaeri de la guerra civil abandonat. 

Avui, els infants de l'escola, han organitzat pel seu compte una guerra de Nerfs, aquelles armes que llencen bales d'espuma per Talamanca. Ho tenien tot ben organitzat. Han passat tot el dia jugant. Duien menjar per dinar i tenien unes normes ben establertes. El terreny estava marcat amb cintes de plàstic. Els camps ben separats un de l'altre i entremig, un gran espai boscós, ampli, sense tanques. I ho han viscut plenament, com aleshores nosaltres la nostra expedició i no sé massa perquè, però veure'ls voltar sols pel bosc, jugant, organitzant-se, sense adults, m'ha fet pensar en aquell dia, en que sent nens vàrem fer de grans i vàrem intentar pensar com si fóssim grans i com ens sentírem d'orgullosos en tot moment.