Puig de les Morreres ( 2.212 m. )

 Ahir, amb el Marc, després de molt de temps tancats en el que en diuen el perímetre comarcal, per allò de no escampar virus, si no és que és per treballar, vàrem poder sortir i anar a esquiar. 

Quin vertigen veure que podíem anar per tot Catalunya! Quina alegria! Podíem anar on ens plagués i finalment vàrem decidir anar cap al Port del Comte. Ens va semblar que la previsió meteorològica era la millor i per les webcams, semblava que un xic de neu hi havia.

Vàrem quedar a les set a Manresa. Alguna dormilega es va desdir, però nosaltres, cabeçuts, no i a les set deixàvem un cotxe a Manresa i marxàvem direcció a Solsona. 

Abans de les nou ja érem al Sucre ( 1.770 m. ), a l'aparcament del mig de l'estació. El de dalt, el de l'Estivella, estava tancat. Les pistes d'allà pelades.

Vàrem començar  a pujar per les pistes, cap a la Bòfia. La neu estava molt bé, dins les pistes, al voltant poca. Un xic gelada.

Anàrem remuntant fins al capdamunt i al coll, vàrem decidir no fer el Padró dels Quatre Batlles, es veia molt pelat i anar cap al Puig de les Morreres. Per arribar a peu de cim, vàrem travessar un bosc, amb clapes de neu, algun tram ens vàrem haver de treure els esquís i després, ja a la vall de dalt, vàrem enfilar cap al cim buscant les clapes de neu que allà eren més amples gràcies a que és cara nord.

El cim el vàrem fer sense esquís, creuant-nos amb gent que pujava de l'altra banda caminant. 

La baixada la vàrem fer desfent traça pel mig del bosc fins a la vall i després empalmant amb les pistes. En aquestes la neu estava fantàstica. Bé, de fet, en tot el recorregut on hi havia neu estava molt bé. Un xic dura, amb una petita capa a sobre, però no era pas crosta. 

Finalment una altra esquiada, molt divertida malgrat que no hi havia molta neu, però prou per permetre'ns fer un cim amb esquís pràcticament fins al capdamunt.  

Mestres...

 “Si fa cent anys s’hagués pogut hivernar un cirurgià i un mestre, i ara se’ls retornés a la vida, resultaria que el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria pràcticament tots els elements de l’aula i, amb una mica de sort, fins i tot podria continuar amb l’explicació ell mateix”

Nicholas Negroponte

El primer cop que vaig sentir aquesta frase, em va colpir. Em va sorprendre, sobretot per la veridicitat d'aquesta. D'una banda perquè és impactant i de l'altra, perquè és ben cert i a l'hora, ben trist. 

Quan visito un centre educatiu i veig que segueixen amb els llibres de text, que la disposició de l'aula és magistral, que de sortides en fan poques i que veuen l'infant com un entrebanc a qui cal portar al seu terreny i no un repte, amb potencial, veient que cada curs és diferent i amb cada grup poden tenir aventures diferents, m'entristeixo; perquè el fet educatiu no esdevé quelcom màgic i interessant sinó que sembla més com si es tingués una màquina de fer xurros, on sempre cal fer el mateix i aquests sempre han de ser iguals. Desapareix el factor infant protagonista, perquè tot allò que passarà, està determinat per un sistema tancat i impermeable, sense cap incorporació de l'infant, sense cap aportació del grup. Sempre igual, cercant el mateix, sense tenir en compte que aquests són diferents i que potser a partir dels seus interessos, variats i distants, es poden aconseguir uns aprenentatges significatius i rics. Uns aprenentatges reals i útils.  Sovint es segueix un guió sense tenir en compte a qui es té al davant i aquests esdevenen una baula més d'un sistema creat per a ells però que de fet no els té en compte.

Si es parteix de l'infant, qualsevol temàtica pot esdevenir més rica i propera, aprofitant els coneixements d'aquests i alhora la seva espontaneïtat,  treballant a partir d'allò que els motiva i des d'aquest interès, tibar per fer créixer els aprenentatges que farà que aquests siguin més significatius i per tant, siguin més propers, rics i a l'hora duradors. 

Sempre dic que ens hem d'emmirallar, en general, amb les mestres d'educació infantil, perquè potser al no estar tan condicionades per presentar uns resultats, sinó més per tenir cura del benestar d'aquests, gosen provar coses noves, gosen treballar a partir dels interessos dels infants i experimentar, sense pors. Els escolten. Hi confien, Arriscant-se i innovant i aconsegueixen que els infants aprenguin i alhora siguin feliços. 

Les demés etapes, en molts casos, tendeixen a esdevenir cossos sense ànima, avançant per inèrcia, treballant segons models apresos sense gosar massa a canviar res, per por a que aquests canvis no responguin a unes proves que també són un calc d'una època pretèrita. Arcaiques i carrinclones. Aferrant-se a la seguretat d'allò que es coneix per por a llençar-se a nous mètodes. A vegades per desconeixement, d'altres per pors, d'altres per peresa, d'altres per indiferència. 

Els infants d'avui, demà necessitaran destreses diferents a les que nosaltres vàrem aprendre. D'una banda els serà més útil saber gestionar les seves emocions per respondre a les situacions que es trobaran. Treballaran en equip. Improvisaran. Hauran d'adaptar-se sovint a noves situacions, a nous descobriments, a nous reptes. Segurament hauran de reinventar-se sovint. No tindran certeses i hauran d'anar-se reinventant. Hauran de resoldre problemes complexes que res tindran a veure amb la memorització, sinó amb la gestió de recursos. Amb la gestió de grups. Responent situacions noves. Úniques.

Sovint tinc la sensació que a la República hi havia uns mestres més valents que ara, més implicats, més atrevits. Avui dia sembla que una part del col·lectiu s'ha institucionalitzat. És gris. Ha perdut la il·lusió.

No tothom, però sí que hi ha una gran grisor. Potser no voluntària, potser sense ser-ne conscients, però sí que veig que hi ha poc interès per provar coses noves, per arriscar-se, per deixar enrere la comoditat d'allò conegut i neutre, i llençar-se a fer coses noves, coses més properes als infants, més significatives. 

Segurament jo he estat de sort. La vida m'ha portat a haver-me de reinventar sovint a nivell laboral. Vaig començar fent classes de repàs. He estat uns anys treballant a una llar d'infants, també d'auxiliar d'educació infantil. He estat monitor de menjador, d'esplai i de centre excursionista. He treballat a escoles grans i a escoles petites. En algunes es treballava d'una manera tradicional, recordo quan vaig fer una substitució a les monges, poc hi  vaig durar, a d'altres, podies fer tot allò que desitgessis, per exemple a la Catalunya Nord.  Molt li dec del que ara sóc. He treballat al costat de mestres boníssimes, grans professionals que m'han ensenyat un munt, d'altres potser no eren tant bones, però de totes he après coses i tot aquest bagatge m'ha ajudat a veure que encara em falta molt per aprendre. I encara ara quan em llevo de bon matí, tot i que em costa, perquè reconec que sóc dormilega, vaig a la feina amb il·lusió, perquè sé que és un regal. Gaudeixo quan tinc aquelles connexions, quan l'infant descobreix, quan un infant em fa descobrir, quan aprenen i aprenem, quan ens sorprenem i ens deixem portar i ens embarquem en feines que ens il·lusionen, sabent cap a on volem anar però sense tenir el camí marcat i pautat.   

Ser mestre és una gran responsabilitat, però també una gran sort. Cada dia és una història diferent i cada dia aprens quelcom i hipotecar aquests moments, per la comoditat d'un llibre o per altres motius, perverteix el sentit d'aquest i fa que la grisor t'envaeixi. 

Tempus fugit

Març, 14. 

3,14.

Pi.

Avui és el dia. També fa anys que va néixer Albert Einstein i que va morir Stephen Hawking. Però per a mi és un dia important perquè és el dia que va néixer el meu primer fill. Just traspassàvem la franja horària que indicava que un nou dia començava, 8 minuts encetat el dia catorze, i ell treia el cap. Obria uns ulls afamats de descobertes en una sala de parts plena. Moltes hores hi portàvem. Plorava desconsolat i només sentir la meva veu, es calmà i em cercà amb la mirada. I ens miràrem i a partir d'aquell dia ho vaig tenir clar, aquell petit ésser passava a ser el més important de la meva vida. I poc a poc ha anat creixent. 12 voltes al sol portem ara. Dotze voltes amb la mirada encara encuriosida i un somriure captivador als llavis. 

Molt et diuen de ser pare, t'expliquen mil i una cosa, però només quan ho ets, veus que tot allò que et deien es queda curt. Molt curt. L'emoció et desborda. La felicitat t'aclapara. Les pors, et tenallen, perquè ho vols tot per ell, el vols tot. 

L'any vinent comença l'institut. què dic l'any vinent, d'aquí uns mesos. L'adolescència ja té edat, des de que van canviar l'entrada a l'institut, van marcar el pas a l'adolescència i es fan grans de cop. 

Durant aquests anys hem compartit escola. He estat doblement afortunat. Acompanyant-lo a casa i veient-lo créixer a l'escola. Hem teixit moltes complicitats. Hem viscut moltes coses junts i més que en viurem, però sabedor que tot s'acaba, perquè creix, aprofito els darrers glops plegats. Perquè poc a poc comença a volar, com cal i em sento cofoi de veure'l segur i feliç. Temptejant amb unes ales fortes i grans que es va descobrint. 

Sóc d'aquells que intenta ser-hi però no ser-hi. Sempre en un segon terme i segurament, per ell, potser no ho hauré aconseguit. Però em sento molt feliç del fill que tinc. Dels fills que tinc. Segur que tots els pares pensen el mateix, però no per això deixes de sentir-te únic, afortunat i cada dia que el miro, quan el desperto de bon matí i em somriu, perquè té un bon despertar, el cor se m'eixampla. M'encanta el seu somriure trapella, les seves bromes pensades, el seu geni ferreny, la seva innocència adorable. 

Avui fa anys i amb ell, faig anys jo, perquè hi ha un abans i un després, i el després, és preciós. 

 

Jocs d'infants

Fa força anys, en aquella època en que marxaves de casa al matí i només tornaves a les hores dels àpats, guiats per un sisè sentit, sense telèfons ni rellotges, vam anar amb uns amics d'aventura. A investigar uns túnels misteriosos que hi havia a Castellar, prop de la fàbrica del vidre. Al mig del bosc hi havia una porta, que donava a unes escales que baixaven avall, cap a una foscor intrigant. 

Un dia, decidits a descobrir on portaven aquelles escales, vàrem quedar per anar-hi. Agafàrem unes motxilles i les omplírem de tot allò que en aquell moment ens semblà indispensable. Una corda, lots, walkie-talkies, menjar, aigua, roba d'abric i quatre coses més i decidits i valents, anàrem amb bicicleta cap allà. 

Era un dia calorós. Vàrem arribar ja suats i amb el cor un xic encongit, però amb aquella seguretat que t'obliga la decisió presa, vàrem baixar les escales. Era un tram curt que anava a parar a un passadís, en la foscor més absoluta. A dins, la suor de fora es convertí en pell de gallina pel contrast de temperatura. El passadís feia alguna ziga-zaga al principi però ràpidament s'estenia en un tram recte i llarg. Les parets eren de maons. A terra hi havia pedres, alguna deixalla i poca cosa més, tot il·luminat pels feixos de llum dels nostres lots que també ens descobrien volves de pols dansant al nostre pas. Un tros més enllà, tornava a fer el passadís ziga-zagues per després acabar en un altre tram d'escales, però aquest cop cap amunt, cap a una altra porta al mig del bosc. 

Ho recordo clarament. Una aventura. Amb ulls d'infant havia estat una  gran vivència. Amb el temps vàrem descobrir que era un antic refugi antiaeri de la guerra civil abandonat. 

Avui, els infants de l'escola, han organitzat pel seu compte una guerra de Nerfs, aquelles armes que llencen bales d'espuma per Talamanca. Ho tenien tot ben organitzat. Han passat tot el dia jugant. Duien menjar per dinar i tenien unes normes ben establertes. El terreny estava marcat amb cintes de plàstic. Els camps ben separats un de l'altre i entremig, un gran espai boscós, ampli, sense tanques. I ho han viscut plenament, com aleshores nosaltres la nostra expedició i no sé massa perquè, però veure'ls voltar sols pel bosc, jugant, organitzant-se, sense adults, m'ha fet pensar en aquell dia, en que sent nens vàrem fer de grans i vàrem intentar pensar com si fóssim grans i com ens sentírem d'orgullosos en tot moment. 

Per la vall de Marfà

Aquest diumenge vàrem anar amb els nens cap a Marfà. Vàrem deixar el cotxe a la pista que uneix Monistrol de Calders i Moià i des d'allà, vàrem seguir el camí que baixa fins a Marfà. Aquest travessa el riu i passa per sota d'unes parets de roca, on es troba la casa i l'ermita de Sant Pere de Marfà. No ens hi vàrem poder apropar massa, ja que està tot tancat. 

Després de reposar un poc, vàrem seguir el camí cap al molí de Brotons. És una passejada ben bonica, alguns trams ran de riu, amb uns boscos de pins ombrívols. Abans de creuar-lo, a l'alçada de la font nova de la Tosca, que no rajava, vàrem estar jugant al riu. 

Al cap d'una estona, prenguérem el corriol que surt de la pista i porta al molí. Aquest es troba en una balma, sota el sal d'aigua, on es forma un petit embassament gràcies a una presa que hi ha. A dins del molí, molt deteriorat. es veuen unes quantes pedres de molí, alguna formant part de les parets. 

Feia temps que hi havia anat, diria que en una d'aquelles sortides que fèiem amb mon pare i el record, segurament distorsionat per l'efecte emocional, em feia témer que l'indret em decebria. que l'hauria magnificat.  Ara bé, no només em va agradar molt, sinó que els comentaris de sorpresa dels meus fills em feren adonar que el lloc, viscuts apart, és un lloc molt bonic. Sorprenent. Digne de visitar. 

Vàrem estar una estona jugant allà, llençant pals a l'aigua al Quet, el gos, i pujant i baixant les parets que hi ha allà. Més tard, vàrem tornar a la pista que puja fins al creuament de la pista principal i des d'allà, al cotxe.

Fa uns dies vaig anar al salt de la Baga Cerdana, un altre indret interessant per visitar, tot i que no baixava massa aigua. De fet, tenim un entorn que amaga indrets molt especials i només cal temps i ganes per anar-los descobrint. De fet, des que vaig instal·lar-me l'aplicació Windy maps al mòbil, vaig seguint diferents camins i vaig trobant indrets molt bonics. 

Endarrerim l'inici del segon trimestre?

Vagi d'entrada que les meves opinions passen pel tamís d'aquell a qui li agrada la seva feina. Molt. Moltíssim. Vagi després que si fas el que t'agrada, faràs el que calgui per seguir-ho fent i dit això, quan sento que hi ha mestres que demanen d'endarrerir l'inici del nou trimestre, per seguretat diuen, se m'ericen els pèls del clatell com un gat en veure un gos passar. No vol dir que sigui millor, i ara. Gens ni mica. Qui sap si potser el meu desig va en contra de tots els postulats epidemiològics i aquests mestres són els veritables visionaris, però a dia d'avui, tinc massa ganes de començar com per plantejar-me dilatacions. 

Conec mestres que segurament ho diuen de bona fe, no molts, no pas com aquella mestra que no va anar a comiat de final de curs perquè tenia curs d'oposicions, tot i que per a les oposicions faltaven setmanes i en canvi els nens marxaven aleshores. No. I vés a saber, potser ni les va passar, però mira, qui prioritza quelcom abans que els infants es mereix això i més. Res. Els mestres, encara que us ho facin creure, no som un col·lectiu uniforme. Hi ha molta varietat i molts interessos, tot i que si fem un cap mas, segurament n'hi ha més dels que s'estimen la seva feina. Tant de bo! 

I com deia, tinc ganes de tornar a trobar-me amb els infants a l'escola i potser per això i veient com ha anat el primer trimestre, a l'escola sense cap contagi i amb uns infants il·lusionats i contents de trobar-se de nou, delerosos de projectes i tasques, només puc esperar que ens trobem de nou. Que iniciem el curs i avancem com si res passés. Emmascarats i hidrogelitzats, sí. Però fet i fomut, junts i fent veure que res no passa. 

Si cal, aniré amb escafandre i peus d'ànec, diuen que ells pateixen menys els símptomes i el problema potser som nosaltres, però a les escoles, s'educa i aquest mot és molt gros. Massa per encabir-ho en una sola paraula i prendre la decisió a la lleugera i tancar-les. A l'escola, els infants aprenen a conviure, relacionar-se, a ser crítics que a dia d'avui ens cal i molt, a reflexionar, compartir, plorar, discutir, estimar, tenir paciència, esforçar-se, escoltar, respectar, ajudar, tolerar, acompanyar, vetllar, explorar, investigar, descobrir... vaja, massa aprenentatges per fer-los a casa a través de la pantalla i si per por, si veritablement no tenim dades que corroborin el risc real tanquem les escoles, estem robant aprenentatges de vida a uns infants. Són infants petits, però els aprenentatges són grans, tan grans que els serviran per tota la vida i qui sap si també els condicionaran per un futur proper. 

Voltant pels records

 Aquests dies són d'aquells dies que, inevitablement, un moment o altre penses en aquells que ja no hi són. Bé, si més no a mi em passa i em veig xerrant amb els meus avis. Aquella llevadora exigent i aquell bon home de mil oficis, de llibreter o botiguer o vés a saber què, sempre amb misteris per explicar. 

Em veig a la casa de Sabadell, allà als sofàs, on un dia m'explicaven la seva vida durant la guerra civil, perquè l'endemà tenia un examen d'història i no havia estudiat, fent balanç d'aquests anys que no hi han estat. 

Els veig allà, asseguts escoltant atentament, perquè el que els explicava un dels seus néts sempre era important. L'àvia fent ganxet, mecànicament, aixecant els ulls per sobre d'aquelles ulleres gruixudes i amb llànties, i l'avi deixant el llibre a un costat, un llibre d'Estefania, petit però usat. Sempre històries de cowboys.

I els explicaria que al final vaig acabar sent mestre i estic segur que de nou l'avi m'explicaria que ell, durant uns anys, tot i no tenir formació, féu de mestre de català a Barcelona, per a gent pobre i immigrant, durant la República. Llegia molt ell. Me àvia escoltaria sacsejant el cap, manta vegades que havia sentit aquella història, però somriuria orgullosa del seu home. 

Moltes vegades els busco, parlo amb ells, com fèiem sovint. Esperant aquell consell o aquell silenci afectuós, perquè la seva sola presència em calmava. La confiança que ens teníem. 

Recordo les xerrades sobre política i intueixo el desengany que tindria el meu avi, republicà de soca-rel, veient com van les coses i com els hereus d'un partit incorruptible, s'han doblegat a la poltrona i pateixen més per ells que pel país. 

L'àvia poc diria, parlava poc de política, només quan havia de dir quelcom important. Mentre, de fons podria sonar un vell casset de la Trinca, de Pau Casals o bé d'algun cantant d'aquells que els feia aixecar la vista i mirar-se amb complicitat, sense que jo acabés d'endevinar què deia aquella mirada però intuint l'afecte que desprenia. 

I mentre les hores s'escolessin, de fons barrejat amb la música se sentiria el xup-xup d'una olla al foc. Poca cosa, però segur que boníssima, perquè qualsevol plat allà cuinat, potser per les penúries passades a la postguerra que feren esmolar l'enginy, esdevenia un plat deliciós. 

Els veig encara a ells, els sento. I m'agrada visitar-los i demanar-los-hi consell, perquè sempre tenien quelcom a dir i sinó, també t'ho deien o bé t'escoltaven. 

Aquests dies, se'm tornen a fer presents i torno a aquella casa de Sabadell i volto per tots els seus racons. Les cambres les tinc gravades al cap. Els mobles se'm dibuixen ben clarament i fins i tot, trobo objectes als calaixos que feia anys que tenia oblidats.