Pic de Bastiments ( 2.881 m. )

 
Avui hem quedat amb el Marc per anar a esquiar. Ens hem trobat a Sant Quirze de Besora i hem anat cap a Vallter.
Primer teníem pensat anar a fer el Costabona, però ja a la pista que puja al coll, hem vist que no hi havia massa neu. Per tant, per assegurar el tret, hem acabat de pujar a les pistes de Vallter 2000. El Gra de Fajol semblava un bon objectiu.
Hem sortit de peu de pistes amb un dia ventat i força núvols que corrien sobre els nostres caps. La neu estava un xic glaçada, però pujant per pista hem anat prou bé. Al capdamunt, ja hem vist que el Gra de Fajol no el podríem fer. La cara nord estava totalment pelada, segurament del vent. Per tant, hem anat cap al Bastiments, que s'hi veia prou neu.
Mentre anàvem discutint on anàvem, hem vist un home que queia a les pistes, a tocar nostre. Se'l veia, en aixecar-se, un xic desorientat. L'hem anat a veure, com els seus fills, i per sort no ha estat res. Unes rascades a la cara, on sortia força sang, però que en donar-li compreses amb alcohol per rentar-se, hem vist que no era gaire res. Així doncs, hem enfilat cap al coll de la Marrana.

El dia s'anava tapant i destapant, tot a ritme de vals, però semblava que aguantaria. Ara bé, en arribar al coll de la Marrana, la boira ens ha embolcallat i només de tant en tant vèiem la pala del Bastiments.
És cert que alguna ventada forta s'enduia la boira i els núvols i per això hem decidit pujar. La pala és força dreta. La neu, aquí dalt és més gelada i les traces, que deixen els esquiadors, eren invisibles, ja que aquestes són seguides també pels que caminen amb grampons i raquetes. Per tant, entre traces i obrint-ne, hem anat pujant, esbufegant i amb el vent en contra. Un vent que ens desequilibrava algun tros.
En arribar a dalt, s'ha aclarit un xic però només començar a baixar, ja s'ha tancat fins al cotxe i a més ha nevat una mica. Neu granulada.
La baixada del cim no ha estat gaire espectacular. Neu crosta i amb la boira la impossibilitat de veure el relleu. Per tant, baixant amb compte i de tant en tant, en trobar de sobte un bot o un clot, tentinejant i intentant aguantar l'equilibri per no caure.
Hem baixat per on hem pujat, si més no fins al coll de la Marrana. Allà, per no perdre alçada i haver de remar en baixar, hem anat flanquejant el Gra de Fajol, tant que al final en comptes d'arribar on volíem hem acabat baixant fins al refugi, acompanyats d'un sagal de Barcelona, ben trempat, que a dalt s'havia ben desorientat.

Sóc fan d'Infantil

Sóc fan d'Infantil i sóc mestre de Primària. M'agrada i gaudeixo molt de l'etapa educativa de Primària i difícilment em canviaria de franja d'edat, però sóc fan d'Infantil, dels mestres d'Infantil. Podria ser perquè durant alguns anys hi vaig treballar o potser perquè a casa la meva parella és d'Infantil, no ho sé.
Molta gent no els valora, molta gent es pensa que són uns mestres de segona, amb poques destreses i pocs coneixements, només capaços de donar afecte i poc més, però un servidor, que és mestre i coneix molts professionals d'Infantil, és un fan acèrrim d'Infantil i per molts motius. Tenen aquestes destreses i moltes més.
Alguns es pensen que perquè aquesta etapa educativa no és obligatòria, és menys important però segurament, aquesta etapa és de les més importants dels infants. És l'etapa en que defineixen la seva personalitat. És cert que no només a l'escola es defineixen, però aquesta ajuda molt. A més, a banda d'això, el que m'agrada de l'etapa d'Infantil, a part de moltes coses, és la valentia dels seus mestres, la seva força i les ganes de viure l'educació.
A qualsevol escola, i segur que tots en tenim exemples, els canvis, vénen d'Infantil. Allà proven coses, s'arrisquen i hi dediquen hores i esforços si creuen que quelcom pot ajudar a millorar la seva tasca. Mai estan tancats, en general, a fer qualsevol esforç per millorar el que fan i a més, i això és una novetat, si s'equivoquen, a sobre de reconèixer-ho, rectifiquen, no abaixen els braços i busquen altres camins. Tenen una mentalitat oberta i receptiva. 
Si voleu saber com és una escola, mireu infantil. És l'essència de l'escola, és la seva base. Segons com es cuidi aquesta etapa, sabreu com es cuida l'escola.
Hi ha qui es pensa que perquè els nens no escriuen, no fan exàmens o juguen molt, no fan res i és al revés. Molts mestres d'Infantil tenen  una visió global del nen i no sent conformistes amb allò que han vist o viscut ells mateixos, seria molt fàcil caure en l'ensenyament tradicional, busquen noves maneres de treballar, maneres més respectuoses, més efectives i s'arrisquen. Aposten per allò creuen que serà més efectiu.
L'altre dia vaig anar a la FUB amb el meu fill petit. Hi ha un espai, LAB 0-6, on hi ha diferents propostes on el nen pot descobrir, aprendre i investigar. No és l'únic lloc on ho fan, conec algunes escoles que també investiguen. D'entrada pot semblar poca cosa, poc interessant, però els que estem en aquest món, veiem que darrera d'aquestes activitats, hi ha una manera d'entendre l'infant, d'entendre l'aprenentatge. L'infant com a ésser actiu, protagonista. Capaç d'aprendre descobrint, investigant. En definitiva respectant-lo. És allò tan vell però que alguns obliden que l'infant no és un receptacle que cal omplir, on cal avocar coneixements sinó un ésser participatiu del seu aprenentatge i això, en moltes escoles i sobretot a Primària, s'ha perdut. S'ha oblidat i enlloc es tenen en compte els seus interessos, les seves necessitats, els seus sabers, el seu estat d'ànim i això tan important, a Infantil, encara no s'ha perdut i a certes Universitats s'ensenya.
A moltes escoles l'etapa de Primària s'emmiralla malauradament amb l'Institut que té de referència i potser hauria de ser al revés, totes les etapes educatives s'haurien d'emmirallar, d'inspirar amb Infantil, el veritable motor de l'educació i sinó, mireu Infantil, allà és on es cou, de veritat, l'educació.

Pic de Pedrons ( 2.715 m. )

Avui hem quedat amb el Martí, a qui he passat a recollir a Gréixer, per anar a fer esquí de muntanya. A Puigcerdà ens hem trobat amb el David i la Sílvia i tots plegats, ja amb un cotxe, hem deixat l'altre a l'estació de Puigcerdà, hem anat cap a Porta. Hem pujat cap al coll de Porta Pimorent i passat aquest, hem anat direcció el Pas de la Casa, però a pocs quilòmetres ens hem aturat. Hi ha un espai per aparcar, just després de la bifurcació de carretera ( 1.900 m. ).
Només baixar del cotxe ja ens hem calçat els esquís i hem enfilat, pel llom, cap al cim. És un cim molt clar, molt fresat i obert. La pujada discorre entre el Pic de la Mina, a una banda i el Pas de la Casa a l'altra.
La neu estava molt bé. No feia vent i encara que el sol només es veia de tant en tant, no feia fred.
Un cop al coll, gairebé a dalt de tot, ens hem tret els esquís i el darrer tram, la cresta, una cresta fàcil i amb algun tram un xic dret, l'hem fet caminant.
La baixada, en comptes de fer-la per on hem pujat, l'hem fet per una pala lateral que al darrer tram, s'estreny un xic, però amb la neu que hi havia, una neu boníssima i abundosa, ha estat un plaer.
De tornada, quan he deixat al Martí a Gréixer, he dinat allà, on hi eren molts de la colla.
Avui ha estat molt bé, una molt bona esquiada i una bona estona amb els amics. Genial!

Tornant d'una estada amb el Cau

Avui hem anat a buscar al Berenguer a Vilanova on hi ha passat un parell de nits amb el Cau. Era el primer cop que hi anava i m'ha fet gràcia. M'ha agradat. Ha estat com tancar el cercle. Els meus pares, si bé no varen fer mai de monitors, sí que sempre col·laboraren en tot allò que podien i varen estar durant un temps a la junta de l'Esplai.
Fa anys, de nen, jo anava de colònies a Castellar. Cada estiu, sobretot, marxàvem uns dies amb els monitors a una casa de colònies. Primer a Castellcir, més endavant a Monistrol. Al cap d'uns anys, quan anava a l'Institut i més endavant a la Universitat, vaig començar a fer de monitor. Primer a l'Esplai, més endavant al Centre Excursionista. Primer anàvem de colònies, més endavant fèiem rutes i campaments.
L'esplai, el cau, el centre excursionista, és igual, totes aquestes entitats que treballen amb nens, treballen valors i de la mateixa manera que ajuden a créixer als nens, juntament amb les famílies i l'escola entre d'altres, també ajuden a créixer als monitors. Van creixent alhora o si més no això em va passar a mi.
D'aquells anys en guardo molt bon record. D'una banda dels monitors que vaig tenir i que malgrat els anys que han passat, encara sento un gran respecte per ells i quan els veig o en sé res d'ells, me n'alegro i em fa feliç. Molt feliç. Els agraeixo les hores dedicades de manera altruista a uns marrecs. La paciència. Les bromes. Els jocs. Però sobretot, les converses que tinguérem plegats. Converses de tu a tu. Ens tractaven com a companys, com a amics i sobretot, ens respectaven. Vam créixer plegats.
Estic segur que qualsevol d'aquestes associacions contribueix a fer un món millor, un món més just i solidari i el pas per aquestes associacions, fa créixer als que hi són. Per això hi vaig entrar, per això m'agrada que el meu fill hi vagi. A mi, em va fer créixer. De petit em va fer feliç, de gran, a més de fer-me madurar, em va fer esdevenir més responsable, perquè sense cap tipus de recel, es confiava en la meva responsabilitat, en la meva capacitat per menar un grup d'infants i hi vaig aprendre molt. A cada sortida, a cada ruta o les colònies hi havia algun aprenentatge. Des de la resposta d'aquell nen, fins a l'actitud de l'altre o la reacció del monitor i sempre, encara que sembli estrany, sempre se'n treia quelcom de positiu. Per construir i això és el que donava i dóna valor a aquestes entitats. La força dels seus membres. La potència dels valors, uns valors universals!     

Per Setmana Santa, tornen els dels pantalons ajustats

Fira matemàtica a Manresa

Costa d'entendre que a un recinte com al Saló de l'Ensenyament, on hi ha l'oferta educativa que pretén ser la llavor que millori aquest país, hi tingui cabuda l'estand de l'exèrcit. Argumenten que ells també ofereixen estudis. Uns aprenentatges reglats que podrien aplicar-se també a la vida civil. Segurament tenen raó. Segurament formen mecànics o radio-operadors, ara bé, l'entorn en que es desenvolupen aquests estudis, un entorn hostil a la sapiència, d'obediència cega i acatament extrem fins al punt d'eliminar els interessos personals o la curiositat innata de les persones, així com la capacitat d'elecció, fan que aquests estudis s'oposin frontalment a tot allò que s'espera del coneixement. Allò que s'espera aconseguir amb el saber i no és res més que la capacitat crítica. La capacitat de raonar i argumentar. De confrontar idees i proposar solucions. Vaja, de fet qualsevol aprenentatge pretén que les persones pensin i prenguin decisions segons allò que han après i qüestionin la veritat acceptada, mentre que a l'exèrcit, on són capaços de barrabassades com tenir sota vigilància objectes, no és el millor lloc per donar cabuda a l'obertura a la ment, ans al contrari, allà predomina una jerarquia fèrria. El de dalt sempre té la raó per sobre del de sota, mentre que l'obediència està per sobre de tot coneixement.
És cert que a tots els Estats els interessa tenir peons, gent poc formada i menys culte, capaç de sacrificar-se per uns interessos aliens, ja siguin econòmics o bé polítics i per això, el que els interessa és donar-se a conèixer arreu i vendre el producte. Per això van a Barcelona, aprofitant el prestigi de l'entorn, per fer creure, en aquest cas, que tenen a veure amb centres de coneixement. Maquillant la seva funció, per netejar la seva imatge. Cal recordar que la manca d'efectius un cop es va eliminar la mili obligatòria, va fer que el nivell d'exigència intel·lectual per accedir a l'exèrcit baixés fins a límits discutibles. 
D'altra banda, s'han de fer presents. Visibles. Per això aquesta Setmana Santa volien desfilar a L'Hospitalet el paradigma de l'exèrcit: els legionaris.  Ara bé, sembla que no podran passejar-se ni per aquí ni per Palafolls. És una sort que no es permeti aquesta bajanada malgrat el sindicat - mafiós- ultrafeixista Manos Limpias. Aquesta oda a la ignorància no es representarà.
A l'alcaldessa de Barcelona li van caure garrotades per totes bandes des de la caverna per defensar allò que representa i ara, per fi, els socialistes catalans també ho fan.
S'entén, ara que ja fa anys la mili obligatòria no hi és, que hagin de buscar estratègies per sobreviure, però també s'entén que les coses es diguin pel seu nom i fer de soldat no té res a veure amb el que ens volen vendre, ni els anuncis que ens ensenyen. Ser soldat, és una altra cosa ben diferent. 

El reciclatge va de capa caiguda a Calders

Llegeixo amb sorpresa i tristesa que Calders, un poble que fins fa uns anys anava fent els deures en tema de reciclatge, estant gairebé a la mitjana de Catalunya, enguany estem molt per sota. Sembla que des del 2010, aquest percentatge ha anat baixant en picat.
De motius, crec que força i crec que s'han d'anar valorant per poder fer una feina eficient.
Per exemple a l'hora de distribuir els contenidors. Reciclar és feixuc per a molts i si a sobre no els ho posem fàcil, no ho faran. Sembla que des de fa uns anys, la distribució és força aleatòria i sense un criteri clar. És cert que a les entrades i sortides del poble hi ha  la major part de contenidors agrupats, però disseminats arreu, trobem punts de recollida on manca un o altre contenidor i dels bàsics -vidre, paper o cartró- i això complica el reciclatge.
D'altra banda, el fet d'eliminar certs contenidors bàsics, el d'envasos al centre cívic per exemple, està clar que no afavoreix al reciclatge. Allà a la plaça es produeixen, puntualment però sovint, molts tipus d'actes i el fet de no disposar del contenidor d'envasos, del que es produeixen més deixalles, no ajuda a reciclar i més tenint a tocar el de rebuig. No hi ha un motiu clar del canvi produït, qui sap si és perquè a algú li molestava tenir-lo a tocar, però dóna la sensació, al eliminar-lo alegrement, que no és important. A més a més, si mirem la distribució de contenidors, sembla que al llarg dels anys s'han anat distribuint a la carta, sense tenir en compte els veritables interessos i necessitats del poble.
Un altre aspecte important, bàsic per aconseguir un bon índex de reciclatge, són les campanyes de conscienciació. De fet fa anys que no en recordo cap. Fa temps n'hi va haver una en que et donaven un compostador, una altra uns adhesius per limitar la publicitat a les bústies, bosses per reciclar, un sac de matèria orgànica o una flor, però potser ara fa molt que no se'n fa cap i l'èxit no el tenim ni de bon tros assegurat i per tant, ens agradi o no, cal posar el caramel.
Un altre aspecte que m'arrisco a dir que no es fa o sembla que no es fa, tot i que els camions porten xips per saber què es recull i on, és un seguiment exhaustiu del que es recull i on, per tal de poder valorar la utilitat o no d'aquell contenidor. Per tant, si no ens creiem de debò que cal reciclar, que tots formem part d'una cadena i que si una baula grinyola tots en sortirem perjudicats, difícilment aconseguirem l'èxit.
Ara hi ha la proposta de recollida selectiva a sobre la taula. És atractiva i a sobre és la més eficient, però per sobre de tot, a la llarga, serà la més beneficiosa pel poble econòmicament i per tant, si no ho fem per estima a l'entorn, ho farem per estima a la butxaca.
El que s'aboca al contenidor té un preu. Està penalitzat i depèn dels quilograms. La fracció que es recull triada té un altre preu. Fixe i per tant, no depèn de la quantitat. Està bonificada.
Si no és per tots, potser es farà per un. 

La revista amb l'article

Fa uns mesos ho vaig anunciar i avui, en arribar a casa, he trobat el sobre amb un parell d'exemplars de la revista "Perspectiva escolar" i a dins l'article que els vaig enviar i que varen acceptar de publicar.
De nou m'he sentit feliç i de nou, m'agradaria animar a tots aquells mestres que treballen amb passió, que deixin negre sobre blanc allò que fan. És cert que no estem massa acostumats a fer-ho, a vegades ens sembla que no és prou interessant, però és important que tot allò que es fa a l'escola no es quedi només allà, per d'aquesta manera, entre tots, anar creixent i enriquint-nos els uns amb els altres i si és o no interessant, ja ho decidiran aquells que ho llegeixin.
D'altra banda, a més de deixar per escrit una feina, m'agrada pensar que també amb ella deixes constància d'un grup d'infants i els fas visibles i, perquè no, fas una instantània del moment i l'immortalitzes.